MULTISTAR O TELETÒNICA?

Ja fa anys, concretament al mes de gener de 1993, vaig escriure a la revista Pla d’Urgell un article referent al telèfon, barrejant-hi anècdotes, i alguna crítica. Com arriba de passar el temps! Com canvien els costums! Però com continuen existint pocavergonyes! Aleshores existia el telèfon mòbil però estava destinat a un segment minoritari i elitista de la població, el 1993 dur mòbil era senyal d’ésser un executiu agressiu com els pèl-roges tenien per senyal les pintures a la cara!. El 1993 –any post olímpic- parlar en mòbil, dins d’una cafeteria i ben visible per a tothom era senyal de ser una persona acabalada o parafrasejant al novel•lista Tom Wolfe un “Senyor de l’univers.”
Parlar dels avantatges del telèfon jo ho vaig fer fa vint anys enrere i en aquell article l’adjectivava de “amic al cap i a la fi.” Però parlar de la telefonia mòbil i de les companyies de telefonia ara, al 2012 , és un horror! I dic perquè telefònica- per exemple- té a la seva nòmina – i per només dir uns noms- a un gendre reial que s’ha enriquit a costa dels diners públics, a un ex ministre, expresident del FMI i expresident de Bankia que està imputat per malversament de cabals públics i això per dir-ne uns quants. El pitjor és que ex càrrecs públics cobren la seva mesada puntualment alhora que cobren del seu càrrec i aquí ningú ni parla d’austeritat, ni de retallades ni de res.
Però potser la pitjor perspectiva de les telefonies mòbils és com parlar d’una mena de sectes que malden de captar la gent de forma extraordinàriament hàbil i enganyosa mitjançant regals, ofertes que a l’hora de la veritat o no es compleixen o és que no s’han llegit la lletra petita.
Vet aquí doncs que un amic meu que estava en una altra companyia i va voler canviar-se a una altra. Esperava que pel fet de canviar de companyia tindria alguna mena d’avantatge per petit que fos. Va anar a certa botiga de telefonia mòbil, regentada per una rossa tenyida, modals de súper mega pija, que fa cantonada –la botiga no ella, que jo sàpiga-
Així doncs la rossa tenyida, de cabell curt i llis, ulleres que li donen un toc d’intel•lectualitat ni que sigui només aparentment, rep el meu amic i li promet un mòbil amb què parlar, fotografiar, navegar i que tindria caps de setmana i dies festius de franc i a més li va prometre l’oro i el moro… l’aranya ja havia teixit la seva trampa i el meu amic va firmar el pacte amb el diable… Resulta que la rossa “súper pija” no va esmentar la qüestió de les “tarifes planes”- autèntic laberint per a aquells que som- la qüestió era que les trucades a partir de les cinc de la tarda eren de franc, això sí, però abans d’aquesta hora eren caríssimes i la suposada tarifa plana que només pujava 25 euros sortia a uns 40 o 60 però parlant poc, curt i ras: va ser una gran enredada.
No sé què va fer més el meu amic, sembla que va anar a reclamar a la rossa de la cantonada i però es va limitar a donar-li el número de queixes de la companyia i arronsar-se d’espatlles com qui no vol saber res. Després, queixes i denúncies van acabar amb una sagnia que el meu amic va entendre sóc per pagar a aquells que ens xuclen la sang en la vida pública. Al meu amic, el vaig voler animar citant-li una frase del “Príncep” de Maquiavel: “…són tan simples els homes, i se supediten tant a les necessitats presents, que aquell que enganya sempre trobarà qui es deixi enganyar.”

Autor: Francesc Rebolledo

"Per senyera, senyors, quatre barres. Per idioma, i senyores, català. Per condició, senyors, sense terres. Per idea, i senyores, esquerrà." ("La cançó dels cansats", Ovidi Montllor)

Tagged with: , , ,
Arxivat a Altres
%d bloggers like this: