El 28 de juliol d’enguany farà cent anys de la declaració de guerra de l’imperi austrohongarès a Sèrbia, com a primer acte de la Gran Guerra. Dels conflictes armats no es pot celebrar res i d’aquest en particular podríem destacar la desaparició de qualsevol restricció en la manera de fer la guerra, sumada a la incompetència d’una gran part dels alts comandaments de tots els exèrcits, que van propiciar una carnisseria sense precedents històrics. En una batalla, la del Somme, que va va acabar en taules, un milió d’éssers humans van morir, van ser ferits o van desaparèixer. Només en aquestes primeres 24 hores de l’ofensiva iniciada l’1 de juliol de 1916 al nord i al sud del riu Somme, amb l’objectiu de desviar de Verdun part de les tropes alemanyes, la infanteria britànica va patir 57.000 baixes i la batalla va acabar, quatre mesos després, amb un desplaçament irrisori de la línia del front.
La Gran Guerra va ser espantosa. Les trinxeres, l’aviació, els blindats, els gasos, els bombardejos durant dies i dies… i sobretot la bestial tossuderia dels governs implicats en el que inicialment havien previst que seria una guerra d’estiu però que es va convertir en una brutal massacre on es va consumir la millor part de la joventut europea i que va marcar la fi de l’hegemonia del continent, en el segle XX.
Escriptors i poetes com Apollinaire, Robert Graves o Siegfred Sassoon van participar en la conflagració i alguns van escriure poemes o memòries que encara mereixen ser llegits com un testimoni de primera línia. Amb el pas dels anys, historiadors militars com el britànic Norman F. Dixon, autor d’un documentadíssim estudi titulat Sobre la psicologia de la incompetència militar, van demostrar a bastament la responsabilitat –per orgull, incompetència o falta d’escrúpols– de generals i governants de tots els estats bel.ligerants l’enorme dimensió assolida pel conflicte i en la magnitud del nombre i el sofriment de les víctimes. Poc després de la guerra, l’opinió pública en el Regne Unit ja ho havia resumit en la sentència “Lions led by donkeys“ (lleons dirigits per ases), que es es va convertir en una frase popular, i que al.ludia, sense atenunats, al contrast entre la valentia dels soldats d’infanteria (els lleons) i la incompetència, el classisme i la indolència dels seus generals (els ases).
Publicat a SEGRE el 5 de gener de 2014
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de la Universitat de Lleida. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (dos d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa” i “Rovira i Virgili”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Des de setembre de 2007 a gener de 2010 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida. Actualment és professor de comunicació audiovisual i periodisme de la Universitat de Lleida i dirigeix la Càtedra de Periodisme i Comunicació Audiovisual. Miquel Pueyo París (Lleida, 1957) is doctor in Catalan Philology for the University of Barcelona. Since 1979, he has been professor of Sociolinguistics and Language Policy in the University of Lleida, where he was also vice-dean of Audiovisual Communication in the Faculty of Arts, between 2001 and 2004. From 1986 to 1988, he led the reform of the Institut d’Estudis Ilerdencs, a public cultural institution. He has published a dozen books (two of them, awarded the essay prizes “Xarxes” and “Rovira i Virgili”) and several scientific articles related to his academic activity, to non-verbal language and to the connection between processes of modernization and the expansion of state languages in Europe, during the 18th and 20th centuries. Between 1988 and 1995, he was a deputy in the Catalan Parliament, where he was in charge of the Ombudsman Commission and the Commission for the Study of Issues in Sign Language. On January 2004, he was appointed director of Linguistic Planning in the Catalan Government, and was director of this department until September 2007, when he was nominated commissioner of the Catalan Government in Lleida. On January 2011, he returned to his teaching activity in the University of Lleida and directs the Department of Journalism and Communication.
Des de la Mediterrània 
Interessantíssim article. La versió d’aquesta incompetència militar des dels alts quadres de comandament, no m’avergonyeixo de confessar que no la coneixia. O serà perquè mai se’ns ha explicat ? No puc estar-me’n de comparar aquesta versió, amb la suposada “èlit” dels alts quadres militars d’aquest país que vivim. N’hi ha prou de veure les seves declaracions i actes d’aquest present que tots estem vivint.
Gràcies. No et preocupis. L’estudi de Dixon és molt especialitzat. El conec perquè sento una certa flaca per aquests temes. Quant als comandaments actuals, m’imagino que hi deu haver una mica de tot, però no m’agradaria posar-me en les seues mans. Que tinguis un bona any!
Això em recorda un llibre que em va donar el meu pare quan era adolèscent, es diu
“El principi de Peter”, que diu més o menys que, en un sistema de jerarquies, cadascú ascendeix fins arribar al seu propi nivell d’incompetència, això es presenta en moltes jerarquies civils, el que és nou per a mi, és que succeís a nivell militar.
Sí, el principi de Peter ve a explicar amb prou gràcia el funcionament de la majoria de les jerarquies. Aquí, a més, la ineficàcia va costar moltes vides humanes… Gràcies pel comentari.