‘The Newsroom’: Alguna cosa que s’assemblava al periodisme

Volia acabar de consumir la primera temporada de ‘The Newsroom’, la nova sèrie de televisió escrita per a HBO (adore els directius d’aquella cadena) pel normalment brillantAaron Sorkin (El ala oeste de la Casa Blanca), per parlar d’aquesta sèrie. Potser seria el millor. Ens arriscarem. Tot i que la televisió no deixa de proporcionar darrerament alegries (Mad men, Homeland, Big Bang, Boardwalk Empire…), periòdicament apareixen més mostres del vigor artístic i creatiu del mitjà, que contrasta poderosament amb un cinema esclerotitzat i obsessionat amb el públic adolescent.

La darrera aportació és aquesta sèrie que mostra el funcionament de la redacció de l’informatiu d’un programa de televisió presentat per un personatge egocèntric i conservador (Will McAvoy, interpretat per un magnífic Jeff Daniels) però també amb un punt d’incorruptible honestedat professional que el du a criticar i ridiculitzar a l’ala més radical del Partit Republicà, amb el qual simpatitza. En contraposició, una productora progressista (interpretada de forma excessivament passional per Emily Mortimer, tot i que potser aquell és el perfil buscat del personatge) que, a més, sabem que tingué en el passat una relació tempestuosa amb el seu cap. Figures arropades per un planter ben encertat de secundaris.

El primer capítol arranca amb una escena antològica, en el sentit literal de la paraula: en un debat en una universitat amb periodistes, on asisteix McAvoy, una estudiant els pregunta per què consideren que els Estats Units és el millor país del món (sic). McAvoy no vol contestar, de primeres. El moderador l’obliga. McAvoy sembla atordit perquè creu veure algú entre el públic. I contesta a la pregunta destrossant l’alumna que la fa i negant la major amb dades sobre educació, esperança de vida, població penitenciària i algunes més. L’escàndol és majúscul. Amb aquells gloriosos minuts de televisió, la sèrie ja t’ha guanyat.

En les trames i subtrames, és cert, hi ha massa pes de les (supose) inevitables interrelacions amoroses. Però la part periodística de la qüestió és sumptuosa: alguna cosa que s’assembla al periodisme, professionals tractant de contar els fets, tot i que això moleste a polítics poderosos, a empreses més poderoses encara o, fins i tot, a la mateixa empresa per a la qual treballen (Maruja Torres ja va contar en una columna un moment estel·lar d’aquella tensió: jo preferisc que el trobeu vosaltres). Provoca un punt de recança, perquè saps que dibuixa una forma de treballar i concebre la informació que, almenys a Espanya, és una entelèquia.

Finalment, la sèrie té un punt artificiós en els diàlegs: ni tan sols l’elit del periodisme nord-americà és tan brillant en les rèpliques, tan precisa, tan ocurrent . Admetem l’artifici, deixem passar la convenció. Respira intel·ligència i creativitat, retrotrau als diàlegs meravellosos de les pel·lícules dels anys 40 o 50 del segle passat. És també un espectacle excessivament condescendent en la presentació de la branca idealista de la professió (potser en temporades posteriors Sorkin ens contarà que els Reis Mags són els pares), però tampoc no passa res per recordar com hauria de ser. Evasió per a periodistes. Entreteniment de qualitat, amb molta classe, per a la resta.

sotalacreueta.blogspot.com.es

Quant a

Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.

Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “‘The Newsroom’: Alguna cosa que s’assemblava al periodisme
  1. Al ha dit:

    Gran sèrie i claves tots els “peròs”. Esperem amb ganes la segona temporada. Visca l’Aaron Sorkin!!!

  2. xavieraliaga ha dit:

    Visca, sens dubte. Els “peròs” són d’anar per casa.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: