‘L’úter de la balena’, de Joan Jordi Miralles

Arribe una mica tard a la segona novel·la del manresà (nascut a Osca, 1977) Joan Jordi MirallesL’úter de la balena (Moll, 2010), Premi Vila de Lloseta. L’agafe amb ganes, venint de l’autor de l’esplèndida L’Altíssim (3i4, 2005), Premi Andròmina dels Octubre. Sobta, en un escriptor d’aquesta qualitat, el temps que ha trigat en publicar un segon llibre, perquè em consta que disposava de material des de fa temps. I, en segon terme, sobta també que el seu nom no siga encara un dels referents de la nova narrativa catalana. Perquè, comptat i debatut, poca gent pot presumir de lliurar dues primeres novel·les d’aquesta potència.

Potser l’explicació rau en què Miralles no és un autor còmode. L’Altíssim és un exemple magistral de tensió perllongada al llarg de la narració fins conduir a l’esclat final. El llibre, tanmateix, reclama la col·laboració i l’atenció del lector, la seua disposició a entrar en el joc. Amb una colpidora recompensa final. La seua, de fet, és una narrativa densa, crua, violenta, amb situacions que fuetegen la sensibilitat del lector. Però justament per això deixa petja en la memòria, s’adhereix.L’úter de la balena, sortosament, segueix aquestes coordenades. I, en cert aspectes, supera la seua predecessora.

Plantejada com una novel·la apocalíptica, en un món eternament plujós, on l’aigua pren l’espai que ocupava abans l’home, Miralles ens presenta tres germans atrapats en un edifici que els serveix d’aixopluc, en constant lluita per la supervivència. La novel·la es devora en dos o tres mossos, ens degluteix (i no al contrari), perquè no podem deixar de seguir les vicissituds dels personatges, una salvatge lluita per no claudicar, per no deixar-se dur, per sobreviure, tot i que siga sacrificant les petges d’humanitat. A poc a poc, enmig d’un clima ofegós, espectral, cadavèric, l’autor ens va posant a prova, com als seus personatges, de vegades fregant el límit del que podem suportar. Fins arribar a un final sorprenent, un desenllaç al nivell de la pròpia història, esbojarrat, si voleu, però que respecta la lògica de la narració.

Esment a banda mereix la prosa bastida per Miralles, amb un català riquíssim, d’una força expressiva admirable, de vegades aclaparadora, fregant l’excés, però que configura al mateix temps un discurs propi, una veu literària recognoscible. Amb les seues imperfeccions, L’úter de la balena és un llibre valent, imaginatiu i devastador que s’escapa amb suficiència i sentit de les avorrides coordenades de gran part de la narrativa en català actual. Encara sou a temps.

sotalacrueta.blogspot.com.es

Quant a

Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.

Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: