Diu la premsa que el PSC de L’Hospitalet de Llobregat —la meva estimada ex-ciutat on encara hi conservo gran part de família i amics— ha encetat, de la mà de l’alcaldessa Núria Marín, una campanya pel “no a la independència”. Analitzem-ne el pamflet que reparteixen:
Primer paràgraf, “las preocupaciones reales de la gente”. Curiosament, la independència, tot i mobilitzar un milió i mig de persones en manifestació, mai no és considerada per l’espanyolisme com a una “preocupació real” del poble català. Talment com si les manifestacions, les consultes populars o els resultats clarament sobiranistes de les darreres eleccions al Parlament no hagin estat res més que un malson febril del Presidente Aznar després d’haver fet de jurat en un tast de vins. Em pregunto, doncs, quins requisits ha de reunir una “preocupació” per ser titllada de “real”. Potser el fet que un dia la brossa escampada pel carrer no ens deixi caminar? Els habitants de Collblanc ben aviat podran contestar aquesta pregunta, no pateixin (pim, pam).
Segon paràgraf, “la prioridad no es hacer ahora la consulta”. I doncs, en què quedem? Aquest pamflet és un “No a la independència” o un “No a la consulta”? Volen posar un morrió al poble que vol parlar amb el ximple argument de que el que importa són les retallades i no la independència? I què passa si ens importen les dues coses? I si precisament volem la llibertat per espolsar-nos una part dels paràsits que ens xuclen la vida? Res, no pot ser. Si és vostè independentista, és impossible que es preocupi per cap altra cosa que no sigui la independència.
Tercer paràgraf, la “consulta pactada con el Gobierno español, legal, clara y vinculante”. La Gran Estafa. La Gran Mentida. El Gran Engany. La senyora Marín sap tan bé com sabem totes les qui seguim l’actualitat política que serà del tot impossible de pactar l’autodeterminació amb el govern espanyol. Ni amb en Rajoy, ni amb en Rubalcaba; els dos ho han deixat ben clar. I quina és l’alternativa? Rosa Díez? Va, dona, va.
Quart i últim paràgraf, “la independencia no es la solución a la crisis econòmica”. Finalment, quelcom encertat. La independència no és pas la solució, és clar que no l’és. Però continuar lligats autonòmica o federalment a un Estat que porta tres-cents anys escanyant-nos econòmica i culturalment (els números i els fets canten) no és que tampoc sigui la solució; és que és una notable part del nostre greu problema. I mirar de negar les xifres, les sentències brutals, les declaracions dignes de ministres franquistes i les amenaces de militars, que de democràcia en saben tant com jo de termodinàmica nuclear, és tan espantosament ridícul com negar que la mar és plena d’aigua.
Bixo.
http://elblocdelbixo.blogspot.com
Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.
Des de la Mediterrània 
La independència no és la solució, però és part de la solució. L’estat espanyol no té cap voluntat de resoldre els nostres “problemes reals”, sinó d’empitjorar-los, com hem vist al llarg dels anys i nosaltres no els podem resoldre des de Catalunya mentre no siguem independents, ja que qualsevol llei del Parlament de Catalunya que volgués posar solució a qualsevol dels “problemes reals” des de l’actual situació de dependència podria ser immediatament anul·lada sense contemplacions per l’estat espanyol. Sense independència no hi ha poder legislatiu real i sense aquest no hi ha cap possibilitat real de resoldre cap “problema real”.