Des de molt antic hi ha hagut una associació entre els dies de la setmana i els planetes (considerats la lluna i el sol aleshores com a tals), que és a l’origen de les denominacions actuals, de manera que el dilluns és el dia de la lluna, el dimarts el dia de mart, el dimecres el dia de mercuri, el dijous el dia de júpiter, el divendres el dia de venus, el dissabte (o “saturday” en anglès) el dia de saturn, i el diumenge (o “sunday” en anglès) el dia del sol (“sun” en anglès). Pel que fa al dissabte i al diumenge, a les denominacions en anglès s’ha mantingut el vincle amb l’astre associat, però a les denominacions actuals en les llengües llatines aquest vincle ha desaparegut: en el cas del dissabte el seu nom actual ve del sàbat jueu, i en el del diumenge el seu nom actual ve de la denominació cristiana en llatí “die dominicu”, que vol dir dia del senyor.
Font: La pintoresca història del calendari (1973) de Miquel Palau
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 
Com a curiositat podríem dir que les llengües llatines i germàniques, formades en ple apogeu del cristianisme, conserven els noms pagans dels dies de la setmana. Cosa que, per exemple, no ha passat en les llengües eslaves (Boscrisenie en rus és “el dia de crist” (diumenge)… o en basc.
Gràcies per aquesta aportació, Albert.