De tant en tant apareixen alguns comentaris i notícies que semblen desmentir la versió oficial dels fets relacionats amb la crisi econòmica o que posen en evidència la perversió del sistema, però tot seguit s’hi tira terra al damunt, es deixa en l’oblit i es continua com si no hagués passat res. Fa temps que les autoritats monetàries i financeres d’Europa estan clamant pel tema del “deute sobirà” i exigint polítiques d’austeritat i de retallades de l’Estat del benestar, quan saben perfectament que aquestes mesures ens porten encara més dèficit, més precarietat, i més desigualtats: salvaguardar els grans beneficis d’uns pocs tot empobrint la majoria de la població. Cap Govern, ara com ara, no emprèn mesures serioses per a reactivar l’economia, sinó per a contenir-la.
És difícil que remunti l’economia quan sobretot les famílies i les petites i mitjanes empreses no poden accedir al crèdit, donat que les institucions financeres els han tancat l’aixeta. Amb aquesta excusa, el Banc Central Europeu ha injectat xifres astronòmiques a la gran banca (mig bilió d’euros l’octubre passat), a un interès regalat de l’1%. Aquesta mateixa xifra, a aquest interès, posada a disposició dels Estats que tenen dificultats per a retornar els seus crèdits hauria resolt de cop bona part dels seus problemes. Però, no. No interessa de cap de les maneres resoldre els problemes dels ciutadans sinó dels banquers; i se’ls deixa aquests diners amb el raonament que disposant de tan bona liquiditat i a tan bon preu les entitats financeres obriran l’aixeta del crèdit. Però, si als ciutadans se’ns poden fer totes les exigències que calgui, a ells se’ls deixa els diners tot esperant de la seva bona voluntat per a transformar aquesta liquiditat en diner que arribi a les famílies o a les petites i mitjanes empreses. I com que de bona voluntat tampoc en tenen gens ni mica, es dediquen els diners que el BCE els “ha regalat” a pagar desorbitades nòmines i comissions als directius, a tapar els forats que ells mateixos havien creat i a fer inversions segures, segons els seus interessos.
I l’estafa esdevé majúscula quan bona part dels diners prestats pel BCE, teòricament perquè ele transformesin en crèdit, els bancs els tornen a dipositar al mateix BCE que els ofereix una rendibilitat superior al percentatge d’interès amb què els els havia deixat. ¿Algú s’imagina que es pugui anar al banc a demanar un crèdit a un determinat interès, i que l’usuari agafi aquells diners i els dipositi al mateix banc en un compte que li doni un major interès de rendibilitat? ¿I ningú emmanillarà ni tancarà aquests delinqüents?
Josep Romeu
http://blocdejosepromeu.blogspot.com/
Des de la Mediterrània 
Delinqüents de guant blanc…
És una claríssima mesura de reflotament dels bancs per una via teòricament legal que intenta esquivar les agències de ràting i fer veure que els estats ja tenen liquiditat i són solvents. Però tot a partir de crèdits i més crèdits, és a dir, de bits en macro-ordinadors, no d’economia real.
Pensen salvar l’especulació amb més especulació, com aquell que vol combatre la ressaca amb més alcohol.
Perquè saben que, al final, ho pagarem els ciutadans.
L’altra opció, imprimir euros, no és viable en tant que faria minvar el valor de les grans fortunes que, al cap i a la fi, són qui mana. I a sobre encara volem bancs i entitats més grans? És la fi de la democràcia ja que sense classe mitjana, no existeix.
La perversio del sistema financer, dintre de la normativa legal ha portat a la situació actual.
Models més pràctics i propers com Islàndia, a on els banquers han sigut portats als jutjats, inclòs el primer ministre. Han fet que els bancs asumissin com a pèrdues els sobre valorats immobles, adecuant les hipoteques als valors reals. Resultat: no hi hagut pèrdua de poder adquisitiu, la població ha pogut mantenir el seu nivell de vida i el seu creixement econòmic ha sigut espectacular, i la taxa d’atur de les més baixes…
Tot un exemple de serietat … I apostar per el creixement econòmic, tot el contrari que produeixen les retallades i pujades d’impostos.