Comarques centrals dels Països Catalans

noticias_1259_full

Les oliveres mil·lenàries han esdevingut el símbol viu del Sénia. Foto: Gastronomia alternativa

Continuar el fil argumental al voltant de les Terres de Cruïlla porta a parlar de la Taula del Sénia.

L’origen de la Taula del Sénia és una reivindicació política. L’estiu de 2003, els Ajuntaments de la Sénia, Ulldecona, Alcanar i Vinaròs, acabats de renovar, van aprovar una mateixa moció que obria una dinàmica de diàleg i participació entre aquests municipis i altres als quals van convidar posteriorment. Una dinàmica de diàleg i participació política que aquests municipis riberencs del Sénia van iniciar per contraposar a les que hi havia vigents en aquell moment a les respectives comunitats autònomes. A Catalunya, CiU governava amb el suport parlamentari del PP, que exercia el govern espanyol amb majoria absoluta. Al País Valencià, Francisco Camps, que aleshores encara es deixava dir Francesc, havia renovat la majoria absoluta del PP i donava continuïtat a vuit anys de zaplanisme. Aquest panorama havia de canviar de seguida. A Catalunya, les eleccions autonòmiques de finals d’any desallotgen CiU de la Generalitat i al març de 2004 el PP perd les eleccions espanyoles a favor del PSOE de Zapatero. Aquests dos canvis obrin les portes perquè la dinàmica de col·laboració encetada per aquestos Ajuntaments evolucione fins a la constitució, a finals de 2005, d’una mancomunitat de municipis, la fórmula legal que es va trobar per institucionalitzar aquesta col·laboració i dotar-la d’entitat oficial davant la resta d’interlocutors. Pasqual Maragall, ja president de Catalunya, rep la representació de la Taula del Sénia a Tortosa aquell mateix mes de març de 2004. Al 2005, representants de la Taula viatgen a Madrid i de les entrevistes que hi mantenen a nivell estatal en surt la decisió de crear la Mancomunitat. Mentrestant, aquesta dinàmica rep el rebuig frontal del PP valencià i dels representants polítics d’aquest partit a Castelló, que en aquell moment ocupen la Diputació. El PP de Castelló, amb l’alcalde de Sant Jordi com a portaveu en la matèria, s’oposa a la dinàmica encetada per la Taula del Sénia perquè entén que va en contra dels interessos castellonencs. En realitat, la Mancomunitat és un contrapoder de la omnipotent Diputació de Carlos Fabra, que en aquell moment exerceix un posicionament transvasista de l’aigua de l’Ebre i veu com un perill la incorporació de municipis del Baix Maestrat a la Taula. Els Ajuntaments governats pel PP , Sant Rafel del Riu i Sant Jordi de fet, tarden  molt a incorporar-s’hi. No ho fan fins a 2010 i 2011 respectivament. L’Ajuntament de Benicarló, governat pel PP en minoria, va incorporar-s’hi en l’etapa constitutiva de la Mancomunitat, que va tindre en l’assemblea de Morella, al desembre de 2005, la fita de creació.

L’impacte de l’acció de la Mancomunitat, en l’etapa de 2005 a 2011, va concretar-se en la captació d’inversions públiques de suport a l’economia productiva i a la gestió de camins de competència municipal, i al desenvolupament de projectes relacionats amb el patrimoni, molt significativament els relacionats amb la producció agrícola centrada en les oliveres mil·lenàries, que deu haver estat el seu èxit més remarcable i que, si no ho ha fet ja, està en vies de donar un tomb a l’enfocament que s’ha donat a la gestió del patrimoni natural del territori que comprèn en relació amb l’agricultura de l’olivera. A partir de 2011, quan el PP torna al govern espanyol, i fins a l’actualitat, en plena crisi econòmica i amb una política de retallades, aquella empenta inicial va quedar minvada. L’activitat cultural que anunciava la creació de la Fundació Jaume I (o es diu Fundación Jaime I?) no s’ha desenvolupat gaire més enllà de les mostres anuals itinerants i la festa al tossal del Rei. El concurs fotogràfic i literari va iniciar-se el 2007 i el 2011 va tenir lloc la darrera edició. La festa del tossal del Rei, emblemàtica de la confluència territorial, només ha conservat els manifestos o parlaments de les edicions de 2008 i 2009. És l’únic esdeveniment en què es fa una afirmació desacomplexada d’una identitat comuna que té alguna cosa més enllà del patrimoni material i les formes de vida compartida: la llengua. Aquest, és un tema especialment relliscós, que pot generar suspicàcies i, per tant, queda fora de les pautes d’actuació de la Taula del Sénia, basades en el treball en els temes en què hi ha unanimitat. La pregunta és: Dels municipis integrats a la Mancomunitat, qui pot estar en contra que la llengua siga un tema a desenvolupar? Potser el gran tabú dels pobles que s’hi apleguen és el fet que se saben pertanyents a una mateixa nació que té en la llengua el principal tret d’identitat. És clar: després ve tot el que hi vulgueu afegir, però el fons de la “comunitat d’interessos” és això que no es pot dir per no ferir cap susceptibilitat. No hi ha problema: com no es pot dir des de cap instància institucional o partidista, ja queda dit aquí. La política, pel que es veu i de moment, consisteix en uns altres procediments.

I si s’accepta aquest fet, derivat de la història preborbònica, que ens va fer com som, no hi ha base per parlar de cruïlla. No som cap cruïlla. Tots els llocs del món són una cruïlla. Reconeguem la nostra unitat nacional sense embuts i treballem per la cooperació que supere la fragmentació.  Abandonem la mentalitat perifèrica. Autocentrem-nos. Amb tota seguretat hi ha qui pensa que això és una bestiesa. Però ja tenim exemples que viatgen en direcció contrària. El Centre d’Estudis Lingüístics i Literaris de les comarques centrals dels Països Catalans (CEL), amb seu a Alcanar, fa temps que treballa en l’estudi de la llengua i la literatura d’aquestes comarques que, si més no pel que fa a l’àrea lingüística catalanoparlant, ocupa la centralitat geogràfica.

Això o continuar fent la viu-viu en funció de com va la cosa política espanyola. I això inclou el que puga passar a Catalunya a no molt tardar a compte del procés d’independència, al qual, per cert, donen suport sis dels nou municipis del Montsià que són a la Taula del Sénia. En aquest sentit, les perspectives per a la Mancomunitat sí que són tema no comment.

Portada de la revista beCeroLes

Portada de la revista beCeroLes, d’estudis de llengua i literatura de les comarques centrals dels Països Catalans. Número VI. 2016.

Quant a

Escriptor compulsiu, educador d'ofici, també en línia; historiador a hores, fotògraf aficionat i blocaire. De moment.

Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: