Atenent al ritme de compra i de recanvi d’equips electrònics – ordinadors, televisors, telèfons mòbils…-, que es duu en el Món, en els propers 4 o 5 anys, més de 2.000.000.000 (dos mil milions) d’aquests aparells es llençaran.
Sabent que solament un 20% d’aquesta quantitat s’acaba gestionant de manera correcta, hem de convenir que al darrera d’això hi ha un greu problema de gestió de residus tòxics.
El Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), calcula que cada anys es generen uns 50 milions de Tones de residus d’aparells electrònics.
Entre el 50% i el 80% d’aquesta quantitat acaba en abocadors de països com Ghana, la Xina, el Pakistan, l’Índia, Vietnam o Bangladesh.
Malgrat el 1992 va entrar en vigor el Conveni de Basilea, firmat per 170 països, que prohibeix l’exportació de les escombraries electròniques a les nacions en desenvolupament, moltes són les formules utilitzades per deslliurar-se d’aquests residus. Així, s’envien contenidors d’equips electrònics inservibles, sota el pretext que seran reparats i es reciclaran per ser utilitzats en el país receptor.
A mesura que en els països desenvolupats les reglamentacions sobre medi ambient s’han anat fent més estrictes i les despeses d’eliminació de residus s’han encarit, moltes empreses han buscat la manera de deslliurar-se d’aquest material. La solució ha estat enviar-los a determinats països pobres o en vies de desenvolupament que no tenen reglamentacions tant estrictes. És més barat exportar-los, que no pas tractar-los en el propi país que els ha generat.
La reducció en el cost de recanviar un ordinador o altres aparells electrònics, la velocitat amb al qual la tecnologia es torna obsoleta, bé sigui perquè és reemplaçada per una altra de més evolucionada, bé sigui pel tema de l’obsolescència programada (veure: http://trt2009.wordpress.com/2010/12/17/comprar-llencar-comprar/ ) comporta que cada vegada hi ha més residus que gestionar.
I els països receptors perquè accepten aquests residus?
Una de les raons és que entre aquests residus hi ha elements valuosos que es poden recuperar i revendre. Fins a tal punt que aquests abocadors s’han convertit en el modus vivendi de milers de persones.
Es calcula que de cada 100.000 telèfons mòbils es poden extreure 2,4 Kg d’or, 900 Kg de coure i uns 25 Kg de plata, que pot suposar uns 250.000 dòlars.
Un dels abocadors més grans del món és el de Guiyu (al Sud de la Xina). Dels seus 150.000 habitants, més del 90% treballen en la gestió d’aquests residus.
El contrapunt a tot això és el problema de salut per a les persones i degradació del medi ambient que es dona a les localitats on hi ha els abocadors.
La manipulació d’aquest residus allibera substàncies tòxiques com plom, cadmi, mercuri, arsènic…, fins a tal punt que el nivell de dioxines en el cos dels habitants de Guiyu és entre 50 i 200 vegades superiors al nivell normal.
A més, la eliminació inapropiada d’aquests residus, allibera al medi ambient substàncies químiques i metalls pesants que van directament a l’aire, a la terra i a l’aigua que hi hagi a la zona on es tracten o s’acumulen els residus.
Un exemple contrari el tenim en el Japó, on el seu Govern va iniciar una campanya al novembre de 2010, i que amb l’ajut de 1.800 comerços d’electrònica i de supermercats, es varen recuperar 567.000 telèfons mòbils, dels quals es varen extreure 22 kg d’or, 79 kg de plata, 5.670 kg de coure, 2 kg de pal·ladi.
Malgrat les grans empreses generadores de components electrònics intenten reduir el nombre d’elements tòxics que hi ha en els seus aparells, la situació encara és què:
- Dels 60 tipus d’elements diferents que hi ha als aparells electrònics, uns 40 són perjudicials per a la salut i/o per al medi ambient.
- Cada ciutadà europeu a l’any produeix uns 14 kg d’e-Escombraries.
- El 90% dels components que hi ha en un telèfon mòbils són reutilitzables.
Com veiem, es poden fer coses per no empitjorar la ja preocupant situació actual. S’ha de fer possible el progrés de la societat amb la preservació de la salut i del medi ambient.
Tomàs Ramos – http://trt2009.wordpress.com
Andròmina semiorgànica arribada de l'espai exterior per conèixer-vos millor. Interessat en tot. He d'omplir la meva base de dades.
Des de la Mediterrània 
Realment, el problema de les deixalles electròniques és cada cop més important i no té una solució fàcil. A nivell personal, miro de seguir les tres R: reduir, reutilitzar i reciclar. Per odre d’importància, la millor és la primera, que és reduir el consum, no adquirint productes que realment no necessitem. I, abans que reciclar, millor reutilitzar, donant un nou ús a aquell producte que ja no ens fa paper, que pot ser donar-lo a algú a qui encara pugui fer servei, si està en bon estat, o mirar-lo de reparar o d’actualitzar, si és el cas.
És una bona manera de fer front a la difícil tasca de controlar i de gestionar els residus. Quasi bé tot el que comprem va envasat, embolcallat, en una bossa o plastificat.
Els supermercats i moltes tendes ja estan superant el tema de les bosses de plàstic, però encara queda molt de camí per recórrer.
És tasca de tothom lluitar contra l’increment de residus i dins d’aquests amb els que, a més. Són tòxics. Empreses, màrqueting, comerços i tots els ciutadans. Els governs han de legislar i ajudar des de la seva posició rellevant.
Molt bon article. Recomano el documental “Comprar, tirar, comprar” que precisament tracta sobre l’obsolescència programada. Vosaltres recordareu que abans compraveu qualsevol electrodomèstic i aquest durava anys i panys, ara és rar que qualsevol electrodomèstic duri més de cinc anys, i en el cas dels mòbils és un miracle que el mòbil arribi als dos anys de vida, la primera cosa que comença a fer figa és la bateria i no surt a compte canviar-la perquè val més que tot el mòbil.
Jo encara conservo el primer mòbil que vaig comprar ja fa més de 14 anys, no funciona perquè la bateria està morta però a hores d’ara és una relíquia.
Molt bon programa el que recomanes. El vaig veure en el seu moment i també en vaig fer un post que va ser molt ben rebut.
Realment, els cotxes, les rentadores, les neveres…, estaven entre nosaltres fins avorrir. Tot durava més. Ara, amb una tecnologia molt més evolucionada, les coses tenen una vida menor. És evident que ens prenen el pel.
Tot està estudiat i programat. Tot s’espatlla o es trenca per a que seguim comprant i així pugui seguir en marxa aquesta societat consumista que s’ha muntat.