El pressupost mig d’una pel·lícula americana és el pressupost de totes les pel·lícules espanyoles que es fan en un any. Per fer-nos una idea, a Espanya, el pressupost mig és de 3 milions d’euros. En canvi, moltes estrelles americanes cobren uns 20 milions de dòlars per film. És tan sols un detall però, evidentment, marca les enormes distàncies entre ambdues cinematografies.
La quantitat de diners invertida en una cinta americana, doncs, resulta molt elevada. I a ningú se li acut destinar pressupostos tan alts en determinats projectes, si no es té la plena seguretat que la pel·lícula agradarà. És aquí on intervé una eina de màrqueting molt important: els screen-tests.
Un screen-test o test de pantalla consisteix en una projecció gratuïta d’una pel·lícula molt abans de que arribi als circuits comercials. L’única obligació que té el públic convidat és la d’omplir una petita enquesta quan acaba la projecció. Són molt habituals en aquestes enquestes preguntes com: t’ha agradat el final?, hi ha química entre els protagonistes?, t’ha agradat la música, aniries a veure una segona part? La idea fonamental és no deixar res per a la improvisació. Tot i així, el guionista William Goldman ens recorda al seu meravellós llibre Las aventuras de un guionista en Hollywood, que sobre el negoci cinematogràfic “ningú sap res”.
Els screen tests han provocat que molts projectes hagin recorregut a nous dies de rodatge per tal de canviar finals. A tall d’exemple, a Operación Swordfish el públic va haver d’escollir entre dos finals. En un d’ells, Hugh Jackman, que interpreta al bo de la pel·lícula, aconsegueix fugir amb molts diners. Però és tan generós que fa una donació per a obres de caritat. El públic va dir que allò no resultava creïble. Si alguna vegada veus aquest film, t’adonaràs que és John Travolta, el dolent, qui es queda amb els diners. És el millor exemple de final escollit pel públic.
Però de totes les anècdotes relacionades amb els screen test, la que més m’agrada és una relacionada amb un film de Lubitsch. Quan va acabar la projecció, el director i el productor van agafar totes les targetes on constaven les respostes del públic i, mentre viatjaven en taxi cap a l’hotel, van començar a llegir-les. Van riure molt quan en una d’elles van poder llegir el següent comentari: m’ha agradat tant la pel·lícula que m’he fet pipí en la mà de la meva xicota.
Àlex Ribes http://alexribes.wordpress.com/
Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.
Des de la Mediterrània 
Caram, aquests americans ho tenen tot controlat. Desconeixia l’existència dels “screen tests”
Jo tampoc els coneixia.
El cinema m’agrada i des de fa molt de temps no veig cap pel·lícula entre les que s’estrenen ara que m’agradi, reconec que soc una mica raret en aquesta matèria, crec que el millor cinema va fer-se els anys 40 i 50, no és que cregui que després no s’han fet bones pel·lícules però crec que no arriben ni molt menys al nivell d’aquells films.