#JeSuisCharlie, vous êtes un hypocrite

Es veu que el paio aquell de barba que va anar a París a defensar el dret dels francesos a fer caricatures de Mahoma sense haver d’acabar amb un tret entre cella i cella, opina que xiular l’himne espanyol no pot ser una acció emparada de cap manera sota el dret de la llibertat d’expressió, sinó que ha de ser un fet punible per llei. Així ho deixa entendre en el comunicat que ell i el seu seguici d’intel·lectuals van fer públic minuts després de la sonora xiulada que bascos i catalans van dedicar a l’himne espanyol quan va sonar al Camp Nou. Ignoro si la redacció urgent del mencionat comunicat la cobraran com a dietes, com a plus, com a incentiu, o bé amb els típics sobresous ensobrats en B, tal com estableix la seva disciplina de partit. Però bé, haurem de mirar l’aspecte positiu: només volen sancionar-nos i no pas venir a fer una purga amb uns quants AK-47 o fotre’ns una bomba a l’estadi, tal com alguns dels seus fans incondicionals ja van proposar via Twitter. Que amable, el Gobierno. Viva España manque pierda, cony.

Doncs bé, em queda clar que no es pot xiular mai “El Himno” perquè és sagrat —més sagrat que Mahoma— i correm el risc que els no-nacionalistes espanyols s’emprenyin com a mones, ens posin multes, ens amenacin a Twitter i ens titllin de nazis i de gihadistes. Ah, no, que tot això ja ens ho fan encara que no hàgim xiulat l’himne. Bé, és igual. El que vull dir és que he entès perfectament que la seva cançoneta sagrada no es pot xiular. Val, d’acord. ¿Però hi ha més coses que no podem fer si algú ens obliga a escoltar-la en un esdeveniment que no té res a veure amb la política? Doncs sí: si ens posen l’himne nacional espanyol i algú el xiula, no podem somriure. PROHIBIT. PROHIBIDÍSSIM. Si ho fem, els no-nacionalistes també s’emprenyaran. No especifiquen, però, quina actitud seria la correcta en aquest cas. Suposo que n’hi hauria prou amb mirar amb cara de fàstic profund als xiuladors i/o en cas de tenir-los a prop, treure’s la polla i pixar-los al clatell. Adoptar una actitud de no-nacionalisme absolut, vaja.

No, esperin, no marxin encara, que això no s’ha acabat. És pel seu bé. Perquè, a veure, expliquin-me què farien vostès si es troben, posem per cas, a Valls fent una calçotada a l’aire lliure, amb una gorra posada per evitar insolacions, i algun simpàtic ciutadà no-nacionalista decideix amenitzar-los la reunió fent sonar l’himne nacional espanyol en uns altaveus d’aquests portàtils. Què? No hi cauen? Doncs s’haurien de treure immediatament la gorra, collons! Perquè evidentment, “El Himno”, com a cançoneta sagrada que és, ha d’escoltar-se amb el cap descobert! Sí, sí, ho han llegit bé. Es veu que si escoltem les sagrades notes musicals que componen l’himne del Regne d’Espanya amb el cap tapat, estarem evidenciant, per descomptat, que som uns nacionalistes degenerats sense respecte pels “símbols nacionals” dels no-nacionalistes.

Apa doncs, ja sabem tres cosetes que no podem fer mai de la vida, sota cap concepte, quan ens posin l’himne espanyol a tot volum: ni xiular, ni somriure si algú xiula, ni tenir el cap tapat. De tota manera, tinc la sensació —no sé per què— que hi ha altres coses que se’ns escapen. Per això, amb la intenció d’acabar d’aclarir-les totes, he estat navegant una estona pel web de La Moncloa per mirar de baixar alguna mena de manual de conducta del bon espanyol davant els símbols sagrats i intocables del no-nacionalisme, però sorprenentment, no n’he trobat cap. Em sento perdut i envaït pels dubtes. ¿Què passarà si un dia sense previ avís algú em posa l’himne i no m’he rentat les mans? Seria considerat també un heretge? I si estic sense afaitar? ¿I si no m’he espolsat bé la tita després de fer pipí i m’ha quedat una goteta als calçotets? No ho sé, escoltin, trobo que si això és tan important farien bé d’incloure una assignatura als plans d’estudis de totes les escoles del Regne per tal que la quitxalla ho aprengui ja des del deslletament. La podrien anomenar “Formación Nacional”, per exemple. O no, millor “Formación del Espíritu Nacional”, que queda així com més místic. Però, ei, esperin un moment, aquest nom em sona molt i ara no sé pas de què…

Quant a

Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.

Arxivat a Cultura i Societat
5 comments on “#JeSuisCharlie, vous êtes un hypocrite
  1. Jordi Camps i Vergés ha dit:

    Ja, ja, ja, ja ! Collonut !!
    Si em permeteu, Sr. Bitxo, abundant amb la vostra ironia, jo hi afegiria que: abans d’escoltar l’himne, segons els nacionalistes i demòcrates (això és el que diuen que són), seran capaços davant d’aquesta última i ensordidora xiulada, d’obligar-nos a que la nit abans, de fornicar, res de res, seria pecat mortal i condemnat a la pira purificadora, i de bon matí del dia de l’himne, una vegada ben polits, amb els calçotets i mitjons nets, anar a confessar tot dient al confessor, que mai no has estat un corrupte, i que mai no has estafat hisenda. Tot això per quan escoltis l’himne, hi estiguis amb l’esperit ben net i exultant, i disposat a morir per la pàtria.

  2. rexval ha dit:

    Molt irònic, com cal. A mi em va tocar el fem, o siga, la merda, de la Formación del Espítitu Nacional en una escola on tots teníem titola i no sabíem que existien les xicones a no ser que tingueres germanes. En ma casa, quatre xics, tot amb la titoleta. El mestre era un ex-combatent que tot els dies ens posava dues cançonetes i un Dios te salve, María… Les cançonetes- que tenien lletra – deien alguna cosa sobre “Alcad los brazos, hijos del pueblo español que vuelve a resurgir…” i això fèiem formats en el pati militarment. “Alineense” o siga que ens posàrem en fila amb el braç en l’aire uns 45 graus. I el molt cabrit no ens posava la versió “reduïda” ja que ningú no xiulava, sinó “l’entendida”, que acababes un mal de braç. Teníem de 6 a 10 anys. De vegades el posava dues voltes, la primera mentre es posava una bandera molt pareguda a la d’ara però un una àguila negra que feia por i que dia: “UNA, GRANDE Y LIBRE”.Ere preciós, tots de soldadets. Quan el mestre falangista deia. “Descansen”, baixaven el braç i ja ho crec que descansaves. Després venia el “Cara al Sol” i hala a tornar a alçar el braç encara que es posara a ploure i no et dic que al company del costat li feia pudoreta l’aixella. No podies baixar el braç per res del món, que si no, et fotien canya amb una vara que tenia el mestre i que també feia servir si se t’escapava una paraula en valencià (català) perquè allí no es paralava cap “dialecto” sino la llengua de Viriato, el Cid y los Reyes Godos, que ya eran españoles.

    La vesprada era més descansada, ja que el “Dios te salve, María…” es recitava assegut com si estigueren en una església.

    Però d’això, del nacional-catolicisme, ja fa mil anys i no en queda res. Ara tots som demòcrates de tota la vida i ja no foten canya ni en les manis ni en les comissaries. Un altre dia ja cantaré el “Himno de Infanteria” que diu quelcom com “Ardor guerrero… con la épica nobleza CASTELLANA …. y de tu gloriaaaaaaaaaaa”

    Regí, cantant respectuós d’himnes civils, militars i religiosos.

    Amén.

    • elbixo ha dit:

      Déu n’hi do, escolti. Jo, per sort, sóc un nen dels que en diuen “educats en democràcia”. En democràcia espanyola, s’entén. Però el que tenen les marques blanques, ja se sap, és que sovint són succedanis que no arriben a la sola de la sabata de les marques originals. I molt em temo que en qüestions de democràcia, la “Marca España” no passa de l’embolcall.

  3. didaclopez ha dit:

    Digue’m què consideres sagrat i et diré quin és el teu -isme

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: