A la seva obra de teatre Antílops, l’escriptor suec Henning Mankell (1948-2015) ens proporciona una mirada crítica sobre els programes d’ajuda al tercer món.
Mankell explica que quan vivia a Zàmbia uns compatriotes seus experts en ajuda internacional el van convidar a sopar, que «vivien a una casa molt gran, amb molts criats. De sobte, mentre menjàvem, em vaig adonar que a penes reparaven en la presència dels seus criats. Eren invisibles» i que aquell sopar el va portar a escriure Antílops.
Que «molts “experts” europeus es dediquen a viure la bona vida a l’Àfrica sense desenvolupar pràcticament cap de les tasques que tenen assignades. No dic que siguin la majoria, però el cert és que s’hi envien molts més experts procedents d’Europa dels que, en realitat, farien falta», que «molts d’aquests experts viuen gairebé completament aïllats de la realitat en què se suposa que s’han d’implicar. Molt sovint, un s’adona que temen la gent a qui se suposa que haurien d’ajudar.»
Antílops ens mostra una parella que s’està preparant per tornar-se’n a Europa després d’uns anys d’estada a l’Àfrica per posar-hi en funcionament uns pous d’aigua.
És el seu darrer dia i han de rebre la persona que vindrà a substituir-los, la qual cosa els porta a fer un examen de la seva estada i de la seva tasca al continent africà.
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 