No hi ha res més perillós a Espanya que una tertúlia. Sí, d’acord, estan les truites de patates dels bars i els programes de “Los Morancos” però res comparat a una tertúlia. Agafa unes cadires, posa-les formant una rotllana, proposa un tema i en un minut, que dic en un minut, en deu escassos segons sortiran tots els tòpics, estereotips i frases fetes que un ésser humà pot recordar.
Es produeix un moment en totes les tertúlies, que adopta gairebé una atmosfera d’epifania, d’acte fundacional de la tertúlia, que és aquell instant en el què surt el sociòleg que tots portem a dins. Llavors és quan per la ment circulen amb tota velocitat els titulars llegits en els darrers mesos, les frases del Marhuenda, de la Rahola, del Xavier Sardà, de la caverna, dels amics del comte, dels enemics del comte… tots en ebullició, creant l’amalgama màgica que resum en pocs segons l’estat de la qüestió. I és que els grecs van inventar l’Àgora, els romans el Fòrum… nosaltres som els inventors de la tertúlia. Amb el vi a l’estomac i una cafè a la taula es poden arribar a dir les bestieses més grans del món. Tanmateix, som al bell mig de la tertúlia, un espai públic de reflexió i socialització que ens permet comunicar-nos i manifestar tot allò que ens emprenya. Al cap i a la fi, és pitjor esnifar cola.
Això sí, a la majoria de les tertúlies hi ha una figura imprescindible, sense la qual la tertúlia perd interès. És “l’enterao”. Potser t’estaràs preguntant què és un “enterao”. Tres signes l’identifiquen:
Primer. Si es pugués comprar pel que val i vendre’s pel que creu que val, seria milionari.
Segon. No té ni la més punyetera idea de res. El seu cervell no ha produït cap pensament propi, cap anàlisi de la realitat, cap visió de com haurien de ser les coses, perquè bastant treball té en assimilar el temps que passa entre badall i badall.
Tercer. Fa riure. Si l’escoltes amb atenció, pots passar una gran estona.
Aquest estiu he estat uns dies en un hotel d’una localitat espanyola. I com una altra característica de les tertúlies és que tothom crida, vaig poder sentir una reflexió per part d’un “enterao” de la taula del costat que encara em provoca certa vergonya aliena. Parlaven del bilingüisme i, com era d’esperar, Catalunya es va fer un forat en el seu aquelarre. Vet aquí la frase de “l’enterao” que ja he inclòs en el meu Monguer Museum of Idiot Thoughts: “mira, los niños primero deben aprender una lengua y, cuando ya la saben, deben aprender otra”. La resta de tertulians li van donar la raó. Jo vaig patir un descollonament intern que em va alegrar la tarda. Estic d’acord, els nens primer han d’aprendre a parlar, després a llegir, després a escriure, després a fer pipí sols, després a fer servir la forquilla, després la cullera, després el ganivet… Ei, però sobretot QUE NO HO APRENGUIN TOT A L’HORA QUE S’ESTRESSEN! També podria haver dit que “los niños no pueden caminar hasta que sepan utilizar el pie izquierdo. Cuando lo sepan utilizar, que aprendan a usar el derecho”. Suposo que aquest home ja té coartada per no estudiar anglès: “hasta que no sepa bien el castellano es una tontería que estudie una segunda lengua”.
En resum, més que participar en una tertúlia, el més divertit és escoltar-les. Para atenció i tindràs grans estones de diversió. Ja sé que és fer dues coses a la vegada. Intenta no estressar-te.
Em pots seguir al Twitter: @alexsocietat i també al Facebook
Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.
Des de la Mediterrània 