De qui és l’Art?

Us heu preguntat mai a qui pertanyen les obres d’art? Imatge

És una pregunta que em faig sovint quan estic en un museu, gal.leria, exposició o monument. En qüestió d’un parell d’anys, he tingut l’oportunitat de visitar i conèixer millor -perquè en algun cas hi repetia visita- alguns dels museus més importants del món. Ara me n’adono que en dos anys he visitat 9 dels 10 museus més visitats del món -he hagut de veure aquest enllaç per adonar-me’n que si em descuido sembla que fos la meva intenció batre algun rècord, però no, ha estat casual. Circumstàncies de la vida que diria el cliché. No és que m’hagi passat la vida de vacances però sí que en pocs mesos he pogut conèixer o revisitar alguns dels museus i monuments més significatius d’allò que s’anomena ‘Occident’. I, davant de l’ L’Estela d’Hammurabi al Louvre, d’un dels Claustres del Metropolitan de Nova York portats pedra a pedra des de la Catalunya Nord al segle XIX o dels Frisos del Partenó reclamats per Grècia al British Museum de Londres, m’he fet sempre la pregunta: de qui és això? Què en diria el seu autor -o propietari…- si sabés que ha acabat tant lluny d’on va ser creat o concebut i, sobretot: per estar a on va pensar el seu autor que havia de ser.

Imatge

No és el cas de qüestionar la legitimitat dels que un bon dia, particularment des de la Il.lustració i durant el segle XIX, van decidir donar carta de naturalesa a pedres o objectes que havien caigut en la menystinença i l’oblit. Però em faig aquesta pregunta davant pedres i quadres que no van ser concebuts per acabar en les parets d’un edifici d’una gran capital d’Occident.

L’ Obelisc de Luxor a la Plaça de la Concòrdia de París o l’ Obelisc Egipci de la Plaça de Sant Pere a Roma no sempre han estat en tan dignes places. Van ser transportats des de l’antic Egipte com a botí de guerra al seu actual emplaçament en aquestes capitals europees. La Dama d’Elx al Museu del Prado de Madrid va estar al Louvre abans que a Madrid i encara avui en dia hi ha qui va a Elx a buscar-la… Innocent! Els claustres catalans que s’exhibeixen a Nova York van ser desmuntats pedra a peça i portats des del Pirineu a Manhattan. Són només alguns exemples, no tan coneguts ni populars com els milers de mòmies egípcies repartides pels museus del món o els frisos del Partenó d’Atenes exposats al Museu Britànic de Londres, de com les obres d’art o monuments poden ser volubles en el temps, en l’espai i en la seva consideració artística i econòmica. Al que un bon dia ningú li feia cas, un bon dia un explorador europeu o un col.leccionista potentat, un ‘Rockefeller’, va donar estatus d’obra d’art. I no podia ser que estigués en mans de gent que no les valorava… I d’aquí a la gran rapinya que ha omplert els grans museus de les ciutats occidentals ha anat un pas. I aquí comença el conflicte: els qui van valorar i endur-se als seus museus passen per davant dels legítims hereus culturals -o nacionals- de les esmentades obres o monuments?

La reclamació d’obres d’art, culturals o documents històrics és a vegades una clau per entendre les relacions entre estats, institucions i particulars d’arreu del món. La polèmica per la propietat d’aquests objectes de “gran valor cultural o de interès col.lectiu per a la Humanitat” -segons els cànons de la UNESCO- ha sortit a la llum pública recentment amb casos com el dels “papers de Salamanca”, retornats a contracor a la Generalitat de Catalunya per l’Estat Espanyol després de 65 anys o les obres medievals exposades al Museu Diocesà de Lleida i reclamades per l’Aragó.

No hi ha dubte que el cas més conegut internacionalment és la reclamació per Grècia dels frisos del Partenó que estan al British Museum de Londres. Aquest cas és de fet una cosa semblant al ‘Gibraltar dels grecs’i entela les relacions entre Grècia i el Regne Unit des de fa dècades.

El recent saqueig de les obres del Museu Nacional d’Iraq a Bagdad té un precedent en el saqueig planificat dels nazis al patrimoni de particulars jueus (però no només) durant la Segona Guerra Mundial. Són situacions extremes però rellevants alhora de fer una visita als museus d’Occident i col.leccions privades d’art que demostren el resultat del colonialisme, l’imperialisme i l’espoli indiscriminat de, com a mínim: segles. Sense assumir això no s’entendria que les obres clau de l’art prehistòric, egipci, mesopotàmic, clàssic o precolombí estiguin en possessió o exposades a milers de quilòmetres de distància del seu lloc original en les sales dels grans museus de Londres, París, Berlín, Madrid, Moscou, Viena o Nova York…

Museu de l’Acròpolis, Atenes, on tot és a punt per rebre algun dia els frisos exposats al Museu Britànic de Londres. (foto A. Pérez Bea)

És així com una tarda d’aquest agost em vaig trobar davant dels Frisos del Partenó i dels centenars d’objectes de totes les èpoques i cultures que s’exposen al Museu Britànic de Londres, i que no són anglesos ni volent fer l’esforç de militar fanàticament en la britishness, i no vaig saber si enfadar-me i fer com un de tants grecs que van allà a muntar l’escena del plany o mirar la part positiva de tenir-ho tot allà, a l’abast, en un edifici d’una ciutat tan recurrent com Londres. Però no, vaig recordar-me a mi mateix que no feia encara un any havia passat una tarda de xafogor cobrint-me del sol roent de Grècia dins el magnífic ambient climatitzat al novíssim Museu de l’Acròpolis d’Atenes i allà, també, em vaig quedar sense paraules en veure com les ruïnes de l’Acròpolis juguen tristes, impotents, a mirar el buit de l’interior de les sales del museu fet ex professo per encabir algun dia els marbres que són a Londres. Tot dins de l’esplèndid museu d’Atenes és preparat i pensat per ocupar aquell gran buit que hi ha, des de la seva inauguració, a la rèplica exacta en dimensió i orientació del Partenó. I, finalment, aconseguir que un dels principals objectius del turisme a Grècia, el Partenó, comporti una gran font d’ingressos en un país afectat d’una manera gravíssima per la crisi econòmica.

El cas paradigmàtic de trasllat ‘pedra a pedra’ d’un monument és el del Museu de Pèrgam a Berlin (foto: wiquipedia commons)

En sortir de veure els frisos del Partenó d’Atenes al British Museum de Londres vaig anar fins el Soho -una de les grandeses de Londres és que passes de l’elitisme a la sordidesa sense transició- i vaig topar amb un kiosk i em vaig posar a repassar els titulars. Tots portaven sense pal.liatius la paraula Grècia (en totes les llengües possibles) i esmentaven que el món i, sobretot Europa -aquella entelèquia que només tindrà sentit el dia que els anglesos n’agafin les regnes…- estaven en risc a causa del perill de fallida a causa de l’enorme deute dels hereus dels creadors de la magna obra del Partenó. I aquí volia anar a parar: al valor de les coses i si tot ha de tenir preu.

La Mona Lisa, cas flagrant de show-art, Foto (C) A. Pérez Bea

Dies després, tornant cap a Barcelona, tenia prevista una visita de 3 dies a París. I vaig anar, com sempre, al Louvre. I em vaig fer la mateixa pregunta davant del Codi d’Hammurabi, la Victòria Alada de Samotràcia i no vaig comprendre què feia tanta gent davant la Mona Lisa. Entenien el significat de les obres, milers, del Museu? havien vingut a París només per passar 5 minuts en aquella gernació obsessionada amb la Gioconda? se n’adonaven que contribuïem a la distorsió del sentit de l’art i la creació? Massa preguntes i respostes tristes en la majoria dels casos. Però, al capdavall, m’acabo fent la pregunta on volia anar a parar després de llegir els titulars del 30 de setembre al Soho de la premsa internacional: davant dels ‘sacrificis’ que se’ls demana als grecs, al poble grec, els justos o els culpables de la crisi, si no seria una mostra de bona voluntat del British Museum i dels museus on hi ha obres importantíssimes del patrimoni hel.lènic restituir-les-hi? No ha arribat el moment de posar les coses al seu lloc? Posats a jugar les cartes del capitalisme desbocat els grecs estan en el seu dret de dir: nosaltres per qui vam ser i el que representem tenim un preu i ens deveu tant com vosaltres dieu que us devem ara a vostès, senyors ‘Mercat’!

Periodista i professor, retallat i en precari. Integrat (que no apocalíptic) en les TIC i TACs, pensant ja en la postcrisi i postindependentista. Journalist and teacher. Oscard Wilde: "A man who does not think for himself does not think at all." Barcelona, Catalonia, in-formacio.blogspot.com

Tagged with:
Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “De qui és l’Art?
  1. Oriol López ha dit:

    Sí, alguns museus són alhora exposicions d’obres d’art i exposicions de botins de guerra.

  2. peresenye ha dit:

    D’entrada les obres son de qui las va concebre i pertanyen a on el que les va concebre les volia, per tant qualsevol altra solució, ja sigui botí de guerra o qualsevol altre va contra la naturalesa de l’artista. No es parla de Rússia ni dels “Hermitage” i de l’apropiació del botí dels alemanys a la 2a guerra mundial, botí que l’Alemanya nazi havia espoliat i que al quedar-se’ls és com si Rússia hagués participat en l’espoli.
    També trobo un espoli que Alemanya condemnada a pagar reparacions de guerra a Grècia i que mai ha assumit, o més ben dit: sí que ha reconegut però que no ha volgut ni vol pagar, Alemanya dic sigui la que s’ha dedicat a provocar la por a Grècia amb el fantasma de la guerra amb Turquia per tal de vendre’ls-hi armes, això si, a crèdit i amb totes les facilitats de pagament a un “mòdic” interès… armament que ha portat Grècia a ser un dels països més armats del mon en relació a la seva població, total, per rés, només per endeutar-se més i més fins no poder pagar en una estratègia, per mi, massa ben calculada per part dels alemanys.
    En aquesta línia el Gernika hauria de ser a Gernika.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: