El vell marí del nostre mar

Ja fa anys que l’ “última” foca monjo o vell marí, Monachus monachus, va ser observada a les nostres costes. Aquest mamífer aquàtic mesura uns 80 cm de llarg quan neix i pot arribar fins a 2.5 m  i 300 kg de pes. El seu pelatge és marró-grisós, amb el ventre més clar. Es creu que antigament es deixava veure en platges obertes però, degut a la pressió humana com a màxim competidor i depredador, s’ha vist desplaçat cap a llocs més agrests com  illes solitàries o coves de difícil accés.

La foca es troba al llibre vermell d’espècies amenaçades i la seva supervivència, amb menys de 500 individus, és crítica. La seva àrea inicial de distribució era el Mediterrani, el Mar Negre i les costes Atlàntiques des de Galícia fins a Mauritània. Avui dia la seva Distribució actual de la foca monjopresència es redueix a algunes colònies a  illes escadusseres dels mars Iònic i Egeu, a les illes Chafarinas, Madeira i entre la costa del Sàhara Occidental i Mauritània (Ras Nouadhibou o Cap Blanc). En aquesta darrera zona, la guerra del Sàhara i la marxa verda va deixar com a llegat un terreny cobert de mines que ha resultat un problema pels humans, però que ha salvaguardat les costes del principal predador de les foques. Tot això ha permès que s’hi mantingui la colònia més gran de vell marí, formada per 200 individus i que representa un 40% de la població mundial. Aquest interessant video del programa Quèquicom mostra els esforços de la fundació CBD-Habitat per tal de preservar i recuperar aquesta colònia.

L’últim exemplar trobat mort a les nostres costes va ser el 1979 a l’Ametlla de Mar i a les costes mallorquines, el 1958. Però sembla ser que un submarinista va observar-ne un exemplar a una cova submarina de l’Illa del Toro a les costes de Mallorca el 2008. Juntament amb una nova colònia detectada a una illa grega, de la qual s’amaga el nom per tal de preservar-la, anima a pensar en una desitjada recuperació de l’espècie i, ja molt optimísticament, del nostre mar.

Les principals amenaces són i han estat: la degradació i ocupació industrial i turística del seu hàbitat de reproducció i la interacció amb els pescadors de manera involuntària, quan s’enreden amb les xarxes i estris de pesca, o deliberadament, ja que les consideren competidores pel peix.

Existeixen algunes estratègies per tal de recuperar l’espècie basades en la generació d’àrees de protecció, la sensibilització de la població local i els pescadors, i el desenvolupament de programes de monitorització i de centres de rehabilitació d’individus malalts o ferits.

Sembla ser que un dels projectes de la Fundació Territori i Paisatge podria a arribar a retornar la foca a les nostres costes, en particular al cap de Creus. Però com diu el seu director, abans de reintroduir-la cal que les colònies actuals siguin prou fortes per no veure’s afectades alhora de cedir exemplars i que les condicions ambientals de la zona del cap de Creus siguin les ideals per allotjar-les.

Podeu trobar més informació sobre la foca monjo a:

la llista vermella IUCN d’espècies amenaçades

a la web the Monachus-Guardian

Elisenda Ballesté Pau

Bloc HacDosO

Tagged with:
Arxivat a Ciència i Tecnologia
5 comments on “El vell marí del nostre mar
  1. Oriol López ha dit:

    Tan de bo la foca monjo no s’extingeixi com tantes i tantes espècies i que la puguem tornar a veure aviat a les nostres costes.

  2. manelgazo ha dit:

    ull! la foto submarina és d’un otàrid, no d’un fòcid. No és un vellmarí #blocfail
    Abans de pensar si ens agradaria tornar veure foques a les nostres costes, cal pensar si sabriem o voldriem viure amb foques a les nostres costes. Els sacrificis haurien de ser importants… i multisectorials.

    • elisballeste ha dit:

      Gràcies Manel. No m’hi havia fixat!
      Absolutament d’acord amb tu. Estic vivint a Irlanda i no es pot comparar la pressió de la costa catalana amb la irlandesa des del punt de vista tan turístic com pesquer. Però és curiós veure com aquí humans i foques conviuen sense cap mena de problema.

  3. manelgazo ha dit:

    :) Bona la modificació de foto. Irlanda és cultural, aqui sempre les hem vist com a competidors per la pesca, i causant de tots els problemes. Durant anys eren considerades “alimanyes” i es pagava per cadascuna morta que portaven. La cultura mediterrània ja te això….la culpa sempre d’un altres (inclus d’una foca!!) manca de peix, xarxes trencades…tot culpa de les foques. Enjoy Ireland &Guiness.

  4. claudi ha dit:

    S’ha vist un exemplar de foca aquest hivern al Baix Empordà.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: