Conversa telefònica:
Al Schmitz, pare de Jonathan Schmitz: era l’admiradora secreta? Per què no m’has trucat?
Jonathan: (plorant) Això de Chicago no ha anat molt bé, pare.
Al Schmitz: era l’admiradora secreta?
Jonathan: Era un paio.
Al març de 1995, Jenny Jones va formular en el seu programa, Jenny Jones Show, les següents preguntes: sentiu una atracció romàntica per un amic del mateix sexe? Voleu revelar a un amic del mateix sexe que sentiu per ell un amor secret? Per a això es va convocar al programa a Jonathan Schmitz, un jove de 24 anys propietari d’un destacat historial de desordres emocionals. Se li va dir que algú li estimava en secret i que aquesta persona se li declararia davant les càmeres. En el plató de la cadena de televisió, amb seu a Chicago, els responsables del programa van procurar que ocupés una cadira al costat d’una dona a la qual va saludar amb un petó, pensant que estava allà per ella. No obstant, de seguida se li va informar que ella no era la seva admiradora secreta i que qui li estimava en secret era Scott Amedure, un amic homosexual de 32 anys que va aparèixer somrient en l’escenari. Va ser, sens dubte, un clar exemple d’emboscada televisiva. Jonathan es va mostrar molt tranquil durant el programa però va sofrir molt per aquella situació. Als tres dies, Schmitz es va presentar en el domicili del seu amic i li va matar de dos precisos tirs.
El programa mai va arribar a emetre’s però la família d’Amedure va aconseguir una indemnització de 25 milions de dòlars que va haver de pagar el programa, la distribuïdora, – Warner Bros. -, i la propietària de l’espai, – Telepictures -. Els demandants van considerar que el programa de televisió va enganyar als seus convidats ja que els va dur al plató sense advertir-los que haurien d’explicar les seves passions secretes. Geoffrey Fieger, advocat de l’acusació, va assegurar a més que l’assassí va ser incentivat a beure cinc copes de vodka perquè s’armés de valor i contés els seus secrets. Per la seva banda, els productors del programa es van emparar en el dret a la llibertat d’expressió. De tota manera, el jutge va rebutjar els seus arguments. La sentència va dictaminar que la responsabilitat dels programes no acaba quan els convidats surten de l’estudi. Va reclamar també que aquests espais tractin als seus convidats de forma honesta i no com meres mercaderies per obtenir majors quotes d’audiència.
Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.
Des de la Mediterrània 
Un estil de fer televisió: tot per l’audiència, sense importar qui en surti perjudicat…