Tips de ‘Mou’

A causa de l’acumulació de lectures professionals, per dir-ho així, no vaig llegir Tips de ‘Mou’ (Edicions Bromera, 2011), quan tocava, allà pel mes d’abril, quan un familiar em va regalar aquest volum, obra de Fèlix Fernàndez i Òscar Giró i continuació d’un altre llibre anterior publicat en la mateixa col·lecció, Tips de ‘merengue’. L’alliberament de les vacances i els successos de la Supercopa m’empentaren a mamprendre la lectura del llibre.

Ambdós llibres de Fernàndez i Giró -que no tenen la pretensió de ser un assaig- rastregen el seguit d’absurditats emeses des de l’òrbita comunicativa madridista. En el cas de Tips de ‘Mou’, l’eix temporal va des de l’arribada de Josep Guardiola al Barça fins el 5-0 amb què XaviIniesta i Messi obsequiaren a Mourinho en la seua primera visita al Camp Nou com a entrenador del Real Madrid. El títol, per tant, era més premonitori que narratiu, fruit del caràcter conjuntural que tenen aquest tipus de publicacions. Però funciona com a foto fixa dels precedents i la creació del brou de cultiu que derivaria més tard en un dels períodes més convulsos en les relacions de Baça i Madrid.

El recull que fan els autors és exhaustiu i, en gran part, interessant. Algú que no tinga el costum de llegir la premsa esportiva de Madrid es trobarà amb un seguit d’afirmacions ridícules, de previsions surrealistes sobre el potencial del Madrid i sobre les suposades febleses del Barça, de comparacions marcianes i estrafolàries, amb un eix fonamental que pretén posar la bena als ulls i discutir la poc discutible superioritat barcelonista dels darrers anys, el famós ‘Villarato’. Supòsits, tots ells, desmuntats fil per randa i amb més o menys fortuna pels autors.

El problema és que, amb el temps -no sé si Fernàndez i Giró preparen un altre volum, tindrien feina- la cosa ha esdevingut poc suportable i tingué la màxima expressió en el dit en el ull a Tito Vilanova i les posteriors pancartes de suport en el Bernabeu a Mou. El portugués no sols li ha menjat l’enteniment a l’entorn mediàtic i a l’afició, sinó també al president, Florentino Pérez. I el que no s’adonen és que, per aquesta via, han convertit el Madrid i el seu univers en el mateix ens victimista, ploramiques, exagerat i patètic que era el Barça abans de l’arribada de Johan Cruyff, quan guanyar-li als blancs un partit o dos era fer una bona temporada, amb la premsa en posició de combat i l’afició en estat de nervis. Potser la diferència és que allò s’atiava des de llotja i no des de la banqueta, però el paral·lelisme és incontestable.

A l’hora d’eixir el llibre ja començàvem a estar tips de Mou i la seua gestió histèrica i operística (el component de farsa, d’actuació, és evident, però no sols la seua: s’ha de veure en la televisió a un dels profetes de Mou, Tomás Roncero). Però el que ha passat després, en el quàdruple enfrontament de lliga, Copa del Rei, Champions i després en la Supercopa, ha superat molts límits. I qui sap si el pitjor està per vindre, quan, amb aquest modus operandi, el Madrid guanye una lliga o la Champions, que podria ser perquè la maquinària futbolística del portugués comença a funcionar. Llavors diran que aquell era el camí. Que els déus dels futbol ens agafen confessats i combregats.

sotalacreueta.blogspot.com

Quant a

Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.

Arxivat a Cultura i Societat
8 comments on “Tips de ‘Mou’
  1. Oriol López ha dit:

    Realment, hi ha material per a un altre llibre de continuació d’aquest. Suposo que els autors de Tips de ‘Mou’ ja el deuen estar preparant, i que Mou anirà subministrant el material necessari…

  2. yeagov ha dit:

    Mourinho hauria de deixar el futbol, dedicar-se a fer rodes de premsa únicament. També podria participar al Club de la Comèdia o fer monòlegs en un teatre. Crec que el món de l’espectacle ha estat sempre la seva vocació, no pas el futbol.

  3. xavieraliaga ha dit:

    Tot plegat fa llàstima, perquè trobe que, en el seu estil, és un gran entrenador, però ha optat per una via de desgast i histrionisme (que no és nova) que potser li serveix per fer pinya, però que el converteix en un personatge insofrible. Dit això, no descarteu la tesi final de l’article.

  4. yeagov ha dit:

    Segurament fent aquestes coses que fa intenta suplir altres limitacions. Mentre Mourinho fa declaracions totalment fora de to, busca provocar, intenta crear polèmiques on no n’hi ha, Guardiola es comporta com un senyor, és contingut en les seves declaracions i intenta sempre minimitzar la tensió. Dos estils diferents.

  5. xavieraliaga ha dit:

    Uff, això dels estils diferents no cal ni dir-ho. És curiós, perquè Mourinho sempre ha fet el mateix i sempre ha tingut bons equips. I quasi sempre guanya títols, no estic totalment d’acord en què siga un problema de limitacions, no ho sé. Quan passe alguna crisi, deixe de guanyar i, qui sap, haja d’entrenar un modest, el Peruggia o el Racing, què hi farà?

  6. yeagov ha dit:

    No parlo de limitacions com a entrenador, no discuteixo els èxits de Mou com a entrenador perquè ja sabem que ha guanyat moltes competicions, les limitacions de les que faig esment són com persona, allò que guanya al camp, o per ser exactes, allò que els jugadors a les seves ordres guanyen amb una pilota ell ho perd a la roda de premsa.
    També és cert que dirigint els jugadors del Real Madrid ho té fàcil, ja veuríem si podria fer el mateix amb jugadors d’un nivell menor.

  7. Xavier Aliaga ha dit:

    Trobe que és un personatge, no crec que siga un individu tan malcarat i desagradós. Ara bé, qualsevol comparació amb Pep Guardiola és una mica complicada. I completament d’acord en el final, ja ho havia suggerit adés: caldria veure’l amb un equip inferior. I dit això: a Guardiola també.

  8. yeagov ha dit:

    Posem que agafem a Mou i al Pep i els posem a dirigir equips que avui considerem de mitja taula en avall, crec que en Pep podria convertir jugadors d’aquest nivell en una màquina competitiva, potser no per arribar a la Champions però si per estar entre els primers. És cert que els jugadors del Barça actuals són molt bons però crec que amb un altre entrenador no tindrien tant d’èxit. El mètode de treball d’en Pep em sembla que és el que aconsegueix que jugadors que són molt bons siguin capaços de treballar junts i amb eficiència. El Madrid té grans jugadors també, però crec que no són un grup, són un grapat d’estrelles que s’ho han cregut que ho són però que no acaben de saber jugar bé. I d’altra banda en aquests moments és en Mou qui s’ha convertit en l’estrella del Madrid, però no per les seves virtuts, sinó més aviat pels seus xous. A Mourinho ara si que se li podria cantar allò de “Ves-te’n al teatre, ves-te’n al teatre, Mourinho, ves-te’n al teatre”.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: