El rei del país veí ha abdicat en un missatge televisiu breu i concís sobre perquè plega i deixa el seu fill, que és – segons ell- un paio ben preparat. Una cosa va dir bé, que la crisi econòmica ha deixat una fractura en la societat espanyola. Però es va quedar curt perquè a més l’han fracturada: la corrupció política, la corrupció institucional, la corrupció bancària i la corrupció en la seva pròpia família, que no ha estat un exemple, i començant pel mateix “carlitos”.
Cal reconèixer al rei, del país veí que va ser el primer cap d’estat espanyol en parlar en català a Catalunya, mai abans, cap rei ni cap president de la república, ho havien en les seves visites. Alguns diran que és molt poc, és cert poquíssim, però en el seu moment va ser molt. A més, crec que no va tenir res a veure en el cop d’estat del 23-F i també cal agrair-lo.
Ara, caldrà veure si Felip VI funcionarà o no, de fet per als catalans totes les F han estat negatives: Felip IV, Felip V, Fraga, Franco, Felipe González… aviam aquesta F com ens sortirà, una cosa segura, respecte al dret a decidir, a un referèndum, consulta sobre la sobirania de Catalunya estarà tan refractari com el seu pare, no n’ esperem res d’especial.
D’altres sospiren per la III República… ocórrer que a Espanya les repúbliques no duren gaire, sigui perquè els republicans no en saben prou o els monàrquics saben molt de ficar pals a les rodes. De totes maneres, els catalans no n’ esperem res de bo, perquè els presidents republicans no eren gaire partidaris ni de Catalunya ni del seu autogovern i fins i tot algun, després de la guerra civil a l’exili, en deien les mil i una pestes.
Sigui Felipe VI o sigui III República, els catalans i catalanes hem de fer nostres les paraules del polític catalanista Francesc Cambó: “Monarquia?, República? Catalunya!!”
Autor: Francesc Rebolledo
"Per senyera, senyors, quatre barres. Per idioma, i senyores, català. Per condició, senyors, sense terres. Per idea, i senyores, esquerrà." ("La cançó dels cansats", Ovidi Montllor)
Des de la Mediterrània 
Jo només penso que a Cambó, em penso que no tenim pas res que agrair-li, ni les paraules que heu esmentat al final del vostre article
El Cambó que va col·laborar amb Franco no, però el Cambó que va lluitar per la Mancomunitat, per Solidaritat Catalana i que va patir un atemptat – concretament un dispar al pulmó- sí. Gràcies