‘When you are strange’: L’ànima de The Doors

Amb tota seguretat, hi ha bandes i artistes amb una discografia més important en volum, transcendència i influència que la de The Doors, la banda fundada en els anys seixanta per Jim Morrison (vocalista), Ray Manzarek (teclats), Robby Krieger (guitarra) i John Densmore (percussions). Però poques agrupacions musicals al llarg de la història han provocat la mateixa fascinació, han aportat el carisma i tarannà d’un cantant com Morrison i l’instint i l’olfacte musical de la resta de membres. A més d’un cançoner que amb mitja dotzena de les seues peces mestres justifica tota una trajectòria.

Moltes de les noves generacions dels anys 90, tanmateix, prengueren contacte amb el grup a través de la tramposa, banal i pirotècnica pel·lícula d’Oliver StoneThe Doors(1991), que convertia una història extraordinària en molts sentits en una muntanya russa sense peus ni cap, en un exercici d’esoterisme que, com a valor principal, transportava els espectadors a un artificiós però pedagògic estat lisèrgic. Sent justos, a Stone també se li pot reconèixer haver descobert a molts joves una música extraordinària. Però va perdre l’oportunitat de sondejar de forma més ajustada la trajectòria del grup i la molt complexa psique de Morrison, i això malgrat l’herculi esforç de l’actor Val Kilmer per endinsar-se en la pell del mite.

Tot i que no és una pel·lícula redona, el documental When you are strange (2009), escrit i dirigit pel molt irregular Tom DiCillo, almenys restableix una certa justícia audiovisual i serveix per fer-se una idea més aproximada del que fou i significà The Doors. D’una banda, hi ha més reflexió sobre el fet musical que en molts d’aquests documentals, pistes i informació sobre la forma en què el grup configurà el seu seminal so (l’absència de baix, tot i que Krieguer feia gastar en ocasions un piano-baix, la formació jazzística d’aquell i de Krieguer, el pes de les drogues en la creació…).

A través de la (desganada?) locució de l’actor Johnny Depp, d’imatges, fotografies i testimonis de l’època, el filme fa el recorregut biogràfic amb alguns salts temporals però de forma suficientment articulada. De l’ascensió a l’estrellat a la mort de Morrison (un individu “nascut per a la celebritat”, es diu en algun moment de la pel·lícula), passant pels seus imprevisibles concerts, on els músics havien d’omplir els buits i absències del seu cantant, els problemes amb les autoritats… Sense oblidar que tot text té un context: superposada a la pertorbadora The end, apareixen els assassinats de Robert KennedyMartin Luther King, o la inquietant figura de Charles Manson. I es recorden les morts icòniques de Janis Joplin i Jimmy Hendrix. Mentrestant, la banda sonora del horror de Vietnam és la de Riders on the storm. Abans, se’ns parla suscintament del moviment hippy o la lluita pels drets civils.

Tot just quan Morrison decideix baixar del cavall, fugir a París per deixar enrere la bogeria que havien creat i dedicar-se a la poesia, es produeix la seua mort. I la construcció del major mite de la seua generació. Sense brillantor, però amb certa eficiència, DiCillo ens desvela les claus necessàries per albirar entre els fets i la música l’ànima de The Doors, a més de rescatar interessants filmacions inèdites. Vistos els precedents, no és poca cosa.

sotalacreueta.blogspot.com.es

Quant a

Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.

Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: