Les eleccions europees

Diumenge que ve hi ha eleccions europees i em penso que hi hauria de dir la meva. Francament, en aquestes eleccions, d’alguna manera, he fracassat o suspès com a elector. No he fet els meus deures com ho vaig fer en les passades autonòmiques i, a una setmana vista, tampoc crec que ho faci. Permeteu-me algunes reflexiones.

En primer lloc, què votem? Em remeto al tercer paràgraf de l’entrada amb xantatge no anirem enlloc. Us el reprodueixo una vegada més: Em fa la sensació que tornem a caure en paranys no polítics o que em volen donar gat per llebre. O, més que afirmar-ho tant rotundament, potser és necessari que hi reflexionem tots plegats. En primer lloc, em fa la sensació que qualsevol eleccions que hi hagi actualment (europees primer, segurament autonòmiques i segurament municipals perquè no crec que siguem independents al 2015), ens voldran fer creure que l’important no són les eleccions, sinó que l’important és donar suport a una persona; ja ha passat en anteriors. Jo, sóc independentista però per sobre d’això, sóc demòcrata i més per sobre encara tinc una certa dignitat. No barregem naps amb cols. Amb xantatge emocional no anirem enlloc. […].

Aquesta setmana he anat a un parell de mítings. No he anat a tots; me n’interessaven tres però, només n’han fet dos caps amb el cap de llista. El primer, dimecres a l’Atlàntida amb Ramon Tremosa. Titular/resum: Tremosa… acadèmic; no polític… És a dir, Tremosa és un gran orador, un gran acadèmic i economista. Fins i tot m’atreviria a dir que ha fet una gran tasca a Europa i així l’han reconegut com uns dels més treballadors; ja vaig dir que estava satisfet d’haver-li donat suport fa cinc anys. El dimecres, vaig sentir la darrera intervenció -no sé si prèviament n’havia fet alguna- i, el que us deia, en primer lloc, apologia de la importància d’Europa; va vendre Europa i es va deixar de vendre CiU; per això dic gran acadèmic però no polític. I, ho reconec, Europa és important, sense cap mena de dubte. En segon lloc, apologia a favor de Mas i barrejar naps amb cols. Ens estan volent fer creure que aquestes eleccions condicionen el dia 9 de novembre; i per aquí no hi passo. En tot cas, però, mesures o projectes de futur, cap ni un.

L’altre míting que vaig anar fou el d’ER(C) l’endemà. Recupero aquesta nomenclatura; ells mateixos, han ampliat el logotip i hi han posat “Esquerra Republicana”… de manera que… Bé, primera intervenció de l’alcaldable per Vic; desconeixia que ja havia començat la campanya per les municipals del 2015… Segona intervenció, del candidat Terricabras, reconegudíssim filòsof. Titular/resum: Terricabras, un home que voldria com a professor de filosofia però, no com a representant polític. La darrera intervenció va ser la de la secretària general, Marta Rovira, en la qual, tornem-hi, condicionar el que hagi de passar el dia 9 al que passi el dia 25. I, tot plegat cansa un miqueta. En tot cas, però, igual que Tremosa, mesures o projectes de futur, cap ni un.

És a dir, escoltats dos mítings (un i mig) arribo a una conclusió. Quan som petits anem al circ i en fer-nos grans, una bona alternativa són els mítings polítics. I no ho dic pas buscant l’analogia amb els pallassos! De veritat! Ho dic amb el sentit d’anar-hi una estona a passar-ho bé, riure, distreure’s… Aquesta mena de mítings, tenen diverses coses en comú a data d’avui. 1) apologia de la feina feta; en cap cas la que es pretén fer;; 2) confondre el personal i condicionar el que hagi de venir en funció del dia 25. És a dir, la reflexió que destil·len és la següent: “si demanem votar, hem de demostrar que volem votar. Per tant, tots a votar el dia 25”… Frena…! Llavors hi faig incís. 3) En la mateixa línia d’incidir en la feina feta, lluny d’explicar el que faran, els seus projectes, es dediquen a atacar l’adversari -bàsicament espanyolista. Dit d’altra manera, “jo no tinc cap projecte o si el tinc no us l’explico; l’important és que aquell no surti”. Trist, molt trist. Perden gran part del temps, esmerçant-se en donar raons per no votar a aquells i a criticar Espanya, i desaprofiten el temps i l’audiència que tenen per fer pedagogia PROCatalunya (en comptes de CONTRAEspanya). I, finalment i 4) Aquelarre independentista que avui es porta molt. Tots drets a cantar el Segadors que això avui ven molt i queda bé.

D’alguna manera, em recorden al programa Tú Sí Que Vales, del qual Risto Mejido n’era un dels jurats. Ell, intel·ligentment, els deia als que es presentaven que tenien dos minuts per demostrar el que valien, que no es deixessin res per un hipotètic pas a la final i que ho donessin tot. Ell, que és publicista, ho sap prou: només tens una oportunitat per una bona primera impressió. Doncs, en el cas dels dos mítings, ho han desaprofitat. Jo penso que tenen uns vint minutets per intentar convèncer a la parròquia. Si tot el que ens han de dir és que són molt bonics, que el novembre depèn del maig i que Espanya és molt dolenta… “Tú no vales”.

Perquè, en definitiva, sí, reconec que les eleccions europees són molt importants. Actualment, s’hi prenen decisions que ens condicionen a tots. Els dubtes que tinc jo, però, són altres. En primer lloc, la reflexió que em feia un veí en el cas del candidat Maragall. Tindrà molta vàlua però… l’edat. Entenc que a Europa, ara mateix, des d’un punt de vista estratègic i polític, hi haurien d’anar persones joves o quedar-s’hi els que hi ha. Per què? Per fornir i estrènyer aliances que potser el dia de demà ens faran falta. En segon lloc, com explicava a l’entrada qui vol ser a Europa, això mateix. Qui vol ser-hi? Val la pena? Important: ens mereixen? Ens necessiten molt més ells a nosaltres que nosaltres a ells. Tinguem clar que ells no ens trauran -ni crec que ho hagin de fer- les castanyes del foc; ja s’ha vist els valors que tenen quan hi ha hagut algun conflicte/problema. En tercer lloc, de la mateixa manera que hem de decidir si volem o no la independència, jo també vull decidir si vull pertànyer a Europa o no. Això ens porta a les eleccions que legitimaran els nostres polítics el dia que declarin la independència de Catalunya i que no pot ser més tard de la legislatura següent. Si algú hi encerta, s’estarà enmig de la legislatura europea, amb la qual cosa, com quedaran els eurodiputats catalans? I, enllaçant amb això darrer, no descobreixo res dient que a Europa hi ha estats i, com a tals, decideixen. Aleshores, doncs, els nostres representants catalans, mai podran decidir res fins que hi siguin com a estat. És a dir, en futures -cas que Catalunya hi decideixi pertànyer- eleccions europees; no aquestes. Tanmateix, creieu que els deixaran votar en la hipotètica inclusió de Catalunya com a nou estat membre? Una mica lleig votar-se a sí mateix, no? Cas que es puguin votar perquè, tampoc crec que representants del nou estat independent i que, alhora, són representants de l’estat que és membre i del qual s’independitzen, puguin votar a favor o en contra de la inclusió de Catalunya con a nou estat membre de la UE. Una mica rebuscat…

Total, les eleccions europees són importants? Sí, molt; especialment pels estats que en formen part. Catalunya en forma part? Actualment sí, però, segurament, abans que acabi la legislatura europea que s’encetarà, no. Serà un trauma? No. Fóra bo decidir si volem formar part o no d’Europa un cop siguem independents? Sí; vull creure que ho podrem decidir com bé els hi ha promès Cameron als anglesos (o quelcom semblant referent a Europa). Cas que decidim pertànyer-hi i ser-ne membre, les eleccions europees seran importants? Infinitament més que no pas ara perquè hi tindrem vot.

Així doncs, sí, anem a votar però que no ens vulguin fer creure una cosa que no és. Es parla molt de si serem o no Europa però encara ningú ens ha demanat si hi volem ser o no. Ara hi som i fora bo votar en clau europea, no en clau catalana. Jo, disgustat amb els mítings i perquè no m’agrada que em venguin gat per llebre, no tinc clar que voti cap dels dos. No perquè no valguin, sinó per, com deia anteriorment, per dignitat. Per allò de “ja m’heu insultat prou i me n’adono; jo no penso caure més en els vostres paranys”. Alternatives? Un munt; que em convencin, poques.

Carles Costa – Les eleccions europees

Quant a

Enginyer Tècnic en Informàtica de Sistemes per la UOC i, Persona Humana. ccm1714cat@gmail.com He escrit un llibre: Construint la meva Catalunya ideal. El pots llegir i descarregar des del meu bloc (www.ccm1714.cat).

Arxivat a Cultura i Societat
5 comments on “Les eleccions europees
  1. Francesc ha dit:

    Volem un pais com Suissa, amb tot i per tot.

  2. David BC ha dit:

    No hi a sortida bona: tots ens ensarronen, i no votar també és inútil. Fem el que fem, la caguem. I es que el que caldria és que la política jugués net, i això (ara especialment) és impossible. Jo ni vaig a mitings ni escolto gaire: total, o bé ens diran el que volem sentir o bé ens enganyaran, o mitges veritats, o no diran res per no ficar la pota…
    Ara bé…
    Europa és important? És clar. Ara bé, a Europa, ara mateix, no hi tenim veu ni vot. Com bé dius, a Europa començarem a pintar alguna cosa quan siguem estat, i per altre banda haurem de veure si serem dins o fora. Per tant, perquè votar en clau europea? Veig més útil votar en clau catalana, encara que només sigui per seguir insistint que els catalans volem la independència. Per seguir visibles. Si aquesta insistència desapareix, adeu a arribar a ser estat.

    Per tant, votaré un partit que defensi la independència, tot i que estic força d’acord amb la teva crítica.

    Tres apunt últims:
    – La majoria voten (votem) partits (o persones), i realment no sabem a quin grup europeu acaba el vot que hem posat a l’urna. Ni sabem com funciona el Parlament Europeu… Ara, tots diem que Europa és molt important…
    – Ens en sortirem bé tant a dins com a fora d’Europa.
    – També fart d’haver d’escoltar Els Segadors al final de cada acte de caire catalanista. Prou, si us plau. És prehistòric.

    Salut Carles!!

    • Carles Costa ha dit:

      David,
      Els teus comentaris sempre em fan reflexionar un punt més i veure un xic més enllà. Te n’estic molt agraït.

      Permet-me insistir amb el tema dels mítings; hi vaig per distreure’m, com el qui va al circ a passar una bona estona. Però, com deia l’altre dia a un company, en referència als polítics i l’actual política, la mig segueixo perquè m’interessa la política (no polítics) i em distreu però, alhora, no deixo que em distreguin. És a dir, sóc jo qui controla la política i la seva fauna i no ells a mi. Una de les coses més tristes, és que amb els altaveus que tenen, no aprofitin el temps per dir coses constructives. I, pitjor encara, els ciutadans ho comprem (donant-los suport).

      Per tant, com deia a un altre company, és la meva manera de dir “m’adono que em preneu el pèl i per aquí no hi passo”. La meva dignitat com persona està per sobre de tot això. Volen premi? Que se’l mereixin. El que no pot ser és que rebin premi sempre, sense merèixer-lo i, a sobre, enganyant a la gent. Mentre la gent vagi dient amén, ho aniran fent…

      Dit això, també t’haig de dir que si poses la mà al foc i et cremes, no pots (bé, sí que pots…) donar la culpa al foc. El moment que vivim l’interpreto si fa no fa. És a dir, el 2005 volia un estatus, el 2010 una martingala fiscal, el 2012 una consulta… Des de l’estatu(et) i molt abans (des que tinc ús de raó) faig campanya per la independència i mai ningú m’ha escoltat. I ara, que sóc jo que exigeixo coses clares, em diuen que la culpa que s’aturi el procés serà meva… Perdó???? Si hem arribat on hem arribat -per bé i per mal- és pel (mal) cap dels catalans -alguns, no tots.

      Altre tema és que ha de tornar a guanyar en Mas. Coi! només es presenta a les eleccions al Parlament de Catalunya i ho ha de guanyar tot! No barregem naps amb cols! Si vol saber el suport que té, ho pot fer de dues maneres:
      1. Presentar una moció de confiança
      2. Convocar eleccions.
      Endemés, si això ha de ser un referèndum, coi… per què tant de pastel pel dia 9? O és que si s’utilitzessin aquests resultats com a referèndum encara seria menys legal que el del dia 9? Doncs no ho tinc clar.

      Finalment, sobre els teus darrers punts. Jo, ho confesso i ho sento, desconec força la política europea i tampoc sé a quin grup acabarà el meu vot. Bé, cas de CiU, als liberals, no? Ja em va bé. És evident que ens en sortirem tant dintre com fora d’Europa. Això és una cosa que la majoria de catalans no tenen clar. Es parla molt de si serem dins o fora però, algú ha ha insinuat que això és una cosa que haurem de decidir els catalans en el seu moment? Suïssa no hi és, Anglaterra en vol marxar… Des d’aquí, reivindico, ara sí, el DRET A DECIDIR. Decidir si volem o no volem ser a Europa. La gent es pensa que Europa ens traurà les castanyes del foc i ja s’ha vist el trist paper d’Europa. Europa només mourà fitxa quan el conflicte sigui internacional; no abans. I, un cop ho sigui, seran ells que voldran que hi siguem; serà un bon moment per recordar els suports que haurem tingut… I sobre el darrer… ara toca. Prefereixo mil vegades el cant de la senyera. Jo posposo (;-)) dues alternatives:
      1. Com el Far West, no hi ha res, de La Trinca ([…]Ha rebut per totes bandes però endavant, que no ha estat res! per la seva mala estrella és el pupes del far-west[…])
      2. Els bobobos

      Salut i moltes gràcies, David.

  3. David BC ha dit:

    Permetem ser una mica pesat i que et respongui, Carles

    Entenc el que expliques del perquè vas a un míting. De fet aquests tindrien cert sentit si els assistents ho fecin amb esperit crític o sense estar convençuts!

    Potser durant anys no ens han escoltat, però lo important és on sóm ara. I cal exigir claretat, però també ser prou flexible per poder avançar plegats les diferentes sensibilitats que composen el gruix independentista. En això (perillós) tenen molta responsabilitat els partits.

    He de reconèixer cert orgull de tenir Mas com a president, senzillament perque sap estar, que no és poc. Ofereix una excelent imatge a fora. Això no vol dir que voti al seu partit.

    Decidir si volem ser o no a la UE? En això estic d’acord amb tu. Un altre cosa no té sentit, perque nosaltres (la gent) sóm el país, i els partits han d’acatar en les decisions de país, i no al inrevés com sembla que assumim. De totes maneres, jo em reconec ignorant respecte a les conseqüències de ser dins o fora.

    Em sembla, i t’ho dic amb modèstia, que t’equivoques respecte a quin grup acaba quin vot. El vot a CiU es reparteix: va als lliberals pel primer candidat, però pel segón (candidat d’Unió) va al Partit Popular Europeu.

    Encantat de llegir-te!

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: