T’he vist per la tele quan guanya la Roja, o quan el teu partit obté la majoria absoluta o quan es tracta de manifestar-se contra tot el que soni a català i/o d’esquerres. Sempre estàs amb la mateixa cantarella: “yo soy español, español, español”. Ho cantes amb orgull, com si volguessis mostrar la teva gratitud a tots els déus per haver-te donat l’oportunitat de néixer a Espanya. I no et critico. Ets lliure d’exterioritzar la teva joia de la manera que vulguis. Però tampoc et tinc cap enveja. Entre altres raons, perquè el patriotisme, del tipus que sigui, en el meu cas sempre ha estat un sentiment una mica aliè.
Crec que és important saber d’on ets i, encara més important, saber d’on et sents. La pàtria emocional sempre ha estat per a mi molt més important. Allà habiten la família, els amics, els paisatges humans, culturals o lingüístics que ens han acollit. A la pàtria emocional trobem ponts que ens apropen a altres persones, valors que compartim, creences que ens fan comprendre el món i que són el nostre patrimoni comú, sempre integrador. Vull entendre que quan cantes la famosa cançó et refereixes a aquesta pàtria. L’altre, la pàtria tradicional, la que aixeca banderes com si fossin fusells; la que exclou allò que és diferent; la que menysprea sentiments col·lectius; la que manipula a favor d’un pensament monolític; la pàtria que imposa, sense seduir, sense convèncer, sense dialogar, sense pactar… Aquella pàtria, amic, se m’ha indigestat. He patit tantes dosis de demagògia, d’oportunisme, de xuleria, de mentides o mitges veritats, d’insults, d’ignomínies i s’ha ningunejat tant el meu origen que te la pots quedar per a tu solet, si vols. Et quedes per a tu el primer país d’Europa en fracàs escolar, et quedes per a cada vegada que cantis la cançoneta la dada de que un de cada tres joves espanyols van deixar els estudis abans d’acabar l’ESO, et quedes el 56% d’atur juvenil, et quedes la LOMCE i la reforma laboral, et quedes el fet que un de cada quatre nens viu per sota del llindar de pobresa… En definitiva, et quedes amb tot allò que no vols veure. Ah, ja sé el que em diràs: que nosaltres no estem millor. És cert. I ho volem corregir. No sé com. No sé quan. El cert és que, amic meu, “lo nuestro no funciona”.
Mentrestant, pots anar cantant el que vulguis. Pots anestesiar-te amb el que vulguis. Cada 12 d’octubre pots somiar que, com en temps de Felip II, el sol no es pon en el teu imperi. Però, si descuides la teva pàtria emocional, potser un dia hauràs d’alimentar-la molt lluny d’aquí. Llavors no sé si tindràs molta audiència per a la teva cançó.
Twitter: @alexsocietat
http://societatanonima.wordpress.com/
Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.
Des de la Mediterrània 