La quantitat de peixos al oceans i la seva dinàmica és molt difícil de monitoritzar i controlar degut a la pròpia naturalesa desconeguda dels mars. Així que no es pot donar una mesura directa dels estocs de peixos i per tant hem de basar-nos en el número de captures per tenir una estima dels estocs existents. Si a més a més hi sumem els esforços de les empreses pesqueres per evitar el control de la quantitat de peixos, tot resulta més complicat. El que és cert és que la quantitat de peixos al nostre mar està minvant espectacularment, tal com es pot veure en aquesta simulació que compara l’abundància de peix a l’Atlàntic entre l’any 1900 i el 2000. Així, per exemple, el bacallà es considerava un plat del dia-dia principalment a països anglosaxons on el típic “Fish and chips” és un dels plats més populars. Però molt ha plogut des que els pescadors bascos recorrien Terranova on aquest peix regnava per la seva abundància. Tot i que la tecnologia en sistemes de pesca millora amb els anys, les captures disminueixen. Actualment els estocs de bacallà estan en constant retrocés i ja en procés de col·lapse en algunes zones. Els pescadors de Nova Escòcia van passar de pescar 800.000 tones el 1968 a 150.000 tones 10 anys després. Les captures van continuar disminuint fins que el 1993 el govern canadenc va tancar les pesqueres.
No cal anar tan lluny. Si ens fixem en un mar petit i sobreexplotat des de fa segles com és el Mediterrani, veiem que molts dels grans depredadors com la tonyina vermella o el peix espasa estan en declivi preocupant. Malgrat que la política pesquera de la U
nió Europea fixa el número de captures, és molt difícil poder-ho controlar. Tal com esposa WWF la tonyina vermella podria desaparèixer del nostre mar el 2012 si no es prohibeix completament la seva pesca. Sembla que la pesca il·legal és molt present al nostre mar, representant, tal com denuncien els Ecologistes en Acció, una captura de 500.000 tones en 15 anys.
El fet és que el consum de peix augmenta. El salmó, la tonyina o el rap que abans es presentaven a la taula en comptades ocasions, ara són habituals, massa habituals. Si a més a més afegim l’escalfament global, que també afectarà les espècies marines, l’acidificació de l’aigua del mar i la contaminació, es dibuixa un escenari catastròfic per moltes espècies marines.
El que em costa d’entendre és que tot i la quantitat d’articles científics alertant de l’imminent extinció massiva d’espècies marines, els polítics i institucions perdin el temps discutint quan potser ja estem fent tard.
Extret del bloc de Raül Romeva
Una de les meves preocupacions era si com a iniciativa individual havia de suprimir la ingesta de peix de la meva dieta. Afortunadament, després d’una conversa amb un company de la universitat que centra la seva recerca en els peixos, em va aconsellar de reduir el consum de grans depredadors. I escollir, en canvi, animals marins que estan a escalons baixos de la cadena tròfica com la sardina, l’arengada, el verat o mol·luscs i crustacis com la sèpia o els musclos ja que tenen una capacitat de reproducció alta i es troben en suficient quantitat per no col·lapsar-se, almenys de moment. Per tant, ja que els de dalt poca cosa fan, des de baix podem apostar per un consum més responsable: passant per disminuir-ne el consum, escollir espècies de peix “barat” o consumir peix amb l’etiqueta “MSC” (Marine Stewardship Council). En aquesta pàgina també podeu trobar un pòster dels peixos que podem consumir sense mal de consciència.
Més informació:
Documental de Thalassa sobre “la Riquesa del peix barat”
Estadístiques sobre la pesca als països de la Unió Europa
Four fish. A journey from the ocean to your plate. Paul Greenberg. Penguin Editorial.
Elisenda Ballesté Pau
del bloc HACdosO
Des de la Mediterrània 
Molt bona proposta i una mesura que és a la nostra mà, com a consumidors, menjar peix que no estigui en perill d’extinció.
No cal oblidar també que els peixos són com els frutos: existeixen temporades on no es pot menjar el peix que hom voldria.
Els peixos són animals amb cicles de vida, reproducció, creixement etc. Sens un coneixement de les periodes on es pot pescar una espècie sens posar-la en perill, i sobre tot sens respecte a aquell coneixement, no veig cap salida al ecocíd marí actual.
A part, molt bo article Elisenda.
Merci per l’observació Olivier, és un tema força complicat i força preocupant. Estaria bé trobar un calendari com el de les fruites que et digui què és sostenible menjar i quan, ja que a la peixateria ja no reconeixes la meitat dels peixos.
Crec què el més saludable és menjar peixos qui venen de piscicultures. Es pot trobar quasi tots els de consum regular.
Però resta un tema complicat, com ho diues.
Tinc la sensació que en pocs anys hi haurà un autèntic col•lapse en aquest aspecte. Hi ha poca informació que arribi a la societat en general.
No hi ha gaire interès per part dels pescadors en que se sàpiga del cert el que passa.
Tinc la sensació de que l’esquilmació dels bancs de pesca és brutal. La tecnologia no ha fet més que agreujar el tema. Ara, amb els sonars, els radars, les sondes i els satèl•lits, els bancs de peixos són molt més fàcilment detectats i seguit pels pesquers.
Em sembla bé el que proposes, ple de sentit comú.
Encantat de trobar-te, ja que fins ara no havia llegit res teu.
Gràcies Tomàs.
Per cert he trobat aquest vídeo que explica de manera còmica i el problema de la sobrepesca.
Bo i divertit el vídeo.
A mesura que passa el temps el problema de la pesca és més gran. En poc temps la major part del peix que mengem serà de piscifactoria.