Terroristes del pedal

Sempre intento ser respectuós amb tothom (tot i escriure des del diabòlic i malvat anonimat, sí). Evidentment, és molt més fàcil ser respectuós si el respecte és mutu i no només unidireccional. Tanmateix, confesso que quan no és així i hom és l’únic que mira de guardar les formes i l’educació, em resulta força difícil no acabar perdent el nord.

A Barcelona, si un va dalt d’una bici i un altre a peu, és pràcticament impossible de sentir una conversa serena, calmada, cívica, entre els dos ciutadans. Pràcticament impossible, però no del tot. Un migdia circulava jo en bicicleta pel carrer Provença sentit Besòs (el carril bici de Provença és de doble sentit) i en apropar-me al primer pas de vianants de la cruïlla amb Enric Granados (cantó Llobregat), vaig aturar-me. El semàfor de vianants estava verd, però el de bicicletes no estava vermell; feia pampallugues en taronja, la qual cosa vol dir que hom pot passar amb precaució si no hi ha ningú creuant en aquell moment pel pas de vianants, o amb la intenció de creuar —o almenys això era així quan em vaig treure el permís de conduir. Deixin-me explicar de passada que aquest semàfor és absurd i no té cap mena de sentit, perquè si el creuem quan fa pampallugues, en arribar al proper pas de vianants de la mateixa cruïlla (ara cantó Besòs) ens trobarem un semàfor vermell com una catedral. És a dir, podem creuar el primer semàfor de la cruïlla si no hi ha vianants, podem creuar la intersecció amb els cotxes, si no hi ha cotxes, però no podem creuar el segon pas de vianants de la cruïlla, hi hagi vianants o no n’hi hagi. Tal com deia: absurd completament. En fi, el cas és que vaig aturar-me davant el primer semàfor, que feia pampallugues, perquè vaig veure una senyora que creuava pel pas de vianants. La senyora també em va veure, i no em treia l’ull de sobre. I jo dissimulava. Fins que en arribar a mig metre d’on estava jo aturat, em va dir “enhorabona, noi, ets dels pocs que s’aturen”. “Doncs enhorabona per a vostè també, senyora, que és de les poques que creuen en verd”, vaig respondre jo. Ens vam quedar mirant-nos l’una a l’altre un parell de segons —suposo que no vam saber què més replicar a dues veritats tan evidents expressades de manera tan clara— i quan el semàfor de bicicletes va deixar de fer pampallugues per apagar-se completament, vaig interpretar que ja tenia llum verda i vaig marxar tot pedalant.

Les converses no sempre van així. Ni de lluny. En gran part perquè hi ha molts, moltíssims, ciclistes que sempre, per sistema, es passen pel folre dels caixons les normes de circulació més bàsiques i això, com és natural, irrita els vianants, sobretot quan veuen el seu espai vital amenaçat per un vehicle. D’això en puc donar fe gràcies al recorregut de deu quilòmetres en bicicleta que faig pràcticament a diari per la ciutat. Com també puc donar fe de l’enorme quantitat d’imprudències i temeritats que cometen molts, moltíssims, vianants, que, com és natural, irriten els ciclistes quan ens els trobem apareguts de sobte al bell mig del carril bici i mirant cap un altre cantó. No és broma, cada dia n’he d’esquivar quatre o cinc. Des dels que creuen en vermell per un pas de vianants quan no vénen cotxes però sense mirar si vénen bicicletes en sentit contrari, als que creuen el carrer per on els rota i te’ls trobes de sobte en mig del pas, apareguts d’entre una jardinera i una cabina de l’ONCE. Però el complicat del cas és que hi ha molts més vianants que ciclistes i per tant no cal cridar en Sherlock Holmes per deduir en quin sentit circulen la majoria de les crítiques.

La diputada de Junts Pel Sí, Muriel Casals, està ingressada des de dissabte passat a causa d’un accident que va patir en topar amb una bicicleta a la cruïlla entre els carrers Provença i Urgell. Immediatament després de saltar la notícia als mitjans digitals, van començar a aparèixer comentaris en contra de les bicicletes, o més aviat dels ciclistes, a la ciutat, alguns d’ells bastant (o molt) ofensius per als ciclistes —sobretot per a aquells que respectem les normes— però també per a l’alcaldessa de Barcelona, per als drets dels animals i sobretot, sobretot, per a l’ortografia i la gramàtica catalanes. Unes hores més tard, els mitjans es van fer ressò de les declaracions del ciclista implicat en l’accident, el qual assegurava que ell havia passat en verd i que per tant, la senyora Casals va creuar en vermell. Els testimonis que van presenciar l’accident corroboren aquesta versió. Avui els comentaris, tot i la nova notícia, continuen majoritàriament en la línia d’atacar indiscriminadament els ciclistes, demanant que paguem impostos de circulació, que paguem una matrícula per al vehicle i que paguem les multes que ens posarà la Guàrdia Urbana quan ens enxamparà fent totes les salvatjades que fem. Curiosament, fins ara ningú ha demanat amb tanta vehemència una matrícula per a vianants, ni multes exemplaritzants per a tots els temeraris de la vorera. Em sembla que entre tots ens ho hauríem de fer mirar, perquè el civisme no va només de deixar seure els iaios al metro.

Recuperi’s aviat, senyora Casals, és urgent fer un país nou i fer de nou aquest país.

Bixo.
http://elblocdelbixo.blogspot.com

Quant a

Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.

Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “Terroristes del pedal
  1. evaquatre ha dit:

    Bixo, millor explicat, impossible.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: