Hi ha tres grans mentides que s’han anat transmetent de generació en generació. La primera és que després de menjar t’has d’esperar al menys dues hores per banyar-te. Des d’aquestes línies vull agrair al fill de sa mare que es va inventar aquesta teoria tan científica. Per cada segon que de petit em vaig quedar mirant la piscina, mentre cronometrava el que em quedava per poder divertir-me, li haurien de fotre un… Bé, canviem de tema. La segona mentida és que sempre has de dir la veritat. Prova de fer-ho amb la teva parella. Afirma amb un somriure d’orella a orella, que aquells pantalons tan cars que s’ha comprat li queden malament i després intenta trobar un argument per fer-li saber que ho dius perquè l’estimes.
Però la tercera mentida, i amb diferència la més gran, és que el Real Madrid és un club amb “señorío”. Potser ho diuen per la primera accepció de la paraula “señorío” que ens ofereix el diccionari de la RAE: “dominio o mando sobre algo”. Ah, és clar: sobre la Federació Espanyola de Futbol, el Comitè Nacional d’Àrbitres, el Comitè de Competició… Si es refereixen a una altra accepció voldria saber-ho.
M’agradaria endevinar on és la ucronia, el moment precís en la història del club blanc en el qual algú va propagar aquesta llegenda urbana. Va decidir intervenir en la fam del tercer món? Va ser nomenat pel premi Nobel de la Pau però va declinar la oferta? Va evitar algun conflicte bèl·lic jugant partits amistosos? Són aquests els motius?
Estic segur que més d’algun madridista estarà desitjant trepitjar-me la mà però la història que conec és una altra. És la de l’atracament amb el fitxatge de Di Stefano, la de la final de les ampolles, la de Juanito trepitjant-li el cap a un contrari, la de l’Hugo Sánchez buscant un poll entre els seus genitals, la de Michel fent amistat amb Valderrama, la d’una porteria trencada pels Ultra Sur, la del dit a l’ull de Mourinho, la de la trepitjada del Pepe i les justificacions surrealistes del seu entrenador i, la d’ahir, els Ultra Sur cridant: “Pepe, mataló”. Sé que en la història del Barça hi ha episodis molt vergonyants. Sé que resulta complicat trobar exemples de clubs, aficions, entrenadors o jugadors que encaixin al cent per cent amb la paraula “señorío” però ja va sent hora de que canviïn la frase del seu himne: Enemigo en la contienda, cuando pierde da la mano, sin envidias ni rencores, como bueno y fiel hermano. I és que ja sabem qui són els Reis Mags, que Espinete tenia certs problemes emocionals perquè anava en pilotes tot el dia i per dormir es posava pijama i que el que tenen algunes folklòriques sota els llavis no és “pelusilla”.
Però, abans d’acabar, vull afirmar que ja no espero per banyar-me després de menjar i que no sempre dic la veritat. Per aquest motiu, em llenço a la piscina i afirmo que Pepe fitxarà en breu pel club italià A.C. Pisa.
Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.
Des de la Mediterrània 
Totalment d’acord, però cal no oblidar que alguns dirigents, jugadors i seguidors barcelonistes pretèrits tampoc no poden presumir. Stoichkov, que era un jugador que m’encantava, no era precisament un sant. Algunes finals de Copa dels 80 acabaren com el ball de Torrent, Joan Gaspart era un ultra perillós i Josep Lluís Núñez un ploramiques i un personatge dubtós. De Laporta, millor no parlar. I la recepció a Figo en el Camp Nou va ser exagerada, molt victimista. Estic parlant de memòria. Sóc culé. Però per criticar algú (amb tota la raó: la tesi del “señorío” la compartisc fil per randa) ens hem de mirar el melic. I conservar el que tenim ara: jo extraordinari, títols, seny i senyoriu de veritat. Gran Pep Guardiola. Que dure.