Al respecte del nostre futur lingüístic, el director de Vilaweb, Vicent Partal, deia:
Avui, en una societat cada cop més global, ja no és possible viure exclusivament en català. De fet cap cultura no pot viure en una sola llengua, excepte la de parla anglesa i encara en aquest cas ja ho veurem. Aquest és un fet que es pot considerar positiu, si pensem en el plurilingüisme com un univers idiomàtic que porta cap a l’enriquiment. Però en el cas català s’hi afegeix un tret diferencial, i és que la presència de dues altres llengües, el castellà i el francès, no és fruit de la globalització sinó de la història. Una història a resultes de la qual tenim una interferència lingüística que els altres no tenen. Vivim, doncs, en un territori bilingüe, però d’un bilingüisme forçat i imposat, i això continua sent un handicap. Val a dir que d’aquest problema en podríem fer un valor, si fóssim capaços de deixar de banda l’autoodi. Podríem convertir aquest fet, el coneixement que en tenim, en una font d’oportunitats exteriors. Però el cert és que el discurs dominant ens ha fet creure que el català era un problema, i la diversitat lingüística, una vergonya, sense tenir en compte que la societat global s’està construint amb mirades locals i amb una pluralitat més natural del que qualsevol argument polític puga sustentar.
En el sector de les noves tecnologies, es pot parlar d’una bona presència del català però amb matisos, ja que encara cal corregir dinàmiques empresarials i institucionals enganyoses. En primer lloc cal dir que les estadístiques avalen que la nostra és una llengua que té una demanda de consum significativa. L’anglès acabarà sent la llengua comuna de tots, però la resta de llengües també tenen el seu espai i el català ha demostrat que sap jugar-lo per exemple a la xarxa Internet, on és una de les vint llengües més usades.
El fet que Internet comencés a les universitats ha tingut una responsabilitat important en aquesta presència del català. I evidentment hi ha el fet que la pròpia xarxa, per la seva complexitat i atomització, fa fàcil la creació de qualsevol àmbit comunitari. Així, sobre aquesta base, Internet demostra que el català pot funcionar. Insistisc: ha funcionat i funciona bé.
Per això resulta encara més sorprenent alguna tendència contra el català que es pot observar dins el nostre propi país -i que curiosament no es veu mai a fora. Un exemple en són algunes empreses que, partint de la idea que Internet és una xarxa de comunicació d’abast mundial, construeixen el seu espai en castellà. Una forma de diglòssia realment paradoxal si tenim en compte que Internet no és per a tot el món -et poden mirar de tot el món però qui et mira més és el del teu costat- i que el castellà no és la llengua de tot el món, ni de bon tros. Aquí s’evidencia una de les eternes mancances que tenim al nostre país: la ignorància de l’anglès.
Però no és només això. Hi ha també el mite d’Amèrica Llatina. Des de Barcelona s’han fet inversions milionàries absolutament desastroses en empreses que volien fer productes, no per al seu mercat propi, sinó per a Amèrica Llatina. Això justificava fer-ho directament en castellà, òbviament oblidant el català. L’experiència demostra que pràcticament tots aquests projectes han fracassat. D’aquesta experiència se n’extreuen unes conclusions clares: que Amèrica Llatina no existeix com a mercat únic sinó que hi ha diversos mercats; que envair-los tots queda reservat a empreses amb cabals infinits i que generalment és més fàcil perdre-hi bous i esquelles que guanyar diners.
I hi ha, encara, un argument suplementari: la lògica de la Unió Europea, que nosaltres també hem construït, ens diu que el nostre horitzó d’expansió natural és Europa i no Amèrica Llatina. És una incoherència girar l’esquena al mercat natural, purament per política, sense un discurs econòmic raonat. És com si en el moment de la unificació duanera espanyola algú s’hagués encabotat a reclamar dels empresaris del tèxtil del nostre país que en comptes d’exportar a Extremadura exportaren a Nàpols, basant-se en els innegables lligams històrics existents.
Tret d’això, l’horitzó d’Internet en català és força interessant i és molt probable que en poc temps alguns dels grans noms de la xarxa comencen a presentar-se en català. Dades com la que afirma que el català és una de les vint llengües més llegides han fet forat i les empreses estrangeres estan obrint webs en català, perquè entenen que els dos «mercats espanyols» d’Internet són en realitat dues ciutats, Madrid i Barcelona, i que en aquesta darrera ciutat la presència del català és un fet indiscutible. Stepstone o Letsbuyit ja han entrat en català i contribuixen a enfortir un panorama molt ric creat bàsicament per empreses del país, com ara VilaWeb, però també moltes altres.
[…]
Respecte del satèl·lit i el cable ens trobem en una situació ben curiosa: no hi ha iniciativa privada i la pública, Televisió de Catalunya, ha embogit. Tot el que fa de nou en cable o Internet és en castellà. Així, fins i tot ha arribat a crear un programa, un canal de televisió, que es diu Canal Super3 i que emet exclusivament en castellà. Per satèl·lit i per cable. Abans afirmaven que era en castellà perquè el satèl·lit no té fronteres (curiosament no té fronteres si es fa en castellà … com si tot Europa parlés la llengua de Cervantes). Però ara s’emet per cable, exclusivament per al nostre país, i continua sent en castellà. Igual que Canal Meteo. Igual que Viasalus … I he de dir que no puc entendre com és possible que tanta gent s’escandalitze cada vegada que Canal 9 emet un nou programa en castellà i en canvi ningú no diga res d’aquest ús massiu i creixent del castellà per part de TV3.
En general, però, tot això respon simplement a l’autoodi. Ja és curiós que a la ciutat de Barcelona, que està esdevenint un dels centres tecnològics d’Europa, es continue veient la coexistència de llengües com un problema. Encara s’està lluny d’entendre la diversitat lingüística com una font de riquesa.
Situacions com les que s’han viscut en altres països haurien de ser un revulsiu. Actualment, existeix un canal de televisió privat que emet en bretó, darrere del qual hi ha noms d’inversionistes com el de Berlusconi o Rupert Murdoch. El bretó és un mercat més ampli que el català? Com és possible que els canals de televisió de pagament no s’atrevisquen a fer canals exclusius per a catalans mentre que, per exemple, fan un canal dedicat a pescadors i caçadors que els funciona? És que el mercat català no és més gran que el dels pescadors? Jo estic convençut de la viabilitat d’un gran mercat català de productes de consum, i VilaWeb, entre d’altres coses, ha demostrat que existeix.
Per què no hi ha més iniciatives com aquesta? La resposta és tan simple com lamentable: perquè la política es posa davant del mercat. No hi ha cap raó que justifique en termes de mercat algunes de les operacions que he detallat en aquesta breu nota. No hi ha cap raó objectiva per no crear productes en català. Excepte la raó de la política: la voluntat de pensar en termes espanyols o la por de què diran.
Encarant el futur, doncs, el català l’hem d’entendre com la nostra llengua de relació amb el mercat local. Una llengua que necessita l’auxili de l’anglès, que ens permetrà moure’ns amb naturalitat en l’entorn econòmic que ens pertoca, que és Europa. I del castellà per moure’ns en un mercat secundari que serà el llatinoamericà. I de l’àrab per moure’ns en el mercat magribí. .. Hem de tenir clar que el futur, per la globalització, ja no serà mai monolingüe català: la Catalunya catalana no existirà. I que la societat caminarà cap al plurilingüisme.
Cal fer una gestió pràctica d’aquesta diversitat acceptant l’idioma de cada individu i de cada comunitat, respectant-lo i potenciant-lo, i alhora fent una política per la qual el català es definisca com la llengua d’intercanvi dins el país, com la llengua de tots.
Vicent Partal
Subscric totalment el que diu en Partal en el text citat, que està extret del seu article El futur ja no serà mai més monolingüe, que podeu trobar al llibre És possible viure en català? (2001), un llibre que cal llegir.
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 