Es coneix com a Treva de Nadal un breu alto-el-foc no oficial que va tenir lloc l’any 1914, entre les trinxeres alemanyes i britàniques, durant la I Guerra Mundial. La nit del 24 de desembre Va començar la nit del 24 de desembre de 1914 quan els alemanys van decorar les seves trinxeres i es van posar a cantar Stille Nacht (Nit de pau). De l’altra banda, els britànics van començar a cantar nadales i a intercanviar felicitacions. Finalment, soldats d’un i altre bàndol van fer cap a camp obert per intercanviar petits obsequis i enterrar els cossos que hi havien quedat. Aquesta Treva apareix escenificada en les pel.lícules Oh What a Lovely War, de Richard Attemborough, en la francesa Joyeux Noel i en el video de Paul McCartney Pipes of Peace (1983).
En els anys que encara va durar la guerra, els alts comandaments respectius es van assegurar que no es reproduís una escena similar, a base d’ordenar bombardejos d’artilleria en els dies anteriors i canviar les posicions que ocupava cada unitat, per evitar que els soldats d’infanteria es familiaritzessin amb els seus oponents.
Algunes històries, probablement apòcrifes, es refereixen a la celebració d’un o més partits de futbol, durant la Treva, entre britànics i alemanys. En canvi, la utilització de pilotes de futbol, per part dels britànics, en una barreja d’esportivitat i bogeria, a l’hora d’avançar cap a les línies alemanyes, sí que es pot considerar històrica. Ho van fer en el front occidental (a Loos, el 1r batalló del 18è del Regiment de Londres) i en l’oriental (contra les posicions turques de Beersheeba, el 8è d’East Surreys), i també en l’ofensiva del Somme, on el capità Neville va oferir un premi a l’escamot que arribés primer a les línies alemanyes, donant puntades a una pilota. Neville va morir i un parell d’aquestes pilotes es conserven en museus britànics.
Més enllà de les anècdotes, la I Guerra Mundial va ser la pitjor i la més cruel de totes les guerres que fins aleshores havia lliurat la humanitat. Per a Europa i tant per als combatents com per als civils va constituir un disbarat col.lectiu de proporcions colossals i va suposar l’inici del declivi continental.
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de la Universitat de Lleida. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (dos d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa” i “Rovira i Virgili”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Des de setembre de 2007 a gener de 2010 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida. Actualment és professor de comunicació audiovisual i periodisme de la Universitat de Lleida i dirigeix la Càtedra de Periodisme i Comunicació Audiovisual. Miquel Pueyo París (Lleida, 1957) is doctor in Catalan Philology for the University of Barcelona. Since 1979, he has been professor of Sociolinguistics and Language Policy in the University of Lleida, where he was also vice-dean of Audiovisual Communication in the Faculty of Arts, between 2001 and 2004. From 1986 to 1988, he led the reform of the Institut d’Estudis Ilerdencs, a public cultural institution. He has published a dozen books (two of them, awarded the essay prizes “Xarxes” and “Rovira i Virgili”) and several scientific articles related to his academic activity, to non-verbal language and to the connection between processes of modernization and the expansion of state languages in Europe, during the 18th and 20th centuries. Between 1988 and 1995, he was a deputy in the Catalan Parliament, where he was in charge of the Ombudsman Commission and the Commission for the Study of Issues in Sign Language. On January 2004, he was appointed director of Linguistic Planning in the Catalan Government, and was director of this department until September 2007, when he was nominated commissioner of the Catalan Government in Lleida. On January 2011, he returned to his teaching activity in the University of Lleida and directs the Department of Journalism and Communication.
Des de la Mediterrània 
Una història, la d’aquesta treva, que desconeixia i que permet un punt d’optimisme respecte de la condició humana.
I,tanmateix,els comandaments es van indignar moltíssim.
Jo vaig sentir parlar de la guerra civil, española que tambe fan fer una tregua per jugar un partit de Futbol,no se esxactament aon pero crec que va ser a la batalla del Ebre.
S’ha de pensar que molts eren nois joves, vivint els horrors d’una guerra, deurien necessitar distraccions. Els comandaments només veuen en les distraccions una debilitat. Jo penso que són necessàries per distreure la ment i alleugerir el patiment, són com recompenses.
De vegades l’enemic no és a l’altra banda de la línia de foc, sinó darrera teu donant-te ordres per a que facis de carn de canó per ell.
De res, miquelpueyo. Sempre és bo saber què va passar i qualsevol època de l’any és bona, això que venguin que Nadal és meravellós, depèn de la persona i de les circumstàncies. A l’article ens mostres una bona lliçó, de la qual molts , n’haurien de prendre exemple.
Oriol, és tan fàcil penjar-se medalles arriscant la vida dels altres…
Gràcies pels comentaris. Efectivament hi ha molts aspectes a comentar. He pensat que era una reflexió una mica contranadalenca, però finalment esperançada.