De 1714 a l’actualitat. L’estat de l’Estat i l’estat de Catalunya.

English: Jaume Vicens i Vives Català: Jaume Vi...

English: Jaume Vicens i Vives Català: Jaume Vicens i Vives (Photo credit: Wikipedia)

En els segles XIV i XV, les monarquies europees van aprofitar la crisi del feudalisme per recuperar poder i instaurar monarquies absolutes basades en la lleialtat  a la dinastia i en la imposició de la religió reial. Amb  la Revolució Francesa, la modernització i l’industrialisme, les monarquies absolutes van començar a ser substituïdes per un nou model, el de l’Estat-nació, i el servei militar, l’escolarització i la implantació d’un mercat intern únic van ésser algunes de les eines més eficients per imposar la identificació entre nació i estat, sobre la base de la consagració d’una única identitat nacional destinada a imposar-se a les identitats nacionals subordinades o derrotades. El súbdit amb recursos econòmics es convertia així en ciutadà, el patriotisme substituïa la lleialtat dinàstica i la uniformitat religiosa, però això suposava també renunciar als drets de les identitats nacionals no hegemòniques i acceptar l’assimilació com un peatge inevitable.

La paraula Estat prové del llatí  status, que significa condició o poder. Jaume Vicens Vives el denominava el Minotaure, el monstre mític, i a Catalunya es va fer present a partir del 1714, en pèssimes circumstàncies i  com un ens allunyat i distant, i durant el XIX, com una estructura ineficaç i mediatitzada pel caciquisme. En resum, des de 1714 fins a l’actualitat, el resultat de les relacions Catalunya-Espanya ha estat un empat entre un estat massa dèbil per assimilar Catalunya i una Catalunya que tampoc no ha tingut la força o la gosadia política  d’incorporar-se a cap de les tres onades de creació d’estats que s’han produït durant el segle XX: després de la Primera Guerra Mundial, durant els processos de descolonització de la segona meitat del segle, i a conseqüència  del col.lapse del règim soviètic, a finals dels 80.

Aquest empat ens ha condemnat a una cohabitació malhumorada i recelosa, i tant el federalisme com una relació bilateral Catalunya-Espanya s’han revelat com una quimera. En la pràctica, l’Estat espanyol no només s’ha manifestat reaci al reconeixement de la pluralitat, sinó que en els darrers 37 anys ha anat adquirint les capacitats que no va tenir en el passat per esdevenir l’ens dominant, i ha reforçat la seua voluntat de convertir-se definitivament en un estat nacional amb una sola identitat, una sola llengua i una sola cultura.

En conseqüència, és perfectament comprensible que després de 35 anys d’autogovern i sobretot després de l’assalt polític i jurídic a l’Estatut d’Autonomia de 2006, aprovat pel Parlament i pels ciutadans de Catalunya, Espanya ens consideri un poble insaciable i ambiciós i una font de problemes i que, al mateix temps, a Catalunya, una majoria incipient hagi arribat a la conclusió (per raons identitàries, econòmiques, d’adscripció a una causa justa  d’estricta radicalitat democràtica) que la societat catalana té el dret a decidir quin nivell d’estatalitat vol assolir, en un escenari mundial d’integració econòmica i d’absència de conflictes bèl.lics entre estats, i en el marc d’un procés de canvi que ha capgirat l’estructuració del món en 50  estats, a començaments del segle XX, fins arribar als 200 estats de principis del segle XXI i a les més de 500 entitats amb governs, parlaments i algun tipus de sobirania, existents dins d’aquests estats.

Quant a

Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de la Universitat de Lleida. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (dos d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa” i “Rovira i Virgili”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Des de setembre de 2007 a gener de 2010 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida. Actualment és professor de comunicació audiovisual i periodisme de la Universitat de Lleida i dirigeix la Càtedra de Periodisme i Comunicació Audiovisual. Miquel Pueyo París (Lleida, 1957) is doctor in Catalan Philology for the University of Barcelona. Since 1979, he has been professor of Sociolinguistics and Language Policy in the University of Lleida, where he was also vice-dean of Audiovisual Communication in the Faculty of Arts, between 2001 and 2004. From 1986 to 1988, he led the reform of the Institut d’Estudis Ilerdencs, a public cultural institution. He has published a dozen books (two of them, awarded the essay prizes “Xarxes” and “Rovira i Virgili”) and several scientific articles related to his academic activity, to non-verbal language and to the connection between processes of modernization and the expansion of state languages in Europe, during the 18th and 20th centuries. Between 1988 and 1995, he was a deputy in the Catalan Parliament, where he was in charge of the Ombudsman Commission and the Commission for the Study of Issues in Sign Language. On January 2004, he was appointed director of Linguistic Planning in the Catalan Government, and was director of this department until September 2007, when he was nominated commissioner of the Catalan Government in Lleida. On January 2011, he returned to his teaching activity in the University of Lleida and directs the Department of Journalism and Communication.

Tagged with: , , , , , ,
Arxivat a Cultura i Societat
5 comments on “De 1714 a l’actualitat. L’estat de l’Estat i l’estat de Catalunya.
  1. Oriol López ha dit:

    Ara tenim una altra oportunitat d’assolir la independència; si no l’aprofitem, potser no en tindrem cap altra. O ens alliberem de l’estat espanyol aviat, o ens enfonsarem amb ells.

  2. ramonpitroig ha dit:

    A l’Olimp han decidit
    que són ells qui decideixen
    qui té dret a decidir.

  3. Tomàs ha dit:

    Si el PSOE i el PSC veiessin n’estesin a favor, tot seria molt més fàcil. Encara no puc entendre com el PSOE pot dir que no esta a favor, i que no ho estarà mai, del concepte Dret a Decidir. No els entenc.

    Potser ara s’ha obert una porta a una nova oportunitat per a que des de Catalunya puguem dir el que volem, puguem escollir que volem ser. En tot cas, diguin el que diguin, la veritat és que ha estat en bona part la força de les associacions i de la ciutadania la que ens ha portat fina aquí. Si els polítics l’esguerren, els ciutadans els passarem per sobre (espero).

    • Oriol López ha dit:

      L’espanyolisme a ultrança del PSOE pot més que qualsevol altra consideració, i el PSC diu i fa el que el PSOE mana. Espero veure algun dia un PSC independent, amb criteri propi.

      • Tomàs ha dit:

        Ara tenen una oportunitat. Imagino que no passarà gran cosa fins que el procés estigui més avançat i arribin els moments decisius on tothom haurà de prendre postura.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: