Un dia estava dinant amb el meu rector a la missió de Kribi. Feia molt poc temps que havia arribat al Camerun. Parlàvem de les primeres comunions que estàvem preparant per al diumenge següent. Una dona es va atansar a la porta i va demanar permís per entrar. Va ser autoritzada, però es va quedar al llindar de la porta. Nosaltres escoltàvem la seva súplica asseguts a taula. Implorava perdó per la seva filla. Aquell dia havia arribat tard a la catequesi i el rector l’havia castigat dient-li que no faria la primera comunió. La dona, amb llàgrimes als ulls, demanava perdó per la nena. El rector es va entendrir. Va dir-li que anés a buscar la seva filla. Ho va fer i tornaren totes dues. Estàvem menjant les postres. El rector va fer-los un sermonet i en acabar ordenà a la dona que anés a buscar un bastó. Va fer-ho. Va dir-li que, si volia que la nena rebés la primera comunió, havia de donar-li dotze bastonades davant nostre. Ho va fer. Les llàgrimes de la nena i el dolor de la mare arribaren sense cap dubte a l’Altíssim.
Lluís Mallart
El text anterior està extret del llibre Okupes a l’Àfrica (2001), de l’antropòleg i ex-capellà missioner Lluís Mallart i Guimerà.
Educar en la violència és promoure-la, és ensenyar que el que val és la força, no la raó. Qui utilitza la violència contra un nen no s’hauria de sorprendre que, quan aquest nen creixi, també utilitzi, al seu torn, la violència per imposar-se. La violència mai no és el camí.
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 