Una medicina cruel i inhumana (i III)

Antigament, el metge era un dels poders fàctics del poble, al costat de l’alcalde i del capellà. I, en certa manera, ho continua essent ara. Davant de qualsevol professional, el client o usuari pot reaccionar reclamant o exigint el que calgui sense necessitat de ser entès en la matèria, quan el resultat no s’ajusta a l’esperat. Un tècnic ens pot donar les explicacions que vulgui, però si no ens resol el problema pel qual havíem sol•licitat els seus serveis podem fer la reclamació corresponent, mostrar la nostra disconformitat o buscar-ne un altre. En el cas d’un metge ja no és tan fàcil.

Quan una persona ingressa en un centre hospitalari té la sensació d’haver-se posat en mans de déu. Un Déu al qual no se li poden demanar comptes, ni se li poden discutir les seves actuacions. Ens sentim profundament agraïts quan el professional ha fet bé la seva feina, que afortunadament també passa sovint, però no gosem contradir-lo quan les coses no van com desitjaríem. El personal d’infermeria està avesat a entomar les ires d’usuaris descontents que, en trobar-se cara a cara amb el metge, ajupen el cap i es desfan en disculpes i reverències, conscients que la seva vida és a les seves mans. Per això, ni tan sols en els casos en què hi ha un testament vital, els familiars no gosen reclamar al facultatiu un tractament bàsicament pal•liatiu per al seu malalt en fase terminal. L’autoritat del metge va molt més enllà dels coneixements tècnics per a saber com tractar uns òrgans afeblits, i s’imposa també sobre la voluntat de la persona, condemnada a allargar innecessàriament i injustament la seva agonia; ni els familiars que no volen veure patir més la persona estimada ni el mateix pacient no poden prendre decisions, sovint ni tan sols insinuar-les.

Però, diuen que la naturalesa és sàvia. Potser sí, i per força. Mentre el metge es desviu per allargar l’agonia del malalt, sense estalviar-hi recursos ni patiments, els familiars contemplen horroritzats el nivell de degradació de la persona postrada al llit i sense dret a morir dignament. La medicina, aquesta medicina cruel i inhumana, té recursos suficients per a mantenir gairebé indefinidament en vida aquell cos exhaust. Fins que s’esdevé el prodigi de la naturalesa: el malalt, inconscient però potser com a darrer recurs de fer valdre la seva voluntat, decideix abandonar-se i deixar de menjar per a poder-se alliberar definitivament de la vida que ja li és sobrera. I s’apaga per si mateix, no pas amb el suport de la medicina, com hauria calgut esperar, sinó malgrat ella.

Arxivat a Cultura i Societat
7 comments on “Una medicina cruel i inhumana (i III)
  1. Oriol López ha dit:

    El metge, aquesta mena de xaman modern en mans del qual estan les nostres vides.

  2. Joan Catalan Barceló ha dit:

    Estic d’acord, Oriol: sempre he defensat el dret a morir amb dignitat per a tothom. Això em recorda, penosament, que hi ha milers de persones que moren, diàriament, en el nostre món desenvolupat, sense gens ni mica d’escalf ni compassió humana…
    Ah, quan parles dels capitostos dels pobles, voldria afegir que no tots tenien metge, però sí un feixista repugnant (Jefe Local del Movimiento, en deien…) i, i tant!, un terratinent, més o menys ric que, riu-te’n de la corrupció d’ara, i que feia i desfeia com volia.

    Salut i resistència.

    Joan

    • Oriol López ha dit:

      Sí, Joan, com diu en Josep Romeu al seu article, el metge antigament tenia una gran consideració social. I n’esperem, més enllà de la seva perícia professional, consell i orientació en determinades circumstàncies i és això el que notem a faltar en alguns casos.

  3. Tomàs ha dit:

    El metge no deixa de ser un professional més, i en aquest sentit general desenvolupa una feina per la qual rep un sou. Fins aquí tot normal. Ara bé, resulta que la feina d’aquests professionals és amb el nostre cos o la nostra ment, i això és el que fa que ens els mirem amb uns altres ulls.

    Tradicionalment el metge ha estat vist amb bons ulls per part de la societat, precisament perquè és l’encarregat de guarir-nos. És una professió que ens afecta molt directament.

    El cos mèdic sempre ha estat molt enrocat en si mateix, a l’hora que envoltat d’aquesta corona daurada que la societat li ha atorgat. El col·legi de metges ha estat un poder fàctic.

    Els metges tendeixen a defensar-se molt entre si, perquè la seva professió, malgrat es basi en la ciència, és mutable, canviant i difícil.

    Crec que en el cos mèdic hi ha de tot, però si que crec que en el tema que toques, hi ha camí per recórrer, i en aquest s’ha de tenir molt present la societat a la qual li donen servei.

    No hem entrat en el tema de les creences i el tema de l’ètica, què són també factors importants en tractar del tema de la vida.

  4. Roser Marquet ha dit:

    Per si et pot servir de contrapès, pots accedir al lloc web del grup d’ètica de la Societat Catalana de Medicina de Familia i Comunitaria. Fa poc hem publicat la nostra visió d’acompanyar fins la mort, que és certament diferent a la que relates…
    http://www.camfic.cat/CAMFiC/Seccions/GrupsTreball/Arxius/Etica.aspx

  5. Per tot el que he vist i llegit sobre bioètica, sobre els comitès d’etica als centres hospitalaris, etc. és evident que en teoria hi ha força gent que té clares les coses, però a la pràctica, el que es troba molta gent i amb el que m’he trobat jo (en quatre ocasions diferents i reiterades) no hi té gaire res a veure.
    Sovint han hagut de ser els familiars els qui reclamin al metge que ja no se li facin al malalt més tractaments per intentar revifar-lo unes hores o uns dies; i encara trobar-te amb l’actitud desafiant del metge com si ens acusés de voler-li escurçar la vida. Quan hauria hagut de ser ell qui reunís els familiars i els digués que ja no quedava altra opció que la d’evitar-li el patiment.

  6. ramonpitroig ha dit:

    Estic molt d’acord amb les refexions que aneu fent. Jo hi veig com dos temes diferents: Sobre el dret a morir amb dignitat penso que s’ha de partir de que cadascú és amo de la seva vida i pot decidir sobre ella per damunt de poders “de fe” o dels altres. Això no és acceptat i t’has de subjectar als seus dogmes, reglaments i legislacions. Per altra banda en el tracte amb el malalt cada metge o infermer té la seva pròpia sensibilitat i les seves “creences” i lo més normal del món és que aquestes creences o valors siguin el prestigi, el benefici econòmic propi o la seva desidia per damunt del bé de la persona que té al davant. Costa més d’acceptar-ho tractant-se d’aquestes coses però, ens agradi o no, la nostra societat actual no té aires de curar-se d’aquesta greu malaltia de valors. Cal dir, però, que molts tenim experiències d’actuacions magnífiques i de gran sensibilitat humana; com es diu a vegades, encara queden persones… i sort n’hi ha en una societat com la nostra…

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: