La llengua, encara

El que podríem anomenar despertar sobiranista dels darrers anys compta amb una bona colla d’arguments. N’hi ha de caire competencial, de concepció d’estat, prorepublicans, de justícia o eficiència econòmica, de prioritats culturals, de projecció de futur, educacionals… i encara ens en faltarien molts. N’hi ha un, però, que havia estat un dels més importants de l’independentisme tradicional (de quan era minoritari, vaja), i és l’argument lingüístic. Com la resta de motius d’aquell temps, lligava més amb una concepció romàntica de la qüestió i es podia resumir amb el sil·logisme següent:

1. Si un territori té una llengua, cultura i història diferenciades, és una nació.
2. Tota nació té dret a l’autodeterminació.

Aplicant aquests punts i només amb la lògica aristotèlica a la mà, el Parlament anava proclamant cada tants anys que Catalunya tenia dret a l’autodeterminació, amb el vist-i-plau, per cert, d’un PSC convençut que el sil·logisme, dit hipotètic, continuaria sent hipotètic pels segles dels segles. Estranyament, el moment de la veritat per exercir-lo no arribarà perquè el sil·logisme hagi convençut les ments confuses —amb l’ajut de Déu o de Twitter—, no; simplement arribarà perquè la nació teòrica s’ha anat sentint nació real, perquè ha sorgit un projecte de convivència alternatiu a un altre que fa aigües i perquè s’ha pres consciència de greuges que no haurien d’haver existit mai. Un d’ells, el lingüístic. Encara.

Quin argument racional, si no, pot justificar que el català, amb 10 milions de parlants, no sigui llengua oficial de la Unió Europea i ho sigui, en canvi, el maltès, amb menys de mig milió? Que cal ser estat a la UE? Doncs siguem estat! Quin argument es pot esgrimir per defensar que el castellà sigui de coneixement obligatori (article 3 de la Constitució) i el català no ho sigui en el seu propi domini lingüístic (com proposava un article de l’Estatut tombat pel TC)? Que cal controlar l’estat? Doncs siguem estat per controlar-lo! La plena igualtat de drets lingüístics entre els ciutadans espanyols va passar a un segon terme en els equilibris de la transició, segurament perquè el salt que van poder fer les llengües no castellanes va ser prou important en aquell moment. Però allò que serveix en un moment històric, no necessàriament serveix en un altre. Després de gairebé quaranta anys, no només no s’avança en la igualtat sinó que es retrocedeix a un model neofranquista. Ara en Wert no gosaria afirmar, com va fer Suárez, que el català no serveix per fer “química nuclear” (casualment, el castellà tampoc perquè, en tot cas, seria “física nuclear”), però sí ha gosat dir que cal “espanyolitzar” (llegeixi’s castellanitzar) els alumnes catalans. En un moment en què a Catalunya es demana un tracte lingüísticament igualitari, a Espanya es creu que hem anat massa lluny. L’avantatge és que aquest punt es pot entendre molt bé a la resta del món.

La Plataforma per la Llengua va fer un resum excel·lent de la situació del català a la Unió Europea. Està disponible en català i traduït a l’anglès. Ara que el món es comença a preguntar què volen aquests catalans, es prega difusió.

Antoni Lozano

Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “La llengua, encara
  1. Jordi Camps i Vergés ha dit:

    Miri Sr. Antoni, Amb respecte voldria dir-li que tinc 76 anys, tota la meva vida he parlat català. És més, no concebeixo la meva vida sense el meu idioma. Vaja que l’estimo, venero i és quasi el motiu, entre d’altres evidentment, de la meva existència. Dit això, a mi què m’importa si al sí de l’unió europea es parla o no es parla el català. I tant, què m’importa a mi si quan obro la tele, la TV3 o la de can godó, només hi sento parlar el castellà, entre anuncis, presentadors amb poques nocions de català, i altres fets que no esmento per no allargar-me ? De Barcelona, la capital diuen de Catalunya, els missatges que m’arriben via televisió, diaris, llibres i partits polítics, una gran majoria són en castellà. Segons tinc entès, els escolars arreu de l’estat quan surten d’escola, la seva llengua és el castellà, llavors, analitzem bé els punts, on són els 10 milions de catalanoparlants ? Estem parlant de catalanoparlants i no “catalanoentenedors”. Estaran potser amagats a la Catalunya Nord, l’Alguer, València, que no considera català el seu idioma, Mallorca, més del mateix ? I parlant de l’unió europea, què n’hem d’esperar ? Què n’hem d’esperar d’un cau o capelleta farcit d’interessos econòmics entre uns molts pocs estats, deixant de banda els factors humans i obviant l’humanitat ? O era previsible veure imatges de la fam que pateixen alguns estats, especialment espanya, anant de bracet amb aquella gent ? Aquesta fam que jo esmento, no l’havia ni vist durant la post guerra contra el dictador amb tant “d’esplendor”. Per tant i acabo, de l’unió europea no en podem esperar res de bo. És més, personalment, mai donaré suport al fet d’una Catalunya com a nou estat d’europa. Sí en canvi, a Una Catalunya fora d’ella, i com a molt, adherits als tractats SCHENGEN o EFTA. Aquesta és la meva opinió.

    • Antoni ha dit:

      Benvolgut Jordi, primer de tot li volia agrair la seva opinió. Sempre és bo mantenir una visió crítica perquè, si no, cauríem en l’autocomplaença i, d’aquí a la desaparició com a poble i cultura només hi ha un pas. Dit això, i malgrat totes les mancances que té la Unió Europea, malgrat que s’ha convertit en una unió d’estats en lloc de ser una unió de pobles, malgrat que sigui una estructura legalista i un pèl freda, crec que encara té algunes virtuts indiscutibles. La primera, que mai, dins de la UE, hi ha hagut una guerra: aquest és l’objectiu amb què es va crear la seva predecessora, la Societat Europea del Carbó i de l’Acer que, com ja deu saber, va ser creada perquè la compartició del carbó i l’acer fes impossible una guerra entre els dos socis principals, França i Alemanya. I així ha estat. La UE actual ha afegit tota mena de lligams, però principalment econòmics, cosa que també dificulta (si és que no fa impossible) una guerra dins de les seves fronteres. La pau, per a mi, és el bé més preuat, i passa per sobre de les mancances que té la Unió, que en són unes quantes.

      Sobre el tema de la llengua, no li sé dir els avantatges concrets que tindria que el català fos oficial a la UE, però em puc imaginar que els efectes pedagògics serien enormes per la comunitat internacional. La Plataforma per la Llengua diu que les conseqüències serien importants, i jo me’ls crec. Entre els avantatges concrets em penso que hi ha programes d’intercanvi i d’estimulació del plurilingüisme (pensi, per exemple, que els erasmus que arriben a les universitats catalanes encara no tenen consciència de la importància del català a les aules). Molts cops, són les lleis que no coneixem les que, a la pràctica, fan que una llengua avanci o reculi: per exemple, el castellà disposa de més de 500 lleis que obliguen a utilitzar-lo o el protegeixen en una gran varietat d’àmbits a l’Estat. Igualment, poden haver-hi disposicions europees que afectarien positivament el català si fos llengua oficial, i això ens afectaria i molt. Qualsevol cosa que ajudi a redreçar la situació del català ha de ser benvinguda. Estic d’acord que els 10 milions de catalanoparlants són poc visibles, que molts no consideren que parlen català, etc., però això té molt a veure amb la dignitat de la llengua. L’oficialitat a la UE, si més no, aixecaria aquest llistó de dignitat.

      Per acabar, crec que és bo que no condicionem la independència al fet d’estar dins de la Unió Europea, encara que sigui perquè així Espanya perdria la seva amenaça principal. Això sí, el que ningú ens podrà treure mai és la nostra condició d’europeus (a no ser que Catalunya comenci a volar cap a un altre continent), dins o fora de la UE.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: