Els empèdocles moderns – Kari Eskola (1970) i l’element 105 (Db) – dubni (unnilpenti, Unp)

Dubna (Дубна́), a 121 km de Moscou, es troba encara dins de Moscòvia, bo i limitant directament amb l’oblast de Tver, que queda a l’altra banda del Volga. Aquesta localitat, amb un terme municipal de 70,44 km2, té actualment una població de 75.000 habitants, i fa bandera del títol merescut de “ciutat de la ciència” (наукоград). El nom de Dubna hauria designat inicialment el riu, tributari del Volga, que té una longitud de 167 km i una conca (en la part nord de Moscòvia) de 5350 km2. Hom ha suposat a aquest hidrònim un origen bàltic, amb un significat probable de “riu de la roureda”. El primer esment documental de Dubna, però, data del 1134, com una de les poblacions afectades per la incursió del príncep Vsèvolod. La fortalesa de Dubna patiria un altre atac fortíssim en el 1216, per part del príncep Mstislav, i un de definitiu en mans dels mongols (1238). No fou del tot abandonada, però cal reconèixer com a data veritable de fundació la del 1935, en el marc del Projecte del Gran Volga. En aquella època, Dubna formava part encara d’Ivankovo (Regió de Tver), però en el 1960 ja havia esdevingut municipi independent i integrat en la Regió de Moscou. En el 1956 s’hi havia establert l’Institut Conjunt de Recerca Nuclear (Объединённый институт ядерных исследований, ОИЯИ), coparticipat per la Unió Soviètica (50%), la República Popular Xinesa (20%), la República Popular de Bulgària, la República Socialista Txecoslovava, la República Popular de Polònia, la República Popular Romanesa, la República Popular d’Albània, la República Democràtica d’Alemanya, la República Popular de Mongòlia i la República Popular Democràtica de Corea. L’ОИЯИ era, però, més enllà de l’estada de científics i tècnics d’aquests altres països, fonamentalment una institució soviètica, resultat de la fusió de l’Institut Experimental de Física Nuclear i del Laboratori d’Electrofísica. L’ОИЯИ s’havia organitzat, en certa mesura, com a resposta de la creació del Consell Europeu per a la Recerca Nuclear (CERN), format en el 1954 per 12 països de l’Europa Occidental (Noruega, Suècia, Dinamarca, Gran Bretanya, Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg, Alemanya Occidental, França, Suïssa, Itàlia, Iugoslàvia i Grècia). En aquesta sèrie hem vist i veurem com el Laboratori Nuclear de Dubna competí durant els anys 1960-1980 en la recerca bàsica en física de partícules amb els seus homòlegs nord-americans, europeus i japonesos. Des dels anys 1990, s’han generalitzat els projectes de col•laboració entre aquests grans centres. En el Comitè de l’Institut Conjunt de Dubna, al capdavall, hi ha representants de 18 estats i en el Consell Acadèmic participen també físics destacats dels Estats Units i de l’Europa Occidental. En total, en l’Institut hi treballen 6000 persones. S’estructura en set laboratoris diferents: 1) Física de Neutrons; 2) Física Teòrica; 3) Física d’Altes Energies; 4) Problemes Nuclears; 5) Reaccions Nuclears (el Laboratori Flerov); 6) Tecnologies de la Informació; 7) Radiobiologia. Nosaltres, mentrestant, arribem al nombre 105 de la sèrie.

El sincrofasotró de l’Institut de Recerca Nuclear de Dubna, construït en el 1957 sota la supervisió de Vladimir Veksler, fou operatiu fins el 2003

Kari Eskola i la descoberta del dubni

La prioritat de la síntesi i detecció de l’element 105 és reconeguda a l’equip de Berkeley format per (de dreta a esquerra) per Jim Harris, Matti Nurmia, Pirkko Eskola, Al Ghiorso i Kari Eskola

Kari Eskola es va formar a la Universitat de Helsinki, especialitzant-se en física nuclear experimental. Entre els seus professors hi havia Matti Nurmia i entre els seus condeixebles, Pirkko Eskola. En el 1968, tots tres s’integraven al Laboratori Nacional Lawrence de Berkeley (Califòrnia). Formaren un equip amb James Harris, sota la direcció d’Albert Ghiorso i de Glenn T. Seaborg, encaminats a la síntesi i detecció d’elements transfèrmics.

