És hora d’aixecar-se

De ben segur que tots vostès recordaran el discurs que en Pep Guardiola va pronunciar quan tot just li acabaven de lliurar la Medalla d’Honor del Parlament, l’any 2011. Segurament en recordaran especialment les paraules finals, unes paraules que en Pep va voler dedicar al país sencer. I les recordaran d’aquesta manera especial perquè, malauradament, determinats mitjans i determinats personatges, bé per malícia, bé per abominable ignorància, han mirat d’edulcorar-les, de tergiversar-les i de treure-les de context amb una insistència tan desmesurada que m’evoca, sempre que miren de fer-ho, aquella frase tan tristament cèlebre que diu “una mentida mil cops repetida es converteix en una veritat”.

Posem-nos en situació. En els instants finals del mencionat discurs, en Pep assegura que només mira de ser un bon amic dels seus amics, un bon fill dels seus pares i sobretot, sobretot, un bon company de la seva companya. Parla de gaudir de l’espectacle que és veure créixer les seves dues filles i el seu fill i assegura, literalment, que té “l’objectiu de no emprenyar-los massa, que puguin caure tantes vegades com vulguin, perquè sabran ells el que menys puguin saber: que els seus pares estan allà per ajudar-los”. S’entén, trobo, que si les criatures cauen, els pares seran allà, ben a prop, per procurar que s’aixequin el més aviat possible i tornin a batallar. És una imatge que cal tenir ben present per no perdre el fil del discurs.

Arribats aquí, en Pep passa a donar les gràcies a la Molt Honorable Presidenta del Parlament per concedir-li la medalla i expressa que no sap com podran retornar (ell i la família, entenc) tanta gratitud. És aleshores quan, a mode de comiat, es dirigeix de nou cap a l’audiència i llença la següent arenga: “no oblideu mai que si ens aixequem ben d’hora, però ben d’hora ben d’hora, i no hi ha retrets i no hi ha excuses i ens posem a pencar, som un país imparable. Creieu-me que som imparables. Moltes gràcies i visca Catalunya”. És important remarcar que en Pep, que és un home llegit, un home que normalment mesura molt bé allò que diu, va triar el verb “aixecar” i no “llevar” —tal com pretenien alguns que no veuen més enllà de la seva mediocritat professional. Cal remarcar-ho bé, perquè “aixecar” té un matís que en “llevar” no trobarem de cap manera. Si ho mirem al DIEC, seria el següent.

7 2 intr. pron. [LC] La segona vegada que va caure ja no va poder aixecar-se. Fa una hora que seieu; aixequeu-vos i camineu una estona. A les tres ens aixecàvem de taula. 

Curiosament, aquest matís lliga perfectíssimament amb allò que hem destacat fa unes línies, allò de la quitxalla que va per terra i la mama i el papa que els ajuda. La diferència és que ara qui ha d’aixecar-se no és pas la mainada; ara es dirigeix a “tothom”, a l’audiència”, al públic, a Catalunya sencera. Per corroborar-ho ho remata amb el “Visca Catalunya” final. Els faig notar, perdonin si em troben pesat, que diu “Visca Catalunya” i no pas “visca el Neoliberalisme”, “visca el Capitalisme”, ni “visca els que matinen i treballen de sol a sol per produir, produir i produir, amb el sou retallat i sense protestar”. Podríem pensar, si Catalunya i els Països Catalans no portessin 300 anys a terra sense alçar el cap ni un sol moment, que, en efecte, les paraules d’en Pep eren un copet a l’esquena de tots els causants de la crisiestafa perquè continuïn oprimint la classe treballadora —que ben mirat és l’única cosa que saben fer en aquest món. Podríem fer-ho, certament, però en un país amb dignitat, en un país que vol mirar d’aixecar-se, estaríem fent un ridícul monumental. No és el cas, dissortadament.

Bixo.
http://elblocdelbixo.blogspot.com

Quant a

Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.

Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: