El menú televisiu

Ja fa anys que tinc la sensació que molts programes de televisió estan tallats per un sol patró. Encara que canviï la forma de cuinar-los, els ingredients segueixen sent els mateixos. Un pot menjar paella i, al següent dia, arròs negre. Potser vagi bé un risotto per a la tercera jornada i un arròs a banda per a la quarta. Però en el cinquè dia, si les postres que ens ofereixen és arròs amb llet, es fàcil pensar que, o bé hi ha un excedent d’arròs, o és que el cuiner ha perdut la imaginació. 

El mateix succeïx quan es pren la decisió d’asseure’s davant la petita pantalla. És inevitable comprovar que la idea del menú gira entorn de com es perd la dignitat. Hi ha centenars de maneres de cuinar-la però els ingredients es repeteixen una vegada i una altra. Alguns espais trien la via del perdó sentimental escenificat davant una audiència desitjosa de redempcions. Altres personatges fan esforços per demostrar un suposat talent pseudoartístic que només veuen ells en la seva imaginació quan assagen davant el mirall. D’aquesta manera, es llancen a cantar i a ballar, posant en escena un repertori de moviments desacomplexats que són seguits amb palmes per un públic que oblida les seves mancances davant d’aquests aspirants de bufons. Potser només es tracti d’argúcies per oblidar que som únics i irrepetibles i que aquesta i no una altra s’eleva com la raó de la nostra genialitat. Si per fi ens decidíssim a admetre que la televisió solament tracta de persones que expliquen coses i decidíssim relativitzar la seva capacitat per transmetre grans veritats quan, en el fons, es tracta d’autèntiques banalitats; si concedíssim un valor a la dignitat; si cedíssim un espai més gran a la realitat i guardéssim en un calaix vells somnis de glòria, definitivament, no hauria multimilionaris omplint la pantalla de violència verbal i de terrorisme intel·lectual en nom d’una suposada llibertat d’expressió. 

La veritat ens envolta, ningú ens l’ha robat. Però per gaudir plenament de la veritat hom ha d’abonar-se a l’esforç. Aquesta estranya experiència d’estar vius no està relacionada amb els múltiples mètodes que la televisió ha inventat perquè una persona sigui humiliada, explotada, manipulada i aniquilada emocionalment amb la coartada empresarial d’un audímetre que decideix els beneficis o les pèrdues d’una cadena. La veritat està en altres persones i, sobretot, en l’esforç que fem per a tendir ponts que ens uneixin a elles. La veritat s’escriu en la seva manera d’experimentar la vida, en les defenses que han aixecat per plantar cara als abismes, en la seva incansable recerca de la bellesa i en un discurs que, com el bon vi, va millorant al llarg dels anys. La veritat té molt a veure amb l’habilitat per trobar la llibertat en cada petit acte propi o aliè. I en aquesta capacitat s’adjunta la valuosa eina de l’empatia. La tendència a posar-se en el lloc dels altres i a veure les coses des de la seva mateixa perspectiva sembla el millor instrument per acabar amb la televisió porqueria. 

Ja ningú exigeix a la televisió que formi. El vell lema de formar, informar i entretenir sona a batalla perduda. L’única cosa que se li demana a la televisió és que no deformi, que no modeli la realitat amb la clara intenció de mostrar el seu rostre més sòrdid. Mai faltaran candidats per participar en aquest circ mediàtic. Seria d’il·lusos pensar que el caramel de la fama, encara que sigui transitòria, no provocarà cap reacció en amplis sectors d’una societat desequilibrada que somia més amb tenir que amb ser. Les responsabilitats s’han d’exigir a qui, emprant les maquinàries publicitàries més potents i sofisticades, no respecten la llei. Però, sobretot, la societat civil ha de recordar a qui cada quatre anys es presenten davant dels electors que tenen una responsabilitat ineludible. És necessari que negociïn amb les cadenes i que, si no hi ha més remei, es barallin amb elles en els tribunals. Estarien defensant a la futura societat.                                                                                                                                                                                                                     Àlex Ribes

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Cultura i Societat
5 comments on “El menú televisiu
  1. yeagov ha dit:

    Totalment d’acord, el problema no és que cada dia ens serveixin arròs cuinat de diverses maneres sinó que l’arròs i els altres ingredients estiguin en mal estat i acabem amb seriosos problemes gàstrics. La televisió demostra tenir cada dia menys imaginació però si arriben a extrems d’autèntic deliri.
    Estem en aquella fase en què qualsevol carallot vol tenir els seus cinc minuts de glòria televisiva encara que sigui quedant com un imbècil davant la resta de l’espècie “homo televidents”.
    La multiplicació de canals amb la TDT ha fet que es multipliquin les hores d’emissió de tele-escombraries i que te la repeteixin a totes les hores del dia als diferents canals que té cada grup mediàtic.

  2. Oriol López ha dit:

    Què se n’ha fet, on són els teòrics mecanismes de control com el CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya, http://www.cac.cat/)? Serveixen per alguna cosa, o sols s’estan menjant inútilment part del pressupost de la Generalitat?

  3. yeagov ha dit:

    El CAC té la seva àrea de jurisdicció a Catalunya, però la majoria dels canals que emeten tele-escombraries té la seu fora de Catalunya, Els seus informes fora del nostre àmbit territorial són irrellevants. La solució seria que la competència per a la concessió de llicències per a canals de la TDT estigués plenament assumida a Catalunya i que si un canal, fins i tot dels que no emeten des de Catalunya, emetés reiteradament programació inapropiada se’l pugués sancionar amb la retirada de la llicència d’emissió. Però no vull ni imaginar que succeiria si a Catalunya es decidís eliminar una freqüència a un canal amb seu a Mordor.

  4. Álex Ribes ha dit:

    De fet, el CAC té poder sancionador, el que succeeix és que les pressions polítiques fan inviable que pugui actuar amb plena independència i menys amb les cadenes de “Mordor”. Fa temps, quan Federico Jiménez Losantos publicitava la seva xenofòbia anticatalana dia sí i dia també, es va parlar que es tancarien els emissors de la COPE a Catalunya. Es va quedar en un brindis al sol.
    Espanya és l’únic país de la Unió Europea que no té cap consell regulador de l’audiovisual. En la darrera Llei de l’Audiovisual es contempla la seva creació però el desenvolupament d’aquest consell (que es dirà CEMA: Consejo Estatal de Medios Audiovisuales) no s’ha fet durant aquesta legislatura per manca de voluntat política. Com en molts altres camps, el CAC és el consell més potent de tot l’estat. El CEMA copiarà les seves estructures i funcionament. Ens critiquen i després ens copien.
    Però jo sóc molt pessimista respecte al tema. Quanta més televisió porqueria tinguem menys es parla de la crisi. I, a més a més, quin govern serà tan ingenu com per ficar-li el dit al ull (ara que està de moda) als grans grups mediàtics d’aquest país? No ho farà ningú. A més a més, molt poques vegades un fiscal o un jutge han actuat d’ofici per prohibir l’emissió d’un programa.
    Tot i així, el panorama no és millor en altres països (especialment en EEUU). S’han fet programes realment escandalosos. Big diet, per exemple, era una mena de Gran Hermano (realitzat per Endemol, la mateixa productora holandesa de Big brother) però els concursants eren obesos. Guanyava qui s’aprimava més. Això sí, la nevera estava plena de pastissos i xocolata per sotmetre als concursants a tot tipus de temptacions. Si voleu veure merda televisiva de la bona us recomano buscar al YouTube programes de Jerry Springer, Geraldo Rivera, Jenny Jones o Laura Bozzo. El que es fa aquí, tot i ser molt vomitiu, és molt més light. Per cert, MOLTES GRÀCIES pels vostres comentaris i perdoneu l’extensió del meu.

  5. yeagov ha dit:

    És cert Àlex, i no només les presions polítiques que tots suposem, cal recordar que el CAC ha patit intimidacions en forma d’atacs per part de militants de cert partit lerrouxista amb representació al nostre Parlament.
    Ens critiquen i després ens copien, ben resumit, però això ho han fet sempre, quan a Catalunya es sol·licitava qualsevol nova competència a les Espanyes tots cridaven com a bojos en contra dels catalans, però després demanaven que a ells també se’ls donés la mateixa competència. L’exemple, ja que tractem el tema de les televisions, seria quan Catalunya i Euskadi van aconseguir les seves televisions van haver molts més enllà de l’Ebre que van posar el crit en el cel, ¿per a què volen els catalans una tele, i en català?, ara totes les comunitats autònomes tenen televisió autonòmica, que en mans del PP han servit per atiar la catalanofòbia sense cap mania.
    No es tracta de prohibir programes ja que per sort la censura ha estat enterrada, el problema dels mitjans de comunicació és més aviat una qüestió d’ètica, no només en els informatius. Encara m’en recordo de Carrascal, personatge que duia el seu odi contra Felipe González a extrems d’autèntic deliri, era capaç de parlar que un nen havia mossegat un gos i a continuació dir que això era perquè el sistema educatiu de Felipe González educava els nens per mossegar gossos. Però aquell home era delirant, més preocupant va ser Urdaci que va deixar de ser periodista per convertir-se en corifeu i apologista d’Aznar.
    Dels exemples que has exposat en conec algun per imatges que he vist. El cas de Laura Bozzo és un dels que més imatges he vist, aquesta presentadora és una arpia que enfrontava i atiava les baralles al plató. Però recordaràs´Alex, el cas de dues dones que van ser assassinades després de sortir a la televisió, a un programa d’Antena 3, crec.
    Aquests programes tenen la “virtut” de distreure al televident mostrant a personatges que busquen una popularitat instantània, els seus cinc minuts de glòria, com que no poden aconseguir aquesta glòria per haver fet alguna cosa meravellosa, ni canten com els àngels, segurament ho fan com un cantant d’OT, ni ballen com la Paulova, ni reciten com ràpsodes ni saben jugar al futbol com Messi, prefereixen sortir a la tele dient que s’han ficat al llit amb un famós o amb el seu gos.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: