Les famílies de dol per a tota la vida.
La guerra, la postguerra… Recorde aquella mare
que no li volien dir que el fill havia mort
en el front de Terol: Simplement li digueren
“ha desaparegut”. I va passar la guerra
esperant el seu fill. I va acabar la guerra
i esperava el seu fill. I va parar taula,
li va posar també llençols nous en el llit,
i esperava a la porta. No ha sabut res del seu fill.
¿Morí? No s’ha sabut. Sols, desaparegut.
Es va tancar en casa amb pany i clau. Recorde
els seus crits. Els veïns tocaven la porta,
i no obria la porta. On estava el seu fill?
Si fou mort, ¿on fou mort? Oh, coses de la guerra!
Qui va a saber això! Les famílies de dol
per a tota la vida. La guerra, la postguerra…Vicent Andrés Estellés
Aquest poema, Crit i nit, forma part del poemari Llibre de meravelles (1971), de Vicent Andrés Estellés (1924-1993).
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 
Brutal la història explicada. El pitjor de tot és que això no és ficció, aquesta va ser la cruel realitat que varen viure milers de famílies.
Esperem que ni a nosaltres ni a les properes generacions els hi toqui passar per res que ni de lluny s’assembli a això.
Històries com aquesta, moltíssimes el segle passat. És vergonyós, però molta gent ho ha oblidat. A l’escola s’hauria d’explicar bé què va passar i intentar entre tots que no tornem a caure en els mateixos errors i horrors.
Encara hi ha famílies que no saben ni què va passar amb els seus desapareguts ni on són enterrats els seus morts. Mentrestant, i per a més escarni, es continuen honorant els genocides en els noms d’alguns carrers i places.