El Laboratori de Berkeley havia aconseguit la prioritat en la síntesi de tots i cadascun dels elements transurànics. Avançar, però, en cada casella de la taula periòdica era un repte creixent. La recerca era esperonada pel mateix Seaborg, defensor de l’existència d’una “illa d’estabilitat” segons la qual podrien existir isòtops de semivida relativament llarga (hores, dies, potser més) entre els elements “transactínids” més pesants. Ara bé, aquests isòtops, relativament rics en neutrons, resultaven de síntesi no gens fàcil. I els isòtops de síntesi no tan difícil eren de curta semivida, la qual cosa en dificultava ja no tan sols la caracterització físico-química sinó la mateixa caracterització.

El grup de Berkeley, a més, havia de fer front a la competència d’altres laboratoris, tant nord-american (Oak Ridge National Laboratory) com a europeus i, molt particularment, la del Laboratori de Reaccions Nuclears de Dubna.

En el 1968, l’equip format pels dos Eskola, Nurmia, Harris i Ghiorso havia reclamat la prioritat en la síntesi de l’element 104, preparat amb el bombardament de californi amb àtoms de carboni en l’accelerador lineal HILAC.

El pas següent era perseguir l’element 105, el segon dels elements transactínids. D’acord amb l’esquema de Seaborg, aquest element era l’eka-tàntal, és a dir el membre del setè període del grup 5 (el grup del vanadi). Per a sintetitzar-lo, el grup de Berkeley proposà el bombardament de dianes de californi amb àtoms de nitrogen.

Georgii Nikolaevitx Flerov, fotografiat en el 1968, fou el fundador i director del Laboratori de Reaccions Nuclears, adscrit a l’Institut Conjunt de Recerca Nuclear de Dubna

A Dubna, en canvi, en el 1968, pensaven en el bombardament d’americi amb ions de neó. L’equip del Laboratori de Reaccions Nuclears era format pel director del centre, G. N. Flerov, i per V. A. Druin, A. G. Demin, Y. V. Lobanov, Nikolai K. Skobelev, G. N. Akap’ev, B. V. Fefilov, I. V. Kolesov, K. A. Gavrilov, Y. P. Kharitonov i L. P. Chelnokov.

Flerov et al. (1968) bombardaren una diana d’americi-243 amb un flux d’ions de neó-22. Rastrejaren les activitats emissores de partícules alfa resultant, detectant-ne dues, en la banda de 9,40 MeV i 9,70 MeV, que atribuïren, respectivament, als isòtops 260105 i 261105.

En el 1970, Flerov et al. repetiren la reacció, però ara acoblant-la a una cromatografia en gradient termal. Els productes de reaccionari donarien lloc a clorurs i hom podria tindre informació sobre el comportament químic. Detectaren un clorur format per un isòtop alfa-emissor d’una semivida de 2,2 segons i que identificaren com a 261105Cl5. El caràcter de pentaclorur jugava a favor de la identificació, ja que hom esperaria de l’element 105, en tant que eka-tàntal, un nombre d’oxidació habitual de +5.

Els reports de Dubna, però, requerien una confirmació. En la dècada dels 1960, al capdavall, El Laboratori de Dubna s’havia queixat de com la IUPAC havia reconegut descobertes del Laboratori Nobel d’Estocolm o del Laboratori Lawrence de Berkeley amb una certa precipitació.

En el 1970, Ghiorso et al. bombardaven una diana de californi-249 amb ions de nitrogen-15. Detectaren una activitat alfa-emissora (9,10 MeV), amb una semivida de 1,6 s. L’identificaren amb l’isòtop 260105, recolzats a més en la correlació que mostrava amb el seu isòtop fill, 256Lr.

Els resultats de Berkeley posaven en entredit, si més no, que Dubna hagués sintetitzat l’isòtop 260 en el 1968. En el 1971, amb això a la ment, el grup de Flerov va repetir els experiments de bombardament d’americi-243 amb neó-22, bo i millorant el sistema de detecció; d’aquesta manera publicaren una nova estimació per a l’isòtop 260115.

Ghiorso et al. proposaren denominar l’element 105 “hahnium”, en homenatge a Otto Hahn, mort el 28 de juliol del 1968 a l’edat de 89 anys. Hahn era considerat el pare de la química nuclear i se’l considerava el descobridor, en el 1938, de la fissió nuclear. El símbol químic proposat per al hahni era “Ha”.

Flerov et al. també feren una proposta de denominació, “nielsbohrium” (нильсборий), en homenatge a Niels Bohr, mort el 18 de novembre del 1962 a l’edat de 77 anys. Bohr era considerat un dels màxims exponents de la física quàntica teòrica. Com a símbol químic del “nielsbohri” proposaven “Ns”. Resulta curioses totes dues propostes terminològiques. Els russos volien homenatjar al capdavall una persona implicada en el Projecte Manhattan i en el CERN. Els nord-americans volien homenatjar un científic que havia passat la Segona Guerra Mundial a Alemanya i que, excepte un breu període de detenció a Anglaterra, havia restat a l’Alemanya occidental i transformat l’antiga Societat del Kàiser Guillem en la moderna Societat Max Planck (que havia presidit fins el 1960). Però tan Niels Bohr com Otto Hahn gaudien d’un gran prestigi acadèmic i personal.

És curiós veure en taules periòdiques dels anys 1970, curioses solucions salomòniques pel que fa als elements 104 i 105. Així, el primer era designar d’acord amb la proposta soviètica, “kurtschatovi, Ku” i el segon d’acord amb la proposta estat-unidenca, “hahni, Ha”. Però val a dir que la IUPAC no reconeixia cap denominació per a aquests dos elements, denominats oficialment “unnilquadi, Unq” i “unnilpenti, Unp”. En la literatura científica, com a símbol química s’utilitzava tot sovint el nombre atòmic corresponent.

En el 1976, el grup de Dubna repetí la reacció de bombardament d’americi-243 i neo-22, ara acoblant-la a una cromatografia de gradient termal de producció de bromurs. Identificaren com a producte la formació de 260105Br5.

Kari Eskola, eventualment, deixà Berkeley per tornar a Helsinki, on ocupà una plaça de professor de física nuclear experimental fins a jubilar-se.

En el 1992, el Grup de Treball de Transfèrmics de la IUPAC/IUPAP atribuí la descoberta de l’element 105 a tots dos laboratoris, en el benentès que la confirmació de la detecció d’aquest element havia estat el resultat tant dels experiments de Dubna com de Berkeley. Cap dels dos grups es manifestà d’acord amb aquest criteri.

En qualsevol cas, la confirmació per part de la IUPAC de l’element 105 reobria la qüestió de la denominació de l’element. En línies general, “hahni” era el nom favorit en la literatura occidental mentre que “nielsbohri” era encara ben present en la literatura dels països associats al Laboratori Conjunt de Dubna.

En el 1994, la Comissió sobre Nomenclatura de Química Inorgànica proposà per als elements 104-109 una sèrie de noms “de consens”. Per a l’element 105, proposava el nom de “jolioti” (símbol: Jl), en un homenatge al matrimoni Frédéric i Irène Joliot-Curie, els descobridors de la radioactivitat artificial, i que Flerov et al. havien volgut ja homenatjar en l’element 102. El Laboratori de Dubna, en aquesta proposta, era homenatjat en l’element 104, que s’hauria de denominar “dubni”. Pel que fa a l’homenatge de Niels Bohr, era traslladat a l’element 106, amb el nom de “bohri”; l’homenatge a Otto Hahn era traslladat a l’element 108 (“hahni”).

Aquesta mesura no va agradar a cap dels laboratoris implicats en la descoberta d’aquests elements, Berkeley, Dubna i Darmstadt. L’American Chemical Society recordava que la literatura nord-americana ja havia acceptat el nom de “hahni” per a l’element 105, i que no tenia sentit canviar-lo ara.

En la 39a Assemblea General de la IUPAC, celebrada a Ginebra el 1997, s’adoptà finalment per a l’element 105 el nom de “dubni”, en homenatge a l’Institut Conjunt de Recerca Nuclear, amb el símbol químic “Db”. Bohr fou homenatjar amb l’element 107, però Hahn es quedà orfe d’homenatges en la taula periòdica, ja que el Grup de Darmstadt s’estimà més homenatjar l’estat de Hesse en l’element 108 (“hassi”). Això va fer que el nom de “hahni” continués associat, com a sinònim informal, a l’element 105.

La denominació de “dubni” per a l’element 105 fou justificada per la IUPAC com un reconeixement general a la tasca de Flerov et al. en la descoberta dels elements 104-106. Amb el temps, ha estat universalment acceptada.

El dubni: isòtops i abundància

La massa atòmica estàndard del dubni és de 268 uma, corresponent a la de l’isòtop coneguts de semivida més llarga (268Db, 29 hores). El llistat complet d’isòtops coneguts fa:
– dubni-255 (255Db; 255,10707 uma). Nucli format per 105 protons i 150 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 1,7 s. Decau majoritàriament (80%) a laurenci-251 (amb emissió d’un nucli d’heli-4) o, alternativament (20%), per fissió espontània (amb emissió de diversos productes). Fou sintetitzat per primera vegada en el 1977, amb el bombardament de plom-207 amb vanadi-51.
– dubni-256 (256Db; 256,10789 uma). Nucli format per 105 protons i 151 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 1,9 s. Decau majoritàriament (64%) a laurenci-252 (amb emissió d’un nucli d’heli-4) o, alternativament, a ruterfordi-256 (36%; amb emissió d’un positró) o per fissió espontània (0,02%; amb emissió de diversos productes). Fou sintetitzat possiblement en el 1983 amb el bombardament de bismut-209 amb titani-50.
– dubni-257 (257Db; 257,10758 uma). Nucli format per 105 protons i 152 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 1,53 s. Decau majoritàriament (>94%) a laurenci-253 (amb emissió d’un nucli d’heli-4) o, alternativament, a ruterfordi-257 (1%; amb emissió d’un positró) o per fissió espontània (<6%; amb emissió de diversos productes). Posseeix un estat metastable (257mDb) a 140 keV, que té una semivida de 0,67 s, i que decau a laurenci-253 (>87%), a ruterfordi-257 (1%) o per fissió espontània (<13%). El 257Db i 257mDb foren sintetitzats originàriament en el 1985, pel bombardament de bismut-209 amb titani-50.

Esquema de la desintegració del dubni-257, d’acord amb els treballs de Hessberger et al. (2001), al Laboratori de Darmstadt
– dubni-258 (258Db; 258,10929 uma). Nucli format per 105 protons i 153 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 4,5 s. Decau majoritàriament (64%) a laurenci-254 (amb emissió d’un nucli d’heli-4) o, alternativament, a ruterfordi-258 (36%; amb emissió d’un positró) o per fissió espontània (<1%; amb emissió de diversos productes). Posseiria un estat metastable (258mDb) a 60 keV, que tindria una semivida de 1,9 s, i que decauria rarament a l’estat basal o, normalment, a ruterfordi-258. El 258Db fou sintetitzat per primera vegada el 1976 amb el bombardament de bismut-209 amb titani-50.
– dubni-259 (259Db; 259,10949 uma). Nucli format per 105 protons i 154 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 0,51 s. Decau a laurenci-255, amb emissió d’un nucli d’heli-4. Fou sintetitzat per primera vegada per Gan et al. (2001), amb el bombardament d’americi-241 amb neó-22.
– dubni-260 (260Db; 260,1113 uma). Nucli format per 105 protons i 155 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 1,52 s. Decau majoritàriament (>90,4%) a laurenci-256 (amb emissió d’un nucli d’heli-4) o, alternativament, a ruterfordi-260 (<2,5%; amb emissió d’un positró) o per fissió espontània (<9,6%; amb emissió de diversos productes). Posseiria un estat metastable (260Db) a 200 keV, que tindria una semivida de 19 s. El 260Db fou sintetitzat per primera vegada en el 1970, amb el bombardament de californi-249 amb nitrogen-15.
– dubni-261 (261Db; 261,11192 uma). Nucli format per 105 protons i 156 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 4,5 s. Decau majoritàriament (73%) per fissió espontània (amb emissió de diversos productes) o, alternativament (27%), a laurenci-257 (amb emissió d’un nucli d’heli-4). Fou sintetitzat per primera vegada en el 1971, amb el bombardament de berqueli-249 amb oxigen-16.
– dubni-262 (262Db; 262,11407 uma). Nucli format per 105 protons i 157 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 35 s. Decau majoritàriament (67%) per fissió espontània (amb emissió de diversos productes) o, alternativament, a laurenci-258 (30%; amb emissió d’un nucli d’heli-4) o a ruterfordi-262 (3%; amb emissió d’un positró). Fou sintetitzat per primera vegada en el 1971, amb el bombardament de berqueli-249 amb oxigen-18.
– dubni-263 (263Db; 263,11499 uma). Nucli format per 105 protons i 158 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 29 s. Decau bé per fissió espontània (56%; amb emissió de diversos productes) o a laurenci-259 (37%; amb emissió d’un nucli d’heli-4) o a rutefordi-263 (6,9%; amb emissió d’un positró). És l’isòtop més pesant conegut que decau per β+-desintegració. Fou sintetitzat per primera vegada en el 1971, amb el bombardament de berqueli-249 amb oxigen-18.
– dubni-266 (266Db; 266,12103 uma). Nucli format per 105 protons i 161 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 4800 s (80 minuts). Decau bé per fissió espontània (amb emissió de diversos productes) o a ruterfordi-266 (per captura electrònica). No ha estat sintetitzat directament, però sí se’l va detectar per primera vegada en el 2006, en la cadena de desintegració de l’ununtri-282 (generat pel bombardament de neptuni-237 amb calci-48).
– dubni-267 (267Db; 267,12247 uma). Nucli format per 105 protons i 162 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 1,7•104 s (5 hores). Decau per fissió espontània, amb emissió de diversos productes. No ha estat sintetitzat directament, però sí se’l detectà per primera vegada en el 2003, en la cadena de desintegració de l’ununpenti-287 (generat pel bombardament d’americi-243 amb calci-48).
– dubni-268 (268Db; 268,12567 uma). Nucli format per 105 protons i 163 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 1,11•105 s (31 hores). Decau normalment per fissió espontània (amb emissió de diversos productes) o, alternativament, per captura electrònica (és l’isòtop conegut més pesant capaç d’aquest mode de desintegració). No se l’ha sintetitzat directament, però sí se’l detectà originàriament en el 2003 en la cadena de desintegració de l’ununpenti-288 (generat pel bombardament d’americi-243 amb calci-48).
– dubni-270 (270Db; 270,13136 uma). Nucli format per 105 protons i 165 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 4000 s. Decau majoritàriament (83%) a laurenci-266 (amb emissió d’un nucli d’heli-4) o, alternativament (17%), per fissió espontània. No ha estat sintetitzat directament, però sí se’l detectà originàriament en el 2009 en la cadena de desintegració de l’ununsepti-294 (generat pel bombardament de berqueli-249 amb calci-48).

L’àtom neutre de dubni conté 105 electrons, amb una configuració basal d’escorça predita de 1s22s22p63s23p63d104s24p64d104f145s25p65d105f146s26p66d37s2. És comptat entre els transactínids, és a dir els elements del període 7 corresponents al bloc d (metalls de transició). Dins del bloc d, entra en el grup 5 (el grup del vanadi). Com a element radioactiu purament artificial, sintetitzat en migrats i complexos experiments de generació d’àtom a àtom, el coneixement empíric és limitat. El nombre d’oxidació més habitual és +5, encara hom també ha predit els estats de +4 i +3. El radi atòmic és estimat en 1,39•10-10 m.

En condicions estàndards de pressió i de temperatura, el dubni elemental es presentaria com un sòlid metàl•lic, amb una densitat de 29300 kg•m-3 i una estructura cristal•lina cúbica centrada en el cos.

Entre els compostos de dubni que hom ha pogut estudiar podem esmentar:
– halurs: DbCl5, DbBr5.
– oxihalurs: DbOCl3, DbOBr3.

Teòricament, en reaccionar amb l’oxigen, formaria un pentòxid (Db2O5) poc reactiu. En condicions alcalines s’hi formaria l’anió ortodubnat (DbO43+).

Pel que se sap, els àtoms de dubni tan sols es generen en condicions específiques de laboratoris especialitzats, com el Dubna, Berkeley, Darmstadt, Villigen o Lanzhou.

La nucleosíntesi del dubni

Les primeres tècniques utilitzades per a la síntesi de nuclis de dubni són fusions en calent (40-50 MeV), on bona part dels nuclis generats pateixen fissions. Entre les reaccions utilitzades podem esmentar:
232Th(31P,xn)263-xDb. Fou estudiada originàriament en el 1989 per Andreyev et al. en el Laboratori Flerov.
238U(27Al,xn)265-xDb. Fou estudiada originàriament en el 2006 pel grup de Ken Gregorich en el Laboratori de Berkeley.
236U(27Al,xn)263-xDb. Fou estudiada originàriament en el 1992 per Andreyev et al. en el Laboratori Flerov.
243Am(22Ne,xn)265-xDb. Fou estudiada originàriament en el 1968 en el Laboratori Flerov.
241Am(22Ne,xn)263-xDb. Fou estudiada originàriament en l’Institut de Física Moderna de Lanzhou en el 2000.
248Cm(19F,xn)267-xDb. Fou estudiada originàriament en l’Institut Paul Scherrer de Villigen (Argòvia, Suïssa), amb detecció de quatre àtoms de 262Db (Dressler et al., 1999). En el 2002 fou practicada en l’Institut Japonès de Recerca sobre Energia Atòmica de Tokai (Ibaraki).
249Bk(18O,xn)267-x. Fou estudiada originàriament per Ghiorso et al. en el 1971. Fou utilitzada per l’equip de Kratz a Berkeley per estudiar la captura electrònica de 263Db.
249Bk(16O,xn)265-xDb. Fou estudiada originàriament en el 1971 per Ghiorso et al.
250Cf(15N,xn)265-xDb. Fou estudiada originàriament per Ghiorso et al. en el 1971.
249Cf(15N,xn)264-xDb. Fou estudiada originàriament per Ghiorso et al. en el 1970. En el 1977 fou practicada a Oak Ridge.
254Es(13C,xn)267-xDb. Fou estudiada originàriament en el Laboratori de Livermore en el 1988.

Les reaccions de fusió en fred (10-20 MeV) ofereixen un ventall de possibilitats per a la nucleosíntesi de dubni:
209Bi(50Ti,xn)259-xDb. Fou estudiada originàriament en el 1976 en el Laboratori Flerov. En el 1981 fou practicada en el Laboratori de Darmstadt.
209Bi(49Ti,xn)258-xDb. Fou estudiada originàriament en el 1983 en el Laboratori Flerov pel grup de Yuri Oganessian.
209Bi(48Ti,xn)257-xDb. Fou estudiada originàriament per Oganessian et al. en el 1983.
208Pb(51V,xn)259-xDb. Fou estudiada originàriament pel Laboratori Flerov en el 1976. Fou practicada a Berkeley en el 2006.
207Pb(51V,xn)258-xDb. Fou estudiada originàriament pel Laboratori Flerov en el 1976.
205Tl(54Cr,xn)259-xDb. Fou estudiada originàriament pel Laboratori Flerov en el 1976.

Diversos isòtops de dubni poden aconseguir-se a través de la desintegració d’isòtops d’elements més pesants:
– dubni-256: a partir del bohri-260.
– dubni-257: a partir del bohri-261.
– dubni-258: a partir del bohri-262 i del meitneri-266.
– dubni-260: a partir del roentgeni-272.
– dubni-261: a partir del bohri-265.
– dubni-262: a partir del bohri-266 i de l’ununtri-278.
– dubni-263: a partir del bohri-267.
– dubni-266: a partir de l’ununtri-282.
– dubni-267: a partir de l’ununpenti-267.
– dubni-268: a partir de l’ununpenti-288
– dubni-270: a partir de l’ununsepti-294.

Una línia de recerca pendent sobre el dubni és la detecció dels isòtops pendents, particularment del 264Db, 265Db i 269Db. Però potser més assequible que la detecció d’aquests isòtops serà la síntesi de 255Db (que fou anunciada en el 1983, però després retractada). De fet, els isòtops més pesants coneguts (266, 267, 268 i 270) es coneixen exclusivament a partir de la síntesi d’elements més pesants (bohri, meitneri, etc.).

Dels isòtops coneguts, però, també queden moltes propietats per conèixer. Les campanyes de síntesi s’orienten sovint també a l’esclariment de propietats químiques fonamentals. Alhora, la síntesi d’isòtops de dubni també contribueix a l’estudi d’elements més lleugers, particularment del laurenci.

Arxivat a Ciència i Tecnologia
%d bloggers like this: