Spanish chulería

No sóc antropòleg. No sóc sociòleg. No sóc psicòleg. Només faig fotografies. Impressiono en el meu cervell imatges que em serveixen per entendre el món en el visc. I aquestes instantànies, quan s’apropen, quan em mostren a les persones en un primer pla, a vegades, moltes, em carreguen les piles de l’esperança. Però quan obro el camp, quan passo a un pla general, gairebé sempre em proporcionen imatges que em generen un cert neguit. I és que la fotografia de grup que s’ha instal·lat en l’esfera pública resulta realment desconcertant. Llegeixes diaris, consumeixes televisió, escoltes la ràdio i t’adones que vivim en un país on tothom vol tenir raó, costi el que costi i peti qui peti. Però no tan sols tothom vol tenir raó, a més a més, necessita que li donin la raó. Es tracta de guanyar les batalles dialèctiques per tenir el cap de l’interlocutor en una safata d’argent. I si no tens raó, llavors amenaces, portes les conteses al camp de l’agressivitat. És la spanish chulería.

Que després de ploure a bots i barrals sobre el seu particular sentit de l’ètica, Francisco Camps digui que es veu preparat per ser president de València o del govern és una bona mostra. Que en els debats televisius els tertulians transformin l’intercanvi d’arguments en un museu de crits i d’insults n’és una altra mostra. Que els àrbitres espanyols tractin de ser el julivert de totes les salses, comportant-se amb els jugadors d’una manera que està a les antípodes dels col·legiats europeus, també constitueix un exemple il·lustratiu de la spanish chulería.

Tot i així, si sou un d’aquells nacionalistes espanyols tan amants de la humilitat i l’autocrítica (ironic mode on) no patiu. També a Catalunya tenim la nostra particular catalan xuleria. Fèlix Millet, Jordi Montull, Felip Puig, i un llarg exèrcit d’addictes al culte a l’ego, impregnen els titulars dels diaris amb moments de glòria per a la supervivència d’aquesta forma de contracte social.

Viure en societat equival a pactar, a negociar, a trobar espais comuns. Viure en societat no té res a veure amb demostrar qui la té més gran (la xuleria). Viure en societat no entén d’imposicions, d’amenaces o d’agressivitat. Proposo des d’aquest moment el Dia Internacional dels Perdonavides i que durant aquest dia tinguin prohibit fer cap tipus de declaracions. Quina pau ens envoltaria.

Àlex

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “Spanish chulería
  1. yeagov ha dit:

    A mi també m’ha sorprés que Camps decideixi promocionar-se per a ser el pròxim president del govern espanyol. València se li ha quedat petita, imagineu, si sent president de la Generalitat Valenciana va aconseguir 12 vestits de sastre, el que podria aconseguir sent presidente del gobierno español. Encara veurem a Francisco Correa de ministre d’Economía.
    No crec que Millet vulgui promocionar-se per ser el futur president de la Generalitat.

  2. Oriol López ha dit:

    Suposo que tenir poca ètica és un mèrit, en determinats àmbits, per poder optar a certs càrrecs…

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: