Indignació, ràbia, estupor, impotència, incredulitat, ira o pànic, són alguns dels sentiments recollits entre coneguts, amics i familiars, tot just després de veure el documental “Ciutat Morta” emès (per fi) a la televisió pública catalana dissabte a la nit. A mi m’agradaria afegir-hi un sentiment que com més va més em rosega el cor: culpabilitat.
Els terribles fets relatats al documental, i sobradament provats, de corrupció en tots els nivells del sistema van passar a partir del 4 de febrer de DOS MIL SIS i la bomba mediàtica que fa reaccionar de forma massiva l’opinió pública catalana esclata el 17 de gener de DOS MIL CATORZE. No sé què més dir. Volem fer veure que vivim en una societat tecnològicament avançadíssima, una societat que no necessita dels mitjans tradicionals per informar-se de manera objectiva i decent, i després ens esclata aquest sac de femta als morros. Què hauria passat si la CCMA hagués continuant negant-se a emetre el documental? Ui, sí, el Youtube i el Vimeo. Ui. Culpable, em sento culpable.
I culpables fins al moll de l’os s’han de sentir tots aquells mitjans de comunicació que tot i tenir-ne la informació, s’han negat a publicar-la i a parlar-ne fins avui. I avui, estimades i estimats, ja és tard. A aquestes alçades tothom hauria de tenir ben clar que els mitjans de comunicació que només comuniquen el que el poder els mana no serveixen per a una merda. I en aquest aspecte, els mass media catalans han demostrat ser poca cosa més que instruments de propaganda pura i dura dirigits per massatgistes escrotals i titelles fent-se el manaia. Per xitxarel·los encimbellats que es desboquen quan algú els ataca l’amo.
El periodisme, com Catalunya, serà lliure o no serà. Ja s’han subscrit a La Directa?
De la classe política tradicional que ara —amb la mirada fixada a les eleccions municipals del proper mes de maig— es declara indignada per tot l’afer, prefereixo no parlar-ne gaire no sigui cas que se’m regiri l’estómac. PSC, CiU, ERC, PP i ICV, tots n’estaven al corrent i tots ho han tapat en un moment o en un altre. Hi ha qui els titlla de rates. A mi les rates, pobretes, no em fan tant de fàstic. La ruptura és urgent. És clau no confiar en les “noves cares” que sorgeixen de les velles sigles, de la vella manera de fer política, de la vella tàctica d’amagar la merda sota la catifa. Disfresses i comparses. Calen persones, grups de persones, que s’atreveixin a canviar la manera de fer, a canviar el funcionament de tot, a tallar la mala herba des de l’arrel. I cal anar amb peus de plom, perquè hi ha qui clama aquest canvi polític radical per després anar de bracet amb la vella guàrdia. I així no guanyem res.
Bixo.
http://elblocdelbixo.blogspot.com
Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.
Des de la Mediterrània 