Una relació insostenible

Diu el sentit comú que si en una casa no t’hi volen, i no és casa teva, el més sensat és marxar. Altrament, la situació es posa tensa. Es poden dir moltes coses de nosaltres els catalans, perquè no som uns sants, com no ho és ningú, però és innegable que de paciència en tenim un rato llarg. Una elemental norma de prudència, i els catalans som si més no prudents, diu que no s’ha de respondre a les provocacions. Dos no es barallen si un no vol, i si un busca brega i l’altre no respon, la indiferència acaba derrotant al provocador.

Ve a compte aquesta reflexió del meu convenciment que, cada vegada més, queda patent que a Espanya no ens hi volen i al final, invocant el sentit comú, més valdrà marxar i tenir la festa en pau. Quedi clar que Catalunya no és millor, que els catalans no som superiors en res, ni inferiors. Com diu un amic meu, no sóc millor per ser d’un lloc ni res m’està reservat per ser d’un grup. No és per mi una qüestió d’orgull, encara que pugui ser-ho per a molts. Catalunya i Espanya han fet una llarg viatge junts, no sempre de bon grat. Tampoc ha estat una relació equilibrada, però com ja he dit els catalans som pacients, i afegeixo que estoics. El que passa és que les relacions forçades no van enlloc.

Serà perquè al final un acaba cansant-se de ser prudent, de no aixecar la veu i cercar l’enteniment, serà que amb els anys un acaba decebut de tanta contenció, o serà perquè un seguit de petites gotes fan que vessi el vas, però no puc negar que em venen ganes de donar un cop de puny a la taula, alçar-me i marxar. Simbòlicament, és clar, perquè jo no sóc ningú. A no ser que passi a formar part d’un col·lectiu cada vegada més gran de catalans decebuts, ex-prudents i emprenyats. Tot just ahir un altre vell amic m’explicava com amb els anys ha passat d’un catalanisme moderat al convenciment que no hi ha altra opció que la independència, després de constatar que la desigual relació entre Espanya i els catalans no porta camí d’equilibrar-se, ni hi ha voluntat de que això passi, per cap de les parts, afegeixo jo. I al vespre caic en mans de la morbosa atracció de les tertúlies d’Intereconomia, una cova –caverna- d’il·luminats franquistes, centralistes, ultradretans, però especialment anticatalans, i sento com titllen a la Chacón de radical separatista (sí, a la Chacón!) pel fet que va insinuar tímidament que el PSC hauria de tenir veu pròpia en alguns assumptes al Congrés dels Diputats.

En el món dels disbarats, aquest és un gra de sorra, com ho és l’astracanada del flamant alcalde de Badalona suprimint les celebracions de la Diada, res estrany d’altra banda si es coneix la seva trajectòria política. El requeriment del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra la política lingüística de la Generalitat és un cop de roc més feixuc, una empenta que entre dos que caminen junts no porta a res de bo. Quasi trenta anys d’immersió lingüística que han portat a un model de convivència exemplar, que a la pràctica ha assegurat el bilingüisme més equilibrat en la societat catalana, i algú té la barra de carregar-s’ho –d’intentar-ho, al menys- amb falsos arguments jurídics i amb l’excusa de tres famílies (tres!) que pretenen que els seus fills siguin escolaritzats exclusivament en castellà. Podríem discutir sobre el concepte d’educació que aquestes persones tenen, sinó fos tan evident que es tracta d’una empenta més dels polítics que cultiven la seva carrera amb fortes dosis d’anticatalanisme.

Com que és evident que no hi ha forma humana possible de donar compliment a una sentència com aquesta, els moderats com jo ho tenim difícil per a cercar enteniments i posar pau al barri. A la casa hispana l’ambient és enrarit; ens hi accepten si ens desprenem de la nostra identitat catalana. Per això millor seria marxar, però tampoc ens deixen. La idea que em ronda pel cap és que Catalunya acabarà fent el seu propi camí no tant perquè des d’aquí s’hagi treballat intensament per a la independència –que també- sinó perquè als que som prudents i érem pacients acabarem pensant que, al cap i a la fi, a Espanya ni ens hi volen ni hi guanyem res quedant-nos-hi. Vaja, que si no ens estimen ni els estimem, aquesta relació no s’aguanta. Així que torno a les paraules dels meus amics: no som millors ni pitjors per ser catalans, diu l’un, i cadascú pel seu comte anirem més bé, diu l’altre. Estic d’acord amb els dos.

Octavi Rodin

http://nodeixodepensar.blogspot.com/

Arxivat a Altres
3 comments on “Una relació insostenible
  1. Oriol López ha dit:

    A Espanya no ens hi volen si no estem disposats a renunciar a la nostra identitat. Més val sols que mal avinguts. I sols, com a mínim tindrem uns 60.000.000 d’euros diaris més a la butxaca, que és el que ens costa l’espoli fiscal al qual ens sotmet l’Estat espanyol, amb la qual cosa sortim de la crisi segur.

  2. Miquel Saumell ha dit:

    Unes puntualitzacions. No és “que a Espanya no ens hi volen”, sinó que no ens hi volen com som, només ens hi volen com ells volen que siguem: submisos amb el tema fiscal, amb el tema lingüístic, amb el tema identitàri i amb qualsevol altre tema que a ells els grinyoli.
    I per marxar no cal que els espanyols ens deixin, no cal demanar permís. Les independències no es concedeixen, es declaren i llestos. Al final s’arriba a la conclusió que no cal mirar tant a l’oest, no cal donar les culpes a Espanya, ells fan el que han de fer, defensar lo seu, i sovint nosaltres no fem el que hauríem de fer, defensar lo nostre. Per tant, la “culpa” busquem-la al Parlament, que és l’organisme que ha de donar el primer pas un cop s’assegurin els 68 diputats favorables. Després, referèndum i, si es guanya, posteriorment molta paciència i intel·ligència per discutir els termes de la separació, amb l’objectiu final que tots siguem més feliços i les relacions entre Catalunya i Espanya passin a ser de bon veïnatge, com fan les persones intel·ligents.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: