Auge i decadència dels Jocs Mediterranis (Esports mediterranis, 45/2016)

Divendres passat, 4 de novembre del 2016, el Comitè Internacional dels Jocs Mediterranis (CIJM) acordava a Oran l’ajornament dels propers jocs, els de Tarragona 2017. Si originalment s’havien de celebrar entre el 30 de juny i el 9 de juliol del 2017, ara passaran al 22 de juny-1 de juliol del 2018. Ahir mateix, anunciaven la nova data el president del Comitè Organitzador dels Jocs Mediterranis, l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros i el president del Comitè Olímpic Espanyol, Alejandro Blanco. Segons Ballestero, l’ajornament s’explica pel fet d’haver tingut “un govern espanyol en funcions durant 10 mesos”, la qual cosa hauria impedit concretar el finançament previst amb l’Estat. La manca d’aquest finançament impedeix d’acabar les obres en el termini inicial previst. Els problemes associats al dimensionament que adquireixen aquests grans esdeveniments esportius, un dels quals és precisament la despesa, difícilment poden amagar-se sota la catifa malgrat la lletra amable tramesa per Amar Addadi el passat dia 6. L’ajornament dels Jocs Mediterranis és un símptoma de la situació de la Conca Mediterrània. La part rica és la part pobra d’Europa, els brots verds de la qual podrien canviar si el Banc Central Europeu abandona la seva política recent. I la part pobra de la Mediterrània, africana i asiàtica, viu agitada per la inestabilitat geopolítica. Ja no entrem a valorar els impactes dels Jocs del 2017, ara del 2018, i dels projectes urbanístics que els envolten. Per comptes d’això, farem un repàs a l’atzarosa història d’aquests Jocs, un dels pocs esdeveniments esportius que uneixen la Regió Mediterrània.

La creació dels Jocs Mediterranis

Després del parèntesi que suposà la guerra per al moviment olímpic, es feren diverses propostes per a l’organització de jocs regionals i continentals. En alguns casos hom recuperava als intents fets en el període anterior (Jocs de l’Amèrica Central i del Carib, 1926; Jocs de la Commonwealth, 1930; Jocs Macabeus, 1932). En d’altres eren propostes noves. Fou així que sorgiren els Jocs Asiàtics (1951), els Jocs Panamericans (1951), els Jocs Panàrabs (1953), els Jocs Sud-asiàtics (1953), els Jocs Sud-est-asiàtics (1959), els Jocs Panafricans (1965), els Jocs de la Conferència del Pacífic, els Jocs Est-asiàtics (1983), els Jocs Insulars (1985), els Jocs dels Petits Estats d’Europa (1985), els Jocs de la Francofonia (1989), els Jocs de la Lusofonia (2006), etc.

La primera proposta d’organitzar uns Jocs Mediterranis la va fer, en el marc dels Jocs de la XIV Olimpíada (Londres, 1948), Muhammed Taher Pasha (1879-1970), llavors president del Comitè Olímpic Egipci. La proposta comptà amb el suport de Ioannis Ketseas, membre del Comitè Olímpic Internacional i del Comitè Olímpic Grec. El 1949 s’hi van organitzar uns Jocs a Istanbul, per bé que sense que el COI els donés oficialitat. El Comitè Olímpic Grec fou cabdal per aconseguir el reconeixement dels Jocs Mediterranis. Encara avui, el Comitè Internacional dels Jocs Mediterranis (CIJM) treballa sota els auspicis del comitè internacional i del comitè grec; la seu permanent del CIJM és Atenes i la secretaria general recau en un representant grec.

Cartell dels Primers Jocs del Mediterrani, els d’Alexandria 1951

Els primers Jocs Oficials es van celebrar a Alexandria entre el 5 i el 20 d’octubre del 1951, inaugurats pel rei Faruk d’Egipte. Hi van participar 734 atletes, tots homes, inscrits en 10 equips: Egipte (243), Grècia (129), Itàlia (99), Síria (65), Turquia (52), Líban (48), França (42), Espanya (36), Iugoslàvia (17) i Malta (3). Competiren en tretze esports: atletisme, natació, gimnàstica, bàsquet, boxa, salts de piscina, esgrima, futbol, rem, tir, waterpolo, halterofília i lluita. Els italians van ser els que més medalles d’or van aconseguir (27 de 92).

Els Jocs Mediterranis s’havien de celebrar, doncs, cada quatre anys, just l’any anterior als Jocs Olímpics. Els II Jocs Mediterranis foren concedits a Barcelona. Santiago Güell (1883-1954) presidí el comitè organitzador. Les autoritats espanyoles eren conscients del valor que tenia organitzar aquests Jocs per tal de normalitzar el règim en el pla internacional. És clar que aquesta trià suposà que Iugoslàvia, que reconeixia com a legítim el govern republicà espanyol, es mantingués al marge.

Els II Jocs Mediterranis foren inaugurats el 16 de juliol del 1955 per Francisco Franco a l’Estadi Olímpic de Montjuïc. Hi participaren 1135 atletes, tots homes, repartits en 10 equips: Espanya (287), França (278), Itàlia (195), Egipte (169), Grècia (73), Síria (41), Turquia (40), Líban (34), Mònaco (14) i Malta (4). Competiren en 19 esports: atletisme, natació, gimnàstica, bàsquet, boxa, ciclisme, salts de piscina, equitació, esgrima, hòckey herba, hòckey patins, futbol, rem, rugby, vela, tir, waterpolo, halterofília i lluita. La delegació que s’endugué més medalles fou la francesa (39 de 102). Foren els grans jocs de Joaquim Blume (6 medalles d’or i 1 de bronze), llavors de 22 anys, a qui el boicot espanyol als Jocs de Melbourne del 1956 i la prematura mort en accident d’aviació (29 d’abril de 1959) impediren guanyar cap medalla olímpica.

Després de passar per una ciutat africana (Alexandria) i una d’europea (Barcelona) li tocava a una d’asiàtica, i els III Jocs Mediterranis es concediren a Beirut, amb un comitè organitzador presidit per Gabriel Gemayel. Israel reiterà en aquella ocasió la voluntat de participar. Ja s’havia discutit en moments anteriors. El president del COI, Avery Brundage, va arribar a dir que “no entenc per què ningú vol participar allà on no és benvingut”, en referència a l’oposició dels nacions àrabs a la participació d’Israel. La Federació Internacional d’Atletisme (IAAF) pressionà els organitzadors en aquest sentit i anuncià un boicot als Jocs sinó es permetia l’assistència d’Israel. Gemayel acceptà en principi, però finalment s’arribà a un compromís que deixava Israel fora dels Jocs Mediterranis, amb la creació paral·lela d’uns Jocs Libanesos.

Els III Jocs Mediterranis foren inaugurats l’11 d’octubre del 1959 a l’Estadi Camille Chamoun, pel president libanès Fuad Chehab. Hi participaren 792 atletes, tots homes, distribuïts en 11 equips: Líban (180), República Àrab Unida (162), Turquia (91), Espanya (83), Grècia (69), França (66), Itàlia (55), Iugoslàvia (42), Tunísia (28), Marroc (14) i Malta (2). Competiren en 17 esports: atletisme, natació, gimnàstica, bàsquet, boxa, ciclisme, salts de piscina, equitació, esgrima, futbol, vela, tir, voleibol, waterpolo, halterofília i lluita. La delegació francesa fou la que s’endugué més medalles d’or (26 de 106).

Logo dels Jocs Mediterranis. Els tres anells simbolitzen els tres continents que se submergeixen en la Mediterrània, simbolitzada a més pel color blau

Els IV Jocs Mediterranis foren inaugurats el 21 de setembre del 1963 al Stadio San Paolo, de Nàpols, pel president Antonio Segni. Hi participaren 1057 atletes, tot homes, distribuïts en 13 equips: República Àrab Unida (144), Iugoslàvia (126), Itàlia (117), Espanya (108), Marroc (108), Turquia (99), França (72), Grècia (72), Síria (72), Líban (54), Tunísia (46), Malta (36) i Mònaco (3). Hi hagué competicions d’atletisme, natació, gimnàstica, bàsquet, boxa, ciclisme, salts de piscina, esgrima, hòckey herba, futbol, rem, vela, tir, tennis, voleibol, waterpolo i lluita. L’equip italià fou qui aconseguí més medalles d’or (32 de 65).

Els V Jocs Mediterranis foren inaugurats el 8 de setembre del 1967 al Stade El Menzah, de Tunis, pel president Habib Bourgiba. Hi participaren 1249 atletes, 1211 homes i 38 dones (la primera participació femenina en uns Jocs Mediterranis), distribuïts en dotze equips: Itàlia, Iugoslàvia, Espanya, Turquia, França, Tunísia, Grècia, Marroc, Líban, Algèria, Líbia i Malta. El nombre d’esports es reduí a atletisme, natació, gimnàstica, bàsquet, boxa, ciclisme, esgrima, futbol, handbol, tennis, voleibol, waterpolo, halterofília i lluita. L’equip italià aconseguí de nou el nombre més gran de medalles d’or (35 de 87).

Els VI Jocs Mediterranis foren inaugurats el 6 d’octubre del 1971 a l’Estadi Atatürk d’Esmirna, pel president Cevdet Sunay. Hi participaren 1362 atletes (1235 homes i 127 dones), repartits en 15 equips diferents. La competició augmentà fins a 18 esports: atletisme, natació, gimnàstica, bàsquet, boxa, ciclisme, esgrima, futbol, judo, vela, tir, tennis, voleibol, waterpolo, halterofília i lluita. El nombre més elevat de medalles d’or de nou se l’endugué l’equip italià (51 de 139).

Els VII Jocs Mediterranis foren inaugurats el 6 de setembre del 1975 a Alger pel president Houari Boumediene. Hi participaren 2444 atletes (2095 homes i 349 dones), de 15 equips diferents: Algèria (314), Iugoslàvia (300), Itàlia (269), Espanya (238), Turquia (204), Marroc (198), Síria (177), Grècia (169), França (164), Egipte (124), Tunísia (123), Líban (91), Líbia (40), Malta (29), Mònaco (4). Competiren en 18 esports diferents: atletisme, natació, gimnàstica, bàsquet, boxa, ciclisme, esgrima, futbol, handbol, judo, vela, tir, tennis, tennis de taula, voleibol, waterpolo, halterofília, lluita. De nou l’equip italià aconseguí el major nombre de medalles d’or (51 de 160).

Els VIII Jocs Mediterranis foren inaugurats el 15 de setembre del 1979 a Split pel Mariscal Tito. Hi participaren 2408 atletes (2009 homes i 399 dones), repartits en 14 equips. S’amplià el nombre d’esports a 26: atletisme, natació, gimnàstica, tir amb arc, bàsquet, boxa, piragüisme, ciclisme, salts de piscina, equitació, esgrima, hòckey herba, futbol, handbol, judo, rem, rugby, vela, tir, tennis, tennis de taula, voleibol, waterpolo, halterofília i lluita. El nombre més gran de medalles d’or l’aconseguí l’equip iugoslau (56 de 195).

Els IX Jocs Mediterranis foren inaugurats a Casablanca el 3 de setembre del 1983 pel rei Hassan II. Fou la primera vegada i fins ara l’única que els Jocs Mediterranis han tingut lloc en el litoral atlàntic. Participaren 2180 atletes (1845 homes i 335 dones), repartits en 16 equips. El nombre d’esports es reduí a 20: atletisme, natació, gimnàstica, bàsquet, boxa, ciclisme, salts de piscina, equitació, esgrima, futbol, handbol, judo, rugby, vela, tennis, voleibol, waterpolo, halterofília, lluita i, com a esport d’exhibició, golf. La delegació italiana fou la que aconseguí més medalles d’or (53 de 159).

Cerimònia d’inauguració dels Jocs de Latakia 1987

Els X Jocs Mediterranis foren inaugurats a Latakia l’11 de setembre del 1987 pel president Hafez al-Assad. Participaren 2180 atletes (1845 homes i 335 dones), repartits en 18 equips. Competiren en 19 esports: atletisme, natació, gimnàstica, bàsquet, boxa, ciclisme, salts de piscina, futbol, handbol, judo, tir, tennis, tennis de taula, voleibol, halterofília i lluita. Itàlia aconseguí el nombre més elevat de medalles d’or (69 de 166).

Els XI Jocs Mediterranis foren inaugurats a Atenes el 28 de juny del 1991 pel president Konstantinos Karamanlis. Participaren 2762 atletes (2176 homes i 586 dones), repartits en 18 equips. Competiren en 23 esports: atletisme, natació, gimnàstica, boxa, piragüisme, ciclisme, salts de piscina, equitació, esgrima, futbol, golf, handbol, judo, rem, vela, tir, tennis, tennis de taula, voleibol, waterpolo, halterofília i lluita. L’equip italià aconseguí el nombre més elevat de medalles d’or (67 de 214).

Fins llavors els Jocs Mediterranis s’havien celebrat l’any anterior als Jocs Olímpics, concedits a una ciutat de la riba mediterrània, que després podia optar a subseus. De cara als XII Jocs Mediterranis es decidí de moure’ls a l’any posterior als Jocs Olímpics, de manera que s’havien de fer el 1993. L’organització es va encomanar no pas a un municipi sinó a una regió, Llenguadoc-Rosselló.

Així, els XII Jocs Mediterranis foren inaugurats a Agde el 16 de juny del 1993 pel president François Mitterrand. Els jocs es repartiren entre 18 localitats: Carcassona, Narbona, Alès, Bèucaire, Nimes (on s’hi va fer la clausura el 27 de juny), Agde, Besièrs, Castèlnòu de Les, La Granda-Mota, Latas, Mesa, Palavàs, Peròus, Poçan, Seta, Mende, Canet de Rosselló i Perpinyà. Hi participaren 2598 atletes (1994 homes i 604 dones). Competiren en 25 esports: atletisme, natació, gimnàstica, tir amb arc, bàsquet, boxa, piragüisme, ciclisme, equitació, esgrima, futbol, golf, handbol, judo, karate, rem, rugby, vela, tir, tennis, tennis de taula, voleibol, waterpolo, halterofília i lluita. El nombre més gran de medalles se l’endugué la delegació francesa (83 de 221).

Els XIII Jocs Mediterranis foren inaugurats a Bari el 13 de juny del 1997 pel president Oscar Luigi Scalfaro. Hi participaren 2999 atletes (2195 homes i 804 dones), repartits en 21 equips. El nombre d’esports s’elevà a 27: atletisme, natació, gimnàstica artística, gimnàstica rítmica, bàsquet, bitlles, boxa, piragüisme, ciclisme, salt de piscina, equitació, esgrima, futbol, golf, handbol, judo, karate, rem, vela, tir, tennis, tennis de taula, voleibol, waterpolo, halterofília i lluita. El nombre més gran de medalles se l’endugué Itàlia (76 de 230).

Per als següents Jocs Mediterranis s’elegí com a seu Tunis, en la primera ocasió que una ciutat repetia com a hoste. Així els XIV Jocs Mediterranis foren inaugurats el 2 de setembre del 2001 a Tunis pel president Zine El Abidine Ben Ali. Hi participaren 3041 atletes (2002 homes i 1039 dones), repartits en 23 equips: Albània, Algèria, Andorra, Bosnia i Hercegovina, Croàcia, Xipre, Egipte, França, Grècia, Itàlia, Jordània, Líban, Malta, Mònaco, Marroc, San Marino, Eslovènia, Espanya, Síria, Tunísia, Turquia i Iugoslàvia. Les proves d’atletisme incorporaren per primera vegades dues proves paralímpiques, la cursa de cadires de rodes de 1500 m per a homes i de 800 m per a dones. A més d’atletisme, la competició inclogué natació, gimnàstica, bàsquet, boxa, bitlles, ciclisme, esgrima, futbol, golf, handbol, judo, karate, rem, vela, tir, tennis, tennis de taula, voleibol, waterpolo, halterofília i lluita. El nombre més gran de medalles d’or correspongué a l’equip francès (40 de 227).

Els XV Jocs Mediterranis foren inaugurats a Almeria el 24 de juny del 2005 pel rei Joan Carles I. Hi participaren 3214 atletes (2134 hones i 1080 dones), repartits en 21 equips: Espanya (463), Itàlia (397), França (368), Grècia (341), Turquia (300), Croàcia (200), Eslovènia (159), Sèrbia i Montenegro (153), Marroc (142), Egipte (137), Tunísia (124), Algèria (114), Albània (58), Bòsnia i Hercegovina (49), Xipre (36), Líbia (34), San Marino (33), Síria (30), Malta (29), Líban (20) i Mònaco (16). Foren subseus Cuevas de Almanzora, El Ejido, Gádor, Huércal, Roquetas de Mar i Vícar. Els esports presents foren atletisme, natació, gimnàstica artística, gimnàstica rítmica, tir amb arc, bàsquet, voleibol platja, voleibol pista, bitlles, boxa, piragüisme, ciclisme, equitació, esgrima, futbol, golf, handbol, judo, karate, rem, vela, tir, tennis, tennis de taula, waterpolo, halterofília i lluita. El nombre més elevat de medalles d’or l’aconseguí l’equip italià.

Els XVI Jocs Mediterranis foren inaugurats a Pescara el 25 de juny del 2009 pel president del Senat, Renato Schifani. Participaren 3368 atletes (2183 homes i 1185 dones), repartits en 23 equips: Itàlia (452), Grècia (391), França (359), Turquia (332), Espanya (249), Croàcia (163), Sèrbia (154), Albània (151), Eslovènia (135), Marroc (129), Tunísia (129), Algèria (116), Montenegro (107), Bòsnia i Hercegovina (83), Líbia (81), Xipre (70), Egipte (70), Síria (60), Malta (43), Líban (36), San Marino (30), Mònaco (15), Andorra (13). El programa inclogué 24 esports: atletisme i natació (amb proves paralímpiques), gimnàstica artística, gimnàstica rítmica, waterpolo, bàsquet, botxes, boxa, piragüisme, ciclisme, equitació, esgrima, futbol, golf, handbol, judo, karate, rem, vela, tir, tennis, tennis de taula, voleibol (platja i pista), esquí nàutic, halterofília i lluita. El nombre més elevat de medalles d’or se l’endugué Itàlia amb 64 (de 243).

Els XVII Jocs Mediterranis foren inaugurats el 20 de juny del 2013 a Mersin pel president Recep Tayyip Erdoğan. Participaren 3064 atletes (1994 homes i 1070 dones), repartits en 24 equips: Albània, Algèria, Andorra, Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Xipre, Egipte, França, Grècia, Itàlia, Líban, Líbia, Macedònia, Malta, Mònaco, Montenegro, Marroc, San Marino, Sèrbia, Eslovènia, Espanya, Síria, Tunísia i Turquia. Competiren en 27 esports diferents: atletisme (amb proves paralímpiques), natació (amb proves paralímpiques), gimnàstica artística, gimnàstica rítmica, waterpolo, tir amb arc, bàdminton, bàsquet, botxes, boxa, piragüisme, ciclisme, esgrima, futbol, handbol, judo, karate, taekwondo, rem, vela, tir, tennis, tennis de taula, voleibol (pista i platja), esquí nàutic, halterofília i lluita. El nombre més gran de medalles d’or fou per a Itàlia (70 de 265).

Les seus s’elegeixen amb un sis anys d’antelació, normalment en una de les reunions prèvies corresponents als jocs anteriors. Així, a Mersin, el 15 d’octubre del 2011, Tarragona fou elegida seu dels XVIII Jocs Mediterranis, després de vèncer la candidatura d’Alexandria. El 27 d’agost del 2015, a Pescara, l’Assemblea General del Comitè dels Jocs Mediterranis atorgà la celebració dels XIX Jocs Mediterranis a Oran, que va vèncer les candidatures de Sfax, Mostar, Dubrovnik i Kotor. L’endarreriment dels Jocs de Tarragona al 2018, podria també afectar els Jocs d’Oran, encara que no hi ha hagut cap comunicació oficial en aquest sentit.

En la reunió del 20 d’octubre del 2012 del CIJM, celebrada a Mersin, s’acordà la celebració d’uns Jocs Mediterranis d’Esports de Platja. Aquesta cita seria complementària als Jocs Mediterranis i se celebraria en els anys anteriors als Jocs Olímpics.

Els I Jocs Mediterranis de Platja foren inaugurats a Pescara el 28 d’agost del 2015 per Massimo Cassano, subsecretari del Ministeri italià de Polítiques Socials. Hi participaren atletes de 24 països: Albània, Algèria, Andorra, Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Xipre, Egipte, França, Grècia, Itàlia, Líban, Líbia, Macedònia, Malta, Mònaco, Montenegro, Marroc, San Marino, Sèrbia, Eslovènia, Espanya, Síria, Tunísia i Turquia. Competiren en 11 esports: aquatló, handbol platja, futbol platja, tennis platja, voleibol platja, lluita de platja, piragüisme, natació amb aletes, natació en aigües obertes, rem i esquí nàutic. El nombre més gran de medalles d’or correspongué a Itàlia (33).

De moment no s’ha decidit la seu dels II Jocs Mediterranis de Platja, que haurien de tindre lloc en el 2019. Probablement, l’ajornament dels Jocs de Tarragona afectarà aquesta convocatòria, i potser a la mateixa continuïtat.

Les competicions dels Jocs Mediterranis són actualment obertes a 25 comitès olímpics nacionals (Algèria, Egipte, Líbia, Marroc, Tunísia, Líban, Síria, Albània, Andorra, Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Xipre, França, Grècia, Itàlia, Kosovo, Macedònia, Malta, Mònaco, Montenegro, San Marino, Sèrbia, Eslovènia, Espanya i Turquia). L’addició més recent és la de Kosovo, que es va acceptar l’octubre del 2015. Originàriament, els Jocs eren oberts a tots els països riberencs de la Mediterrània i, fins ara, la concessió dels jocs sempre s’ha fet a una ciutat marítima (o a una regió marítima, en el cas dels XII Jocs). De fet, tots els comitès olímpics reconeguts amb sortida a la Mar Mediterrània participen dels Jocs, excepte Israel i Palestina. Andorra i San Marino, si bé no compleixen el criteri marítim, hi són inclosos, ja que com a microestats interiors fan part de conques de rius mediterranis, l’Ebre i el Marecchia, respectivament. També són admesos tots els estats hereus de l’antiga Iugoslàvia, la qual cosa inclou tres comitès olímpics nacionals sense sortida a la mar: Sèrbia, Macedònia i Kosovo. Jordània va participar en els XIV Jocs, però el Comitè Olímpic Jordà no es troba integrat en els Jocs Mediterranis. Val a dir que, en aquest sentit, el Comitè Olímpic Grec ha manifestat la intenció de proposar la integració de països no-riberencs del Mediterrani però amb vincles amb la regió, com la mateixa Jordània, Irac o Bulgària. El passat 20 d’agost del 2016, per exemple, s’aprovà la participació de Portugal en els XVIII Jocs com a nació convidada.

La definició de la Mediterrània que fan servir els organitzadors exclou la Mar Negra i la Mar del Màrmara. Incloure aquests mars adjacents obriria els Jocs a Bulgària, Romania, Moldàvia, Ucraïna, Rússia i Geòrgia. Incloure la Mar Roja els obriria a Aràbia Saudita, Sudan, Eritrea i Iemen. Incloure l’Atlàntic sub-mediterrani els obriria a Portugal i, segons com, a Mauritània. Una definició basada en la Conca Mediterrània podria abastar també Tanzània, Kènia, Uganda, Etiòpia, Sudan del Sud, República Centrafricana, Alemanya, República Txeca, Àustria, Eslovàquia, Hongria i Suïssa. I si volguéssim incloure localitats amb clima mediterrani podríem convidar els Estats Units, Mèxic, Xile, Argentina, Iran, Azerbaijan, Turkmenistan, Tadjikistan, Afganistan, Pakistan, Índia, Sud-àfrica i Austràlia. Parlem d’estats perquè, amb comptades excepcions, i cap en l’àrea mediterrània, els comitès olímpics reconeguts s’hi ajusten. Però ni això no és etern, ja que hem vist desfilar equips com la República Àrab Unida o la Segona i Tercera Iugoslàvies, que ara ja no són.

Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: