Per què mai brindem amb cafè?

Com que els humans ensopeguem una i una altra vegada amb la mateixa pedra, l’altre dia, intentant d’ésser amable, vaig mirar de portar dues tasses de cafè. Amb una sola tassa, no hi ha problema, sempre que una mà subjecti el plat i l’altra eviti la (inevitable) ballaruga de la tassa. Però dues tasses, renoi, requereixen més de dues mans. Sí, sí, ja sé que molta gent ho fa, fins i tot encara que no visquin de portar tasses a les taules. Però jo no. Tornant al relat, vet aquí que, sorprès com si hagués nascut ahir, no vaig avançar dos metres que els plats van començar a vibrar i amb ells també les tasses…  fins que la maniobra per impedir que una caigués a terra va comunicar prou energia a l’altra per formar un tsunami a la superfície del cafè. L’amplitud de la onada va sobreeixir els límits de la tassa i l’onada, és a dir, el cafè, calent com era, va caure sobre el polze de la meva mà esquerra. Quina cremada! Perquè mira que crema el cafè acabat de fer!

El plats de cafè són lleugers, i també les tasses, i a més a més, les tasses solen tenir una base molt petita. Les lleis de Newton diuen que la mateixa força comunica una acceleració més gran com més petita és la massa. És el cas dels minúsculs cafès. Però aquí no s’acaba tot. Us heu adonat que els tallats es vessen menys? Feu la prova, si no em creieu. I si encara en dubteu, què us sembla si, en lloc de cafè, omplim la tassa amb all-i-oli?

No, no, aquí hi ha alguna cosa més…

Els líquids es diferencien dels sòlids en el fet que poden fluir. Perquè un líquid flueixi, és necessari que les molècules que el constitueixen puguin rebolcar-se lliurament. La fricció entre les molècules i amb les parets del recipient pot ser més gran o pot ser-ho menys, depenent de com estam fetes, però per a un mateix líquid, és una quantitat fixa que depèn principalment de la temperatura. Parlem de la viscositat o, si voleu, de la resistència d’un líquid a fluir. L’oli és més viscós que l’aigua, que ho és molt poc, però l’oli calent és menys viscós que l’oli fred, de manera que és millor esperar que s’escalfi si volem untar ben bé la paella per fer una truita. En general, la temperatura disminueix la viscositat, fet aquest que té una gran importància en nombrosos processos industrials. Penseu només en els olis lubricants dels motors de cotxe, els quals han de fer la funció encomanada en un estret marge de temperatures: anys enrere, fins i tot se solia emprar oli diferent a l’hivern que a l’estiu! La viscositat d’alguns líquids -anomenats tixotròpics- disminueix quan se’ls remou. Aquesta propietat és típica de moltes pintures i permet fer menys força per escampar-la amb un pinzell (t’estimo, tecnologia), però quan la deixem estar, es torna menys fuida, no degota i s’asseca sense regalims.

Ara ja podem dir que el cafè és un líquid molt poc viscós i el cafè calent encara ho és menys. Poca força cal, doncs, per vessar-lo. L’all-i-oli, contràriament, és un líquid extraordinàriament viscós; i ho és tant, de viscós, que de vegades sembla sòlid… Però només cal deixar passar prou temps per arribar a observar el seu lent desplaçament (suposant que no es talli abans). L’all-i-oli, efectivament, és difícil de vessar.

Confesso que a mi m’agrada el cafè que té per sobre força escumeta. Sempre havia sospitat -sense mai haver plantejat seriosament cap experiment- que l’escuma sobre el cafè el feia més estable a la tassa. Era aquesta una sospita absolutament empírica. I fa poc vaig trobar un article a Physics of Fluids confirmant-ho: de la mateixa manera que els pneumàtics esmorteixen les vibracions causades per les irregularitats del sol, l’escuma, efectivament, dissipa en el cafè part de l’energia responsable de l’onada que el fa saltar de la tassa. Amb l’onada esmortida, el cafè es torna més portador. Oi que sembla mentida que hi hagi qui estudiï coses així? Potser quan això mateix s’apliqui al transport de líquids inestables i perillosos ho veurem de tota una altra manera.

Entretant, ja sabem per què podem brindar sorollosament amb cervesa sense haver de pensar en la velocitat de les gerres quan xoquen ni tenir por de vessar-ne gaire. Però… Ai!, podeu imaginar res de semblant amb el cafè?

Tonilog

Quan a l’institut es trencava un termòmetre, fèiem una festa a la caça de les gotetes de mercuri; però podeu estar tranquils: en trencàvem pocs, perquè aquella era una educació de Crist i Franco a la paret, de pupitre, pissarra i cal·ligrafia, on el laboratori era només el premi per portar-se bé. Hi anàvem, doncs, poc, al laboratori, certament. Confesso formar part del fracàs escolar d’altre temps: la meva lletra és il·legible, el guix em fa al·lèrgia i m’encanten les cuinetes al laboratori, i sobre Franco i el Crist penjats, doncs bé, Què voleu!, no cal que en parlem…

Arxivat a Ciència i Tecnologia
%d bloggers like this: