Carta a un membre de la majoria silenciosa

anglada

Benvolgut, o no, membre de la majoria silenciosa:

El dissabte 12 d’octubre em van invitar a dinar en un restaurant japonès que està a prop de la Catedral. Com el dia convidava a passejar, vam decidir aparcar a la Diagonal i baixar fins al centre per Rambla de Catalunya. Era l’hora en la què acabava la concentració a Plaça Catalunya de la “majoria silenciosa” i molta gent pujava camí dels barris que estan per sobre de la Diagonal (dit d’una altra manera: els barris pijos). Vaig fer unes quantes fotografies mentals que m’agradaria compartir amb tu. No et tinc al Facebook (de fet, no et tindré mai) i no he trobat manera més directa que explicar-te el que vaig veure.

Crec que vaig creuar-me amb tu. Portaves roba de marca i una bandera espanyola a l’esquena. La duies amb orgull, proclamant el teu amor a la pàtria, publicitant que tu sí creus en Espanya i que no vols sortir d’ella. No t’ho critico. Tanmateix, al veure’t amb aquella elegància de botiga cara no vaig poder sinó imaginar-me que vius molt bé i que, en conseqüència, tot ja t’està bé. Per què canviar si el teu status podria anar a pitjor? Poca conya: fins i tot vaig veure a un paio amb corbata i americana. Té collons anar a una mani disfressat de dependent de El Corte Inglés.

També vaig veure a senyores grans que semblava que havien anat expressament a la perruqueria per arribar immaculades a la cita amb l’acte més reivindicatiu de la seva vida. Senyores amb dona filipina de fer feines i un munt d’hores d’oci. Senyores ancorades a una vida de bracet a un senyor amb bigoti franquista, que llegeix l’ABC i renega de tot el que soni a nacionalisme català. Senyores que sempre s’han sentit estranyes en qualsevol ambient que no fos la missa de diumenge i els talladets a qualsevol plaça de Sarrià en companyia de les amigues de la perruqueria.

Vaig veure nens amb la bandera d’Espanya com a capa. I vaig recordar a la Camacho quan es queixava del suposat adoctrinament de l’Info K. Valent demagoga hipòcrita! De fet, vaig veure famílies senceres que venien de la mani. I no em va sorprendre. És el més normal del món. Quan tens fills vols transmetre uns valors en els què creus. És lògic, s’ha fet sempre. Canvien els temps però l’educació porta en el seu ADN la transmissió d’ideologies. Per això em pregunto per quina estranya raó, els líders d’opinió que acaronen la vostra iconografia mental amb el més pur proselitisme, tenen els sants ous de parlar d’adoctrinament. Ai, amic! És el món al revés. El feixista es disfressa de demòcrata, el demòcrata que vol votar és etiquetat com a nazi, la televisió que es preocupa dels nens és considerada subversiva i els adults subversius, reaccionaris i intolerants governen amb la majoria absoluta en una mà i una Constitució que per edat la majoria de ciutadans no van votar (jo entre altres) .

També vaig veure falangistes. Llavors el món semblava en blanc i negre. Les camises blaves eren de color gris. Tot es va tornar trist, anacrònic. El flashback em va ferir l’ànima i vaig haver de fer esforços per tornar al present.

Més tard em vaig descollonar interiorment. I és que veure una cua de fatxes davant del restaurant Catalunya per anar a dinar va ser una imatge impactant.

A qui no vaig veure va ser a l’Anglada amb les seves princeses. No tenia Primperan a sobre i les basques que hauria patit podrien haver acabat amb una enorme vomitona.

En definitiva, vaig veure a persones com tu, membres d’una majoria silenciosa, que ni és majoria, ni és silenciosa. A Catalunya sou pocs i la vostra aparició als mitjans està més que sobredimensionada. Per aquesta raó, deixa’m que a partir d’ara et consideri membre actiu de la majoria imaginària.

Està bé que defensis el que creus que és millor per a tu i els teus fills. Jo faig el mateix. Tanmateix, he deixat de creure en Espanya. Hi va haver una època en la qual era agnòstic d’aquest país. Pensava, fins i tot, que Catalunya podria tenir sentit dins l’estat espanyol. Des de fa anys sóc completament ateu. No crec gens en Espanya. El veig com un país endogàmic, encantat d’haver-se conegut. Un país que idolatra als mediocres i que aïlla als genis. Un país envejós, que posa sota sospita qualsevol espurna de creativitat, especialment si ve de Catalunya o el País Basc. Un país que tracta la diversitat amb el manual d’instruccions d’un colonitzador. Un país malalt de xuleria, de prepotència, de xenofòbia. Un país que necessita un reset profund, que ha fet un pacte de silenci amb el seu passat més fastigós, que glorifica genocidis, que veu en la tortura una variant esperpèntica i lamentable de la cultura, que no sap reinventar-se, que no dialoga i que fa les coses “por mis cojones”. Sé que Catalunya també pateix de moltes d’aquestes malalties però crec, sincerament, que tenim un projecte engrescador, difícil, però que porta a l’equipatge tones d’il·lusió. El vostre projecte és quedar-nos com estem. Com ja t’he dit, a tu ja t’està bé. Però, què tal si ens veiem a les urnes? Parlem amb una papereta. És molt fàcil!

 Twitter: @alexsocietat

http://societatanonima.wordpress.com/

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Altres
3 comments on “Carta a un membre de la majoria silenciosa
  1. Jordi Camps ha dit:

    Álex, sincerament un article d’allò més “collonut” si em permeteu aquesta expressió. Us felicito, perquè semblava que reflectís tot allò que jo penso, però que sóc incapaç d’escriure. Molt bé. Fantàstics els vostres raonaments. Per a mi, a mida que anàveu desenvolupant l’article, semblava que estava veient una pel·lícula. Mireu, fins i tot sembla que ara em sento més content.

  2. Eduard Zanuy i Munné ha dit:

    Molt bo !. El compartiré amb el màxim de gent possible, perquè val la pena llegir-lo. Un bon reflex del que és avui la nostra societat !

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: