‘Ai Wei Wei: Never sorry’, història d’una dissidència

Ai Weiwei never sorry filmAl públic amb un nivell d’informació mitjà tal volta la sone la figura de l’artista i dissident xinés Ai Wei Wei (remarcar la doble condició no és capritx), com l’autor de la famosaperformance fotografiada on deixava caure a terra un valuós gerro de la dinastia Han, escenificació del trencament artístic (i alguna cosa més) amb tot l’anterior. O, de forma més propera en el temps, com l’artista que va omplir el vestíbul de la Tate Galery de Londres amb 100 milions de llavors de gira-sol de porcellana pintades manualment per artesans, en una mena de símbol polièdric i curiós espai d’oci (el mant es podia xafar i tocar). I tal vegada sàpiguen també que durant anys ha estat un mal de cap per a les autoritats xineses i un contestatari al règim comunista-capitalista.

La pel·lícula Ai Wei Wei: Never Sorry (2012), premi especial del jurat a Sundance, entre d’altres premis, de la jove realitzadora i periodista Alison Klayman, estrenada en febrer en Espanya, contribueix a completar la visió, a apropar-se a l’irreverent activista des de diversos plànols. La pel·lícula barreja testimonis de persones properes, a la manera clàssica, imatges de diversa procedència i entrevistes amb l’artista en diferents contexts i moments. Material hi ha a cabassos: com a part del seu activisme, Wei Wei i el seu equip ho graven pràcticament tot, des del procés creatiu als conflictes amb les autoritats on se’ns presenta una persona que practica el seu compromís amb un punt de temeritat i provocació permanent.

De fet, costa destriar (i a la pel·lícula això queda reflectit) quina és l’activitat principal del protagonista, si la creativa, que hi és, o la de l’activista que està enganxat a les xarxes socials i denuncia sense treva la corrupció del règim. Un dels episodis més esgarrifosos en aquesta línia és el del terratrèmol que assolà el 2008 la província de Sixuan, on moriren milers de xiquets a causa de la pèssima construcció dels col·legis, caiguts com castells de naips. Les autoritats tractaren d’ocultar les dades de la tragèdia i la pròpia tragèdia però Wei Wei aconseguí reunir 5385 noms de criatures mortes que publicà al seu blog. El pols li costà ser arrestat i apallissat. Prèviament, la seua bona estrella havia canviat en expressar la seua oposició a la manera en què les autoritats havien emprat els Jocs Olímpics per amagar i trasplantar les capes de pekinesos pobres.

La pel·lícula ens va mostrant això, com ara la vida quotidiana de l’artista (el seu amor al menjar i als petits plaers, el seu vessant patern, la seua radicalitat en la denúncia), i la seua creixent dimensió global, el seu paper artístic, clau en l’expansió i difusió en l’exterior d’uns altres artistes del seu país. Un Wei Wei visionari, valent i provocador amb el ditet en la Plaça de Tiananmen com a símbol definitiu. Un personatge amb un punt d’arrogància: davant la decisió arbitrària de les autoritats de Shagai de demolir el seu enorme estudi en aquesta ciutat, amb pretexts d’il·legalitat, Wei Wei convoca una festa de la demolició on convoca els seus adeptes. Respongueren massivament. I ho feren també a l’hora de pagar una milionària multa per una suposada evasió fiscal.

Com la seua vida, el gran gir de la pel·lícula arriba a les acaballes, amb la seua detenció i desaparició d’abril del 2011. Estigué retingut tres mesos. I degué veure la mort molt a prop perquè, a l’eixida, el Wei Wei altiu i segur esdevé un home angoixat i poruc que eludeix qualsevol declaració provocativa o conflictiva. Impressiona la metamorfosi induïda.. I ens mostra amb cruesa la naturalesa del règim polític xinés, la seua crueltat: nogensmenys, el Premi Nobel de la Pau del 2010, Lu Xiabo, continua pres i desactivat, com ara estan fent amb Wei Wei.. Hi ha un compte de Twitter, associat a la pel·lícula, on fer seguiment de l’impacte global del documental: @AWWNeverSorry. I ací teniu el perfil d’Ai Wei Wei: @aiww.

Així les gasta el banquer d’Occident, el règim amb bula, el temut gegant asiàtic. Convé no oblidar-ho. Nosaltres ens afegim, simbòlicament i modesta, a la peineta a les autoritats xineses. I a la petició de llibertat absoluta i incondicional de Wei Wei amb aquest post.

imagen4

sotalacreueta.blogspot.com.es

Quant a

Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.

Arxivat a Altres
2 comments on “‘Ai Wei Wei: Never sorry’, història d’una dissidència
  1. Oriol López ha dit:

    Hi ha règims que no toleren la dissidència, com és el cas del xinès i règims, en canvi, que la deixen fer i la ignoren. Els primers segurament són conscients que tenen escletxes que els posen en perill i que fan possible el canvi i per això els preocupa la dissidència; els segons no són necessàriament més oberts ni més democràtics sinó que potser el que succeeix és que ho tenen tot tan ben lligat que els dissidents no els preocupen gens perquè no els representen cap amenaça real.

  2. xavieraliaga ha dit:

    En Xina sembla que ho tenen tot ben controlat, però no hi ha règims que duren sempre. Si un dia passa, s’haurà de reconèixer la tasca de Wei Wei, de la gent de Tiananmen, etcètera. En fi, espere haver contribuït a difondre la seua tasca.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: