El cas Sarah Mckinley. Per pensar-hi.

Molts de vosaltres haureu sentit parlar de la Sarah Mckinley, coneguda per la manera en com va matar a un tal Justin Martin que havia entrat a casa seva a la força i armat.

Té 18 anys. El 28 d’octubre de 2011 va néixer el seu fill, un mes després, el 28 de novembre es va cassar amb el seu marit, el qual va morir als pocs dies, el dia de Nadal.

Durant el funeral del seu marit, el tal Martin, dient que era un veí, va anar a casa de la Sarah per donar-li el condol i ella no el va deixar entrar. Sis dies després, el 31 de desembre per la nit, va tornar a anar-hi, però aquesta vegada anava acompanyat per un tal Dustin Stward i armat amb un ganivet de caça, de 30 cm de fulla. En no poder entrar, va forçar la porta.

Sarah Makinley durant la reconstrucció dels fets

Ella va trucar a emergències (911) per tal d’explicar el que estava passant i va dir:

Sarah: Estic sola amb el meu bebè, tinc dues armes a les mans (una escopeta i una pistola). Puc disparar-li si entra a casa meva?

911: No puc dir-li que ho pot fer, però faci el que sigui per protegir el seu bebè.

La conversa en total va tenir una durada de 21 minuts.

La policia de la ciutat de Blanchard (Oklahoma), va determinar que la mare va actuar en defensa pròpia, i la justícia ja ha avançat que no investigarà la jove.

L’oficina del Fiscal ha declarat que la revisió del cas indica que no hi ha indicis de que s’hagi violat la llei de cap manera.

I la Sarah va declarar a ABC News: No va ser una decisió fàcil, però era ell o el meu bebè. No hi ha res més perillós que una mare que veu amenaçada la vida del seu bebè.

Mes allà de debatre amb vosaltres sobre el tema, he recollit uns quants dels comentaris que s’han fet sobre el cas en diversos fòrums que tractàvem sobre el tema:

Així és com funciona un país de veritat. La propietat privada és intocable i si algú entrar a la força estàs en tot el dret de disparar-li 4 trets que ningú et retraurà res.

Pobre noia. Una cosa és tenir una arma per defensar-se i una altra per matar. Podria haver disparat a les cames.

Depèn, les coses poden complicar-se. Si l’home t’ataca intentaràs aturar-lo disparant, no miraràs si dispares a un lloc vital o no, el primer serà rebutjar l’atac.

Sent pràctics, si em trobés en una situació així, dispararia al pit que és el lloc on hi ha més possibilitats de no fallar el tret, mori o no.

No comparteixo això de disparar a les cames perquè és més fàcil fallar el tret, la qual cosa encara pot provocar que l’atac de l’intrús sigui més violent.

Si clar, li dispararem al dit del peu al fill de puta que ha entrat a la força i armat a casa teva!

El més fort és que s’hagués entretingut en trucar per telèfon augmentat així el risc de que l’home l’hagués pogut agafar. Pel demés, perfecte. D’altra manera ara tindríem un altra notícia, la d’una dona morta o violada.

De veritat veieu bé, matar algú per intentar robar?

Mot ben fet, amb dos collons!

Segurament si la noia hagués apuntat a l’intrús, aquest hagués marxat. Ara bé, és molt fàcil opinar sense viure l’experiència.

No em veig matant a ningú, però en una situació de por extrema no sabem com reaccionaríem. Si la noia l’hagués apuntat per fer-lo fugir, podria passar que a aquest se li acudís tornar per venjar-se.

Estàs a casa teva, entra algú a robar i potser a matar-te, i en canvi hi ha gent que es pregunta si el lladre o fa per necessitat?

No sé que faria en una situació límit com aquesta, però en el cas de no disparar i que a la meva família li passés alguna cosa, no podria perdonar-m’ho.

Aquí no hauria passat això. En el cas que el lladre hagués sofert algun dany, t’hauria denunciat.

Si això passa a Espanya, la noia ja estaria a la presó i hauria d’indemnitzar la família del lladre.

Sarah Mckinley amb el seu fill

La Consellera Tura va aconsellar no oferir resistència si eres atracat per no contrariar l’agressor. No va aclarir però, si el comportament havia de ser el mateix en el cas d’un intent de violació, malgrat després no tindria sentit posar una denúncia ja que no existirien proves de que haguessis ofert resistència.

Aquí a Espanya són els lladres el que porten les armes, nosaltres hem de posar 25 panys de seguretat i portes blindades.

Us explico unes experiències personals, que per sort no han estat de la mateixa gravetat:

1.- Fa uns 30 anys, em varen robar al carrer una cadena que duia al coll. Duia una crossa per una estrebada al turmell i no vaig poder fer altra cosa que cagar-me en tot.

2.- Aquest passat mes de maig, estava al meu despatx i en girar-me em vaig trobar amb un paio que tenia el meu telèfon a la seva mà. Va entrar sense que jo el sentís. Em va donar temps a tancar la porta, amb la qual cosa ens varen quedar tots dos tancats. Vaig trucar a Seguretat i aquests als Mossos. Mentre tant, li vaig dir de tot. Ell, quan jo m’apropava em deia, si em pegues et denunciaré.

Us puc assegurar que jo estava més nerviós que ell.

De ben segur que a la més mínima agressió m’hagués denunciat i jo m’hagués buscat un bon problema, a banda de que després em podria haver vingut a buscar amb d’altres intencions.

Crec que és un bon tema per pensar i per reflexionar sobre quina mena de lleis i de justícia volem per a casos com el de la Sarah.

Tomàs Ramos – http://trt2009.wordpress.com

Quant a

Andròmina semiorgànica arribada de l'espai exterior per conèixer-vos millor. Interessat en tot. He d'omplir la meva base de dades.

Tagged with: , ,
Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “El cas Sarah Mckinley. Per pensar-hi.
  1. Oriol López ha dit:

    Realment, és molt difícil de dir què faríem cadascun de nosaltres en un cas similar i amb un parell d’armes a mà, com era el cas.

  2. Tomàs ha dit:

    Només a Oklahoma hi ha uns 200 milions d’armes registrades en mans de particulars. Només aquesta dada ja ens informa de com de diferents som en comparació amb ells i pel que fa a la cultura de la tinença i l’ús d’armes.

    En aquí no hi ha debat. Si algú entra a casa teva amb un ganivet tens surts com pots o et mata, sense més, no hi ha cap altra possibilitat. En allà qui vol té una arma. Això canvia la perspectiva. Des de petits conviuen amb les armes a casa i saben com utilitzar-les.

    En una situació límit, amb la por i l’adrenalina a tope, és difícil predir com es reaccionarà amb una arma a les mans.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: