Als anys seixanta, durant els meus primers temps de missioner en aquesta petita ciutat de Kribi, un parell de vegades l’any solia anar a visitar els poblats implantats sobre la costa fins a Campo on el riu Ntem fa de frontera entre el Camerun i la Guinea, que en aquell temps era encara colònia espanyola. [….] Era un missioner de pas. Un venedor ambulant de les coses de Déu. El servidor d’una Església que tenia una manera molt especial d’evangelitzar els pagans: de fet, era sobretot el cobrador del tribut que els cristians havien de pagar a l’Església. El dispensador d’uns sagraments als quals només podien accedir els cristians que podien lluir el tiquet de l’any corresponent:
-Ave Maria Purísima!
-Sens pecat fou concebuda!
-Quant temps fa que no t’has confessat?
-Un any i mig.
-Has pagat el teu tribut a l’Església?
[Primera possibilitat. Continua el diàleg:]
-Sí, pare, estic al dia…!
-Ensenya’m el tiquet, si us plau … Molt bé, fill meu, així m’agrada, pots confessar-te …
[Segona possibilitat. Continua el diàleg:]
-No l’he pagat encara …
En aquest moment, el bon missioner, el missioner obedient a les ordres del seu bisbe, havia d’interrompre la confessió i dir al penitent que abans de confessar-se passés per caixa a pagar l’impost.
[…] En general, els cristians no gosaven acostar-se a la confessió sense portar el tiquet per por de ser esbroncats. La màxima «sense tiquet no hi ha sagraments» era coneguda de tots.
Lluís Mallart i Guimerà
El text anterior està extret del llibre Okupes a l’Àfrica (2001), de l’antropòleg i ex-capellà missioner Lluís Mallart i Guimerà.
M’ha sorprès i indignat molt llegir que els missioners cobraven als nadius una quota i que es negaven a administrar-los els sagraments si no havien pogut pagar-la, mentre que, alhora, ens demanaven diners a nosaltres per al manteniment de les missions a l’Àfrica. No tenen perdó de Déu!
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 