El cinema constitueix un dels pilars de la meva vida. Sóc cinèfil des de fa una pila d’anys i molts dels meus records d’infantesa estan inevitablement lligats a les pel·lícules. Tot i així, a vegades perdo una mica la fe en el setè art. Mires la cartellera i veus que les opcions passen per Cowboys y aliens, El origen del planeta de los simios, Con derecho a roce, Conan el bárbaro, Capitán América: el primer vengador o Zooloco. Llavors tens dues opcions: et fas l’harakiri o busques alternatives sense renunciar al teu amor pel cinema. He de dir que, en el meu cas, la lluita contra les imbecil·litats que venen de Hollywood té dues vessants: el cinema clàssic i el cinema que no ve de Hollywood. Gràcies al DVD pots tornar a recuperar (o descobrir per primera vegada) els films de Wilder, Lubitsch, Hawks, Kazan, Scorsese, Coppola i la resta dels teus déus cinematogràfics en la religió més sincretista que existeix. L’altra opció, la de les pel·lícules que no procedeixen del cervell dels experts de màrqueting de Hollywood i que provoquen l’allau de seqüeles, preqüeles, remakes i estupideses vàries, constitueix una bona manera de continuar confiant en el cinema com a principal mitjà per omplir el teu oci. D’aquests treballs que no s’han ideat als grans estudis californians vull destacar precisament els que inventen els cineastes que formen part del cinema independent americà (a partir d’ara l’anomenaré cinema indie).
Resulta evident que sempre ha existit un cinema indie. De fet, Hollywood va néixer ,- ironies del destí -, com a resposta al monopoli que pretenia Edison (qui va patentar a EEUU el seu kinetògraf, equivalent al cinematògraf dels germans Lumière). No obstant, en l’actualitat el cinema indie vol ser un cinema fet al marge de la filosofia dels grans estudis. Pressupostos baixos, risc artístic, independència dels grans agents que dominen la indústria, etc. Va ser sobretot als anys 90 quan, de la ma del festival de Sundance (amb Robert Redford darrera) i d’estudis com el Miramax dels germans Weinstein, l’indie va deixar de ser contemplat com una raresa i es va endinsar de mica en mica en els grans festivals. Més tard, el sistema es va menjar a moltes d’aquelles promeses però encara continua el mateix esperit en una nova fornada de cineastes com els germans Duplass (Baghead), Joe Swanberg (Hannah takes the stairs) o Aaron Kartz (Quiet city).
Per si mai has estat interessat en el cinema indie, però vols endinsar-te en una manera diferent de fer pel·lícules, et recomanaré vàries. D’aquesta manera et faràs una idea de què estic parlant.
RESERVOIR DOGS. Director: Quentin Tarantino. Per haver reinventat el gènere de gànsgters i haver-lo modernitzat. Si t’agrada, també pots veure Atraco perfecto de Kubrick en una meravellosa doble sessió. Trobaràs algunes semblances.
CLERKS. Director: Kevin Smith. Demostra que amb enginy i sentit del humor es poden fer films divertits i radicalment independents. I tot sense un duro.
EN BUSCA DE UN BESO A MEDIANOCHE. Director: Alex Holdridge. És la suma d’intel·ligència i romanticisme. Potser m’odies per haver-la recomanat però em va agradar molt.
ONCE. Director: John Carney. En realitat és britànica però em venia de gust recomanar-la. T’agrada la música? Ets romàntic però estàs fart de Sandra Bullock? T’agraden les històries senzilles però plenes d’humanitat? No et perdis la seqüència en la que interpreten Falling Slowly en una botiga de pianos. Prepara els mocadors de paper.
DONNIE DARKO. Director: Richard Kelly. Cult movie sensacional. Surrealista, captivadora, intel·ligent, preciosa…
WELCOME TO THE DOLLHOUSE. Director: Todd Solondz. És segurament el director més políticament incorrecte que podreu trobar als EEUU. No és la pel·lícula més transgressora de la seva filmografia però constitueix una bonica metàfora de la infantil societat americana.
PUNCH DRUNK LOVE. Director: Paul Thomas Anderson. Apunta aquest nom. No et perdis res del que ha fet o farà aquest cineasta. I ja que estem, apunta també aquests altres noms: Spike Jonze, Michel Gondry, Jim Jarmusch, Hal Hartley, Tom DiCillo, Darren Aronofsky, Alexander Payne, Neil LaBute, Wes Anderson…
Que he recomanat poques pel·lícules? Com diuen en algunes sèries: TO BE CONTINUED.
Àlex Ribes
http://alexribes.wordpress.com/
Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.
Des de la Mediterrània 
Jo crec que una de les raons per les quals cada cop va menys gent al cinema és la conjunció de preus alts i manca de qualitat de moltes de les pel·lícules que s’estan programant. Que hi ha molt cinema bo de petites productores que no arriba a les sales comercials i molts cops ni ens n’assabentem que existeixen. Per això encara més s’agraeixen les teves recomanacions de bones pel·lícules per veure.
Pel que fa a la minva d’espectadors al cinema a Catalunya, potser també hagi tingut una mica a veure que el Grup Balañá, que segurament és el que més sales té, almenys a Barcelona, s’hagi destacat especialment contra la nostra llengua, finançant el partit polític Ciudadanos, oposant-se a la igualtat lingüística català-castellà als cinemes, i oposant-se a la prohibició de les “Corridas de toros” a Catalunya, com s’explicava a aquesta notícia del 2 de febrer de 2010:
http://www.cronica.cat/noticia/El_Grup_Balana_al_descobert_financa_Ciutadans_esta_a_favor_de_les_corridas_toros_i_en_contra_del_cinema_en_catala