Els drets laborals i les condicions de vida de la classe treballadora durant el franquisme

"Fernando Lugo recorriendo las instalaciones de la fábrica textil", de Fernando Lugo APCLa legislació laboral va dedicar una especial atenció a la disciplina. Per exemple, un decret de gener del 1939 afirmava que el treballador havia de desenvolupar llur activitat “con la subordinación que debe al Jefe de Empresa, responsable ante el Estado de la dirección de la misma y de su ordenación al bien común” i, per tant, es considerarien molt greus “los actos de los trabajadores contra los derechos o los intereses de la empresa y la falta de disciplina y respeto a los jefes”. Posteriorment, els nous reglaments de règim interior configurarien en moltes empreses règims disciplinaris de caràcter gairebé militar. I no era pas una extralimitació patronal. Per als dirigents franquistes, el món del treball havia d’organitzar-se com un exèrcit: els treballadors eren els soldats de l’exèrcit de l’”economia nacional” i, com en tot exèrcit, devien obediència estricta i inqüestionable als comandaments, que eren els patrons i les autoritats polítiques.

El sindicalisme vertical i la legislació laboral franquista asseguraven l’enquadrament, el control, la disciplina i la subordinació dels treballadors. Tanmateix, la seva efectivitat es basava, en última instància, en l’existència i plena operativitat d’un formidable aparell repressiu, que va actuar continuadament -i amb particular violència durant els primers anys de la dictadura- contra tot allò que amenacés efectivament o potencialment el Nuevo Estado. Sense l’onada d’execucions, sense els massius empresonaments, sense la creació d’una legislació repressiva excepcional, i sense la permanent actuació d’unes forces policials reforçades i caracteritzades per la seva extrema brutalitat, el nou ordre franquista hauria estat inviable.

En aquest marc, obeir i callar va esdevenir l’única opció dels treballadors, i de gran part de la societat en el seu conjunt, a la Barcelona del 1939. Obeir els “superiors” socials, els patrons i caps d’empresa; obeir els “superiors” polítics, tant els dirigents i quadres de l’OSE i del partit únic com les autoritats de tota mena, des de les superiors governatives fins als seus simples agents. I callar davant l’arbitrarietat, la imposició, l’abús, la injustícia, àdhuc la il·legalitat. Hom havia de convertir-se en “adicto”, o almenys simular-ho i, en qualsevol cas, participar en els actes, especialment prolífics l’any 1939, en els quals se celebrava l’”alliberament” de les “hordas rojas” i en els quals es manifestava l’adhesió al Caudillo “salvador d’España” i al nou règim.

[…]

Com que els salaris van fixar-se a nivells molt baixos, els ingressos de les famílies treballadores van esdevenir absolutament insuficients. En aquestes circumstàncies la gana va instal·lar-se en amplis sectors de la societat, mentre altres vivien una autèntica època daurada. Per fer front a aquesta necessitat bàsica i a altres, molta gent va veure’s obligada a aguditzar l’enginy i a transgredir la legalitat: apropiant-se de materials a les empreses, anant a robar als camps, participant en el mercat negre a petita escala -l’únic que era durament reprimit-, etc. Amb tot, els ingressos suplementaris només podien pal·liar parcialment la penúria extrema. Un seguit d’indicadors van fer palès l’empitjorament general de les condicions de vida de tots aquells que depenien de baixos ingressos monetaris, com l’augment brusc de determinades malalties que estaven en clar retrocés, com la tuberculosi, així com l’ascens d’algunes altres vinculades especialment a una alimentació deficient.

El 1939, i durant molts anys, sobreviure, obeir i callar va ser l’única opció de les classes treballadores. Eren les derrotades de la Guerra Civil, i el règim ho faria notar dia a dia i en tots els plans de la vida social. Per això, poc consentiment cap al Nou Estat podien manifestar els treballadors, malgrat que se’ls volgués convèncer, amb un gran desplegament propagandístic, de les bondats del nacionalsindicalisme, d’aquest nou ordre superador de la lluita de classes, del capitalisme i del comunisme, portador d’un futur de justícia social. La realitat quotidiana era l’absència de qualsevol dret civil i laboral, l’absoluta subordinació als patrons, una disciplina de caserna a les empreses, l’enquadrament en sindicats verticals -amb els “de dalt” sobre els “de baix”- i unes condicions de vida caracteritzades per tota mena d’escassetats i restriccions que feien impossible gaudir d’una vida digna.

Carme Molinero i Ruiz
Pere Ysàs i Solanes

El text anterior de Carme Molinero i Pere Ysàs, que parla dels drets laborals i de les condicions de vida de la classe treballadora durant el franquisme, correspon a uns fragments extrets del seu treball Subsistir, obeir, callar, que va ser publicat al llibre 1939 Barcelona any zero (1999) editat amb motiu de l’exposició homònima que va tenir lloc el 1999 a Barcelona al Museu d’Història de la Ciutat i de les activitats que es van realitzar amb motiu de fer seixanta anys de l’ocupació de Catalunya per les tropes franquistes.

Ara, els hereus ideològics del franquisme han iniciat un progressiu i decidit camí que ens està portant de retorn cap a les condicions laborals d’aquells anys.

Oriol López

Quant a

M'agrada llegir i el món de la tecnologia

Tagged with: , , , , , , , ,
Arxivat a Altres
2 comments on “Els drets laborals i les condicions de vida de la classe treballadora durant el franquisme
  1. Dani ha dit:

    Sí senyor. Moltes gràcies per recomanar aquest llibre. Cal seguir lluitant!

    • Oriol López ha dit:

      Sí, efectivament, cal organitzar-nos per defensar de forma pacífica i ferma els nostres drets laborals.
      Gràcies, Dani, pel teu comentari.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: