El déu de la pluja orina al Ripollès

Fa uns mesos deia sense enrojolar-me que proposava a l’Institut Meteorològic de Catalunya que eliminés del Ripollès les estacions climatològiques i, posats a eliminar coses, que eliminés l’estiu, la tardor i la primavera perquè són indistingibles de l’hivern. De fet, també ens podria eliminar els mesos de l’any, no ens en calen tants, amb què en deixessin un, el novembre, per exemple, ja faríem prou, perquè, ja fa deu mesos que no ens traiem la jaqueta d’abrigar en el nostre novembre perpetu…

Si hagués nascut a la tòrrida Andalusia que cada cop ho és menys (de tòrrida), segurament maleiria els dies de sol en què el mercuri, tant el dels termòmetres com el dels baròmetres, s’enfila sense pietat cap a valors que al Ripollès solament podem somniar, però no és el cas i la meva vida ha transcorregut a les ribes del Ter i del Freser a recer de valls ombrívoles i verdes com poques al món, ben regades per algun generós déu de la pluja per al qual els sioux segurament deuen tenir un nom curiós que ni tan sols la wikipedia té collons de recollir amb precisió.

Deu ser que els homes (i les dones) tendim a menystenir allò que tenim prop i a cobejar tot allò que ens és remot i potser per això em deleixo dels dies de calor que mai no acaben de venir al Ripollès. A manca d’estadístiques, que em fa molt mandra de buscar, acabo refiant-me de la meva memòria i de les meves percepcions totalment imprecises que em diuen que al Ripollès rarament fa altra cosa que no sigui fred i pluja i, la veritat, ja en començo a estar cansat després de més de mig segle de coexistència humida.

Els dilluns de pluja són com els versos de Brassens “C’est la mort, la mort, toujours recommencée…” que fan un picar d’ulls als altres de Verlain “La mer, la mer, toujours recommencée…” els quals podríem adaptar sense problemes com “La pluja, la pluja, sempre recomençada…” Potser la pluja i l’escriptura són similars perquè, en essència, poden ser infinites, imparables, sempre recomençades, sempre atabaladores, com les cançons, com l’amor, com l’odi o com la feina que s’acumula imparable i inútil a les nostres bústies d’entrada.

Ahir, diumenge, la caixera del supermercat que em cobrava una barra de pa va generar una cua de trenta-sis persones perquè tot i recordar la clau d’accés a la caixa de cobrar no podia obrir la maleïda màquina per tornar-me el canvi perquè uns instants abans un llamp descomunal havia fet saltar un munt de subestacions, el corrent elèctric i la connexió telefònica gràcies a la qual algun tècnic de sistema remot que badava amb porno piratejat havia de reiniciar la informàtica de les caixes del supermercat.

Miro per la finestra de la feina i, encara que no plou, està a punt de fer-ho i una grisor cadavèrica al cel em diu que aquest dilluns serà fred i humit de nou. Tant si escric això com si no ho escric seguirà plovent i la pluja de bytes que ara omple les vostres pantalles no és res més que una pura ficció de no res, fum de fum, oblit d’oblit.

A Alert (Nunavut, Canadà, la ciutat per defecte al meu Yahoo Weather) estan a nou graus centígrads sota zero i solen gaudir de temperatures properes als quaranta i cinquanta sota zero. No hi estem massa lluny. Ara, amb tota aquesta història de la independència que la minsa economia de subsistència propicia, ens podríem annexionar (els del Ripollès) a Alert, si més no per temperatures segur que ens voldrien.

Rock me Manitou or else

Al Ripollès, un estiu qualsevol

blogger des de petit però ho vaig descobrir de gran