Dos mons i una graponeria

La darrera vegada que vaig pintar la caixa dels comptadors, que és al carrer i sempre objectiu de graffitis, em vaig quedar sense aiguarràs. Heu mirat mai de rentar els pinzells amb aigua i no amb aiguarràs? No ho feu… llevat que vulgueu experimentar i observar les gotes d’aigua lliscant damunt els pinzells i els pinzells bruts i la pintura escampada per les vostres mans, o guants -tant se val, perquè al final s’embrutaran les mans-, i també s’embrutarà l’aixeta i la pica i tot allò que toqueu… Jo no ho vaig fer. Vaig anar a comprar més aiguarràs i, de passada, per a la bústia, diana també de graffitis, una pintura blanca que es pot rentar amb aigua! Lamentablement la dels comptadors, d’un marronet complicat, no la fan que es pugui rentar amb aigua.

L’aiguarràs és una mescla de substàncies, anomenades terpens, que s’obtenen destil·lant la reïna del pi, però el que es ven com a substitut de l’aiguarràs per a pintures i vernissos, també anomenat aiguarràs mineral, s’obté directament a partir de la destil·lació del petroli. L’un i l’altre, el vegetal i el mineral, no tenen res a veure, són com el sucre i la sacarina, i així com el sucre i la sacarina l’únic que tenen en comú és que endolceixen, l’aiguarràs de pi i l’aiguarràs de petroli tenen en comú que poden dissoldre moltes substàncies greixoses, llefiscoses, olioses, adiposes, apegaloses, enganxoses, llepissoses, untuoses i de vegades viscoses… L’aigua, la pobre, no pot. Però si provéssiu de netejar els pinzells de la pintura blanca, aquella que vaig comprar per a la bústia, amb aiguarràs i no amb aigua (són ganes de complicar-se la vida!), us trobaríeu igualment amb una gran graponeria. No, no cal que ho intenteu!

L’univers, doncs, sembla dividit en dos grans mons: en un, l’aigua serveix per netejar; en l’altre, necessitem l’aiguarràs o, en general, els dissolvents anomenats orgànics. I els dos mons estan ben dividits, sense possibilitat de pacte: barregeu aigua i oli, remeneu la barreja, sacsegeu-la, agiteu-la, durant el temps que vulgueu, siguin hores o dies. Al final, l’aigua i l’oli se separaran en els dos mons que representen, cadascú a ca seva, formant dues fases (que és la paraula tècnica que s’hi escau). L’aigua i l’oli representen dues famílies de molècules molt diferents en llurs respectives propietats elèctriques: les hidròfiles (senten atracció per l’aigua) i les hidròfugues (senten aversió per l’aigua). Les primeres tenen càrrega elèctrica positiva en una banda i negativa en l’altra, és a dir, dos pols elèctrics, i per això es diuen dipolars o simplement polars. La d’aigua n’és una. Les segones no tenen res de tot això i es diuen, és clar, apolars. Totes les molècules polars, hidròfiles, s’atrauen entre sí a causa de les càrregues elèctriques de què són portadores i, per la mateixa raó, repel·len les apolars. Entre aquestes, no hi ha realment de vegades gaire afinitat, però almenys no es repel·len. Podem rebaixar el vi amb aigua (!) o afegir-li alcohol, ves!, però no podem rebaixar l’oli amb aigua ni barrejar-lo amb vi (Quin fàstic si fos el cas!). La majoria de les molècules, però, participen a mitges de les propietat d’unes i altres, és a dir que, més aviat que dos mons, hi ha un seguit de mons entre el negre i el blanc. Com en el futbol, hi ha molts equips i tots juguen, però quan és el torn del Barça contra el Madrid, aleshores tothom pren partit per un dels dos, fins i tot els qui no tenim gaire interès pel futbol.

Fa 5000 anys, els sumeris, i posteriorment els antics egipcis, grans químics empírics de l’antiguitat, fabricaven una substància curiosa: el sabó. L’obtenien a partir de cendres i de greixos animals, convenientment mesclada amb ceres i perfums. L’ús de l’oli d’oliva per fabricar sabó sembla que es generalitzà cap a l’edat mitjana als països del sud d’Europa, especialment a la costa de Marsella i a la ciutat de Savonaque en fou un centre importantíssim (l’aparent similitud del mot sabó amb el de la ciutat és casual). Avui dia el sabó s’obté per saponificació dels àcids grassos procedents de vegetals (l’oleic, present en l’oli d’oliva i en moltes llavors, n’és un, però també els procedents dels olis de palma, de coco i altres). La reacció, el nom de la qual ja suggereix de què va (literalment, saponificar vol dir convertir en sabó), és molt simple d’acomplir, realment es pot fer a casa i, de fet, hi ha qui en fa, de sabó, a partir dels olis usats. El resultat, el sabó, te una molècula molt llarga (la de l’àcid gras de què procedeix ho és sempre), tota ella hidròfuga però amb un cap hidròfil. Per una punta, s’avé amb l’aigua i, per la cua, s’avé amb l’oli: un pont entre dos mons. Ara ja podem rentar perquè, siguis de l’equip que siguis, acabaràs enganxat en una de les dues bandes de la molècula de sabó i, més tard, aniràs claveguera avall…

Malgrat que el sabó sigui un pont entre dos mons, no convé confiar, sobretot en temps electoral, en qui sempre va donant sabó (quina expressió aquesta!), perquè no deu ser gaire clar el seu interès (o si) i, si s’acaba l’aiguarràs, no intenteu substituir-lo per sabó: en necessitaríeu massa. Simplement aneu a comprar més aiguarràs. O bé, com una persona em va suggerir, deseu embolicats amb paper d’alumini el pinzells sense rentar, un per a cada color, en el congelador. Jo no he provat mai. Ella sí. Però si mai he de tornar a pintar la porta dels armaris dels comptadors, ho provaré.

Tonilog

Quan a l’institut es trencava un termòmetre, fèiem una festa a la caça de les gotetes de mercuri; però podeu estar tranquils: en trencàvem pocs, perquè aquella era una educació de Crist i Franco a la paret, de pupitre, pissarra i cal·ligrafia, on el laboratori era només el premi per portar-se bé. Hi anàvem, doncs, poc, al laboratori, certament. Confesso formar part del fracàs escolar d’altre temps: la meva lletra és il·legible, el guix em fa al·lèrgia i m’encanten les cuinetes al laboratori, i sobre Franco i el Crist penjats, doncs bé, Què voleu!, no cal que en parlem…

Arxivat a Ciència i Tecnologia
2 comments on “Dos mons i una graponeria
  1. Oriol López ha dit:

    Ves per on, que hem d’agrair al brètol que va deixar el seu graffiti a la caixa dels comptadors un interessant article!

    • Antoni Alcázar ha dit:

      Preferiria passar el temps fent altres coses que no pas pintar, sobretot perquè dos dies després ja tornava a estar engraffitat, però després d’una segona pintada, veig que es manté. Ara, els adhesius oferint serveis de manyà són l’esca de cada dia.
      Gràcies pel comentari.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: