Fa uns dies vaig tindre una conversació molt interessant amb un matrimoni, dos persones de mitjana edat, manxecs que, com gran majoria dels emigrants dels anys 60 -i els seus descendents-, no han aprés la llengua de la terra que els va acollir. L’home expressava malestar per la poca presència del castellà en temes internacionals, o en coses tan quotidianes com les instruccions d’un electrodomèstic que comprem en qualsevol superfície comercial.
– Siendo la segunda lengua más hablada del mundo, no entiendo como puede pasarnos esto -deia ell.
– El prestigi d’una llengua no té a vore amb el nombre de parlants, sinó amb el prestigi polític i econòmic del/dels països que la parlen, li vaig contestar.
Possiblement no s’esperava una contestació així de contundent. Es callà durant uns segons, vacil·là, i em digué que li sentava mal que la seua llengua, amb tants parlants, fóra minoritzada per l’anglés o inclús pel francés. Tal volta li faria falta una bona explicació de com obtenen les llengües el prestigi.
El castellà és parlat per més de 358 milions de persones, de les quals, la gran majoria, pertanyen a països pobres o en vies de desenvolupament. A més, si afegim que molts d’ells presenten una precària credibilitat democràtica, el suposat prestigi, queda en dubte. I si parlem dels Estats Units, podríem dir que la màxima prioritat dels hispans és la integració lingüística, que els facilita la incorporació a les estructures polítiques i socioeconòmiques estatunidenques. Aquells que no ho fan, resten al marge d’estes estructures i són apartats cap als racons de la marginalitat.
Deixant de banda l’ampli món castellanoparlant, i tornant al nostre territori, segurament eixes persones disgustades, podran entendre el problema que existix amb el català. Només així podrien arribar a entendre, mínimament, com es pot sentir un català, un valencià o un illenc quan veu, pràcticament nul, l’ús de la seua llengua al seu propi territori.
Parle del cas particular de la ciutat de València (tot i que exemples no en falten), on la presència del valencià és invisible, front a l’omnipresent ús del castellà. Al següent mapa que he tret del web Iberolingua.com, apareix el mapa de l’ús del valencià. Un mapa molt complet sobre l’ús, però que no mostra la presència quasi exclusiva del castellà al món socioeconòmic (empreses, comerços, indústria de l’oci, grans superfícies, hostaleria, publicitat comercial, etiquetes, garanties, menús…), a àmbits tan usuals per als ciutadans com l’administració pública (Ensenyament, Justícia, atenció al ciutadà…), o els mitjans de comunicació (Premsa, Ràdio, TV, publicacions vàries…)… és a dir, la vida quotidiana, que donat el cas, per a un valencianparlant, és tristement depriment.
El poc esforç per fer útil i necessària la llengua pròpia i els eterns debats estèrils sobre la seua identitat per part dels successius governs valencians, és el que fa perdre prestigi a una llengua parlada durant segles. Este bloc és una invitació a la reflexió. Les llegües són riquesa, convivència, comunicació, coneixement, història i patrimoni. Convivim amb dos llengües, però no en igualtat de condicions. Ací no existix bilingüisme equilibrat, ja que només ho són -bilingües- els valencianoparlants. Existix una visió favorable cap a la llengua forana i un abandó del valencià per part de les institucions i, en conseqüència, de les persones. I serà millor que no parlem de trilingüisme, ho deixaré per un altre dia.
Així que si algú està disgustat per la poca internacionalització de la seua llengua, ja siga castellà, valencià o asturià, que es pose a la feina. El prestigi de la nostra llengua és cosa de tots, i està a les nostres mans. Mai ens havia necessitat tant en este mon globalitzat, i recordeu, no importa quanta gent parla una llengua, importa l’autoestima dels seus parlants.
Com a informació adicional deixe ací un enllaç del mapa mundial de les llengües en perill d’extinció.
València, Cristian Ballesteros i Rivodigo.
Apasionado de la informática, de la política, del deporte y vida sana. Independiente, emprendedor, incansable, constante, ilusionador, ilusionado… Coordino la web latiendadeelectricidad.com
Des de la Mediterrània 
La pervivència de la llengua és cosa de tots els parlants i som nosaltres els qui podem fer-la present en els diferents àmbits de la nostra vida, en lloc de renunciar-hi en favor del castellà, o del francès. No ens convé deixar-ho en mans d’un estat hostil ni en mans de l’administració. És un treball que hem de fer entre tots, cada dia.
Estos temes sols poden entendre-los els governs autonòmics, mai tindrem un govern central sensible a la pluralitat nacional i lingüística de l’estat espanyol.
El català malgrat tot és a Internet una de les 10 a 15 llengües més emprades malgrat que els seus parlants siguem una minoria si ho comparem amb les grans llengües, però sembla que els catalans som molt actius.
Sols hem de pegar una ullada a la viquipèdia per exemple per vore la gran activitat en català que hi ha en comparació d’altres llengües amb més parlants.
Malgrat els polítics “manen” i manipulen, en el tema de la llengua la Societat Civil té moltes coses a dir i a fer.
Per molt que facen els polítics (que al cap i a la fi escollim nosaltres), depén completament de nosaltres.