Mosaic Mirror, d’Irish Typepad, Flickr
En Pere Calders (1912-1994) deia al pròleg de la primera edició de la seva novel·la curta Aquí descansa Nevares (1967):
Si es mira bé, tots ens apliquem a assemblar-nos al concepte que amics, parents i coneguts tenen de nosaltres.
Hi estic totalment d’acord. Tenim una imatge de nosaltres mateixos conformada per com ens han vist i com ens han dit que som les persones que han tingut i/o que tenen un cert ascendent per a nosaltres: família, mestres, amics, parelles, … I aquest autoconcepte ens marca tant que de vegades ens descobrim esforçant-nos per actuar d’acord a com es suposa que som.
A l’esmentat pròleg, en Calders es referia també a com ens afecta la imatge que de nosaltres els forasters tenen i ens transmeten de com ens veuen a nivell col·lectiu.
Potser els catalans som com som en part gràcies i/o per culpa de com ens han dit que som? Estem disposats a trencar aquest cercle per ser allò que realment nosaltres vulguem ser?
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 