Porrom, pom, porrom, porrom, pom, porrom

Què voleu que us digui: m’acollonen les processons de Setmana Santa. En primer lloc estan aquelles persones que semblen sortides d’un aplec del Ku Klux Klan. No tenen altres possibilitats menys… evocadores? Cal anar així pels “puestos”? No sóc Dolce Gabbana, ni Victorio y Lucchino, ni Tom y Jerry, però en ple segle XXI crec que algú hauria de reinventar-se.

Després està la música, porrom, pom, porrom, porrom, pom, porrom… i, quan menys t’ho esperes, algú crida ¡¡¡aaaaaaaaayyyyyyyy!!! i ja la tenim organitzada. La processó s’atura i l’espontani aglutina l’atenció del públic. És com OT però sense Risto Mejide. Llàgrimes sí que n’hi han.

Però el que més em fa patir és aquesta manera tan barroca de veure la vida, aquesta bogeria col·lectiva, aquesta actitud vital consistent en portar tot a l’extrem. Sé que jo faig el mateix amb els gols de Messi. Tanmateix, jo admeto que durant uns segons em permeto la llicència d’una bogeria fugaç. Altres, en canvi, no suporten que critiquis les tradicions, per molt obsoletes i poc estètiques que et puguin semblar. I és que hi ha casos en que, aquesta manera de viure la religió, no s’allunya massa de la simple superstició.

Suposo que estic equivocat. Suposo que sóc dels que creuen que la fe és un acte privat que és bo que es visqui sense gaire espectacle. Suposo que sóc més romànic que barroc. Suposo que sempre m’han agradat més les pintures de la Vall de Boí que els Crists sanguinolents. Suposo que algunes mostres d’histèries col·lectives, per molt que estiguin avalades per la tradició, em deixen en fora de joc. Suposo que no entenc res perquè no tinc el suficient nivell per entendre bé segons quines coses. Suposo que, en definitiva, estic equivocat.

Àlex

Quant a Àlex

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